Moviment obrer, anarquisme i socialisme a Espanya (segles XIX-XX)

El naixement del moviment obrer

El creixement industrial i agrari, per a algunes classes, va comportar beneficis importants i, per a altres, no va canviar gens les seves formes de vida; per això les lluites de classes es van intensificar al llarg del segle XIX. La legislació liberal prohibia l'associació obrera i regulava les relacions laborals i, davant aquesta prohibició, les protestes es van intensificar, sent molt violentes i espontànies.

El luddisme (1820) va ser la primera expressió de rebel·lia obrera contra la introducció de noves màquines, ja que aquestes provocaven pèrdues de llocs de treball i la rebaixa dels jornals. Un cas destacat del luddisme va ser la crema de la fàbrica de Bonaplata a Barcelona, el primer vapor que va funcionar a Espanya.

Tanmateix, l'origen dels problemes dels treballadors no eren només les màquines, sinó les condicions de treball imposades pels propietaris, i l'eix del problema es va orientar cap a les relacions laborals: la defensa del dret d'associació i el millorament de les condicions de vida i de treball. D'aquí va sorgir un primer associacionisme obrer cap a 1834.

Aleshores el moviment associacionista obrer es va estendre i es van crear societats de socors mutus, on els obrers associats lliuraven una petita quota per assegurar-se ajuda en cas d'atur o malaltia. L'associacionisme es va estendre per molts llocs d'Espanya i va significar l'ampliació de les reivindicacions obreres, sobretot respecte a l'augment salarial i la disminució del temps de treball. Les vagues, malgrat estar prohibides, van ser un instrument que es va utilitzar amb molta freqüència per pressionar els amos.

Els conflictes vaguístics van proliferar als anys 1840 i 1850, tant a les ciutats com al camp, però el fet més transcendental fou la primera vaga general declarada a Espanya (1855), durant el bienni progressista a Barcelona, degut a la introducció de noves màquines de filar (selfactines) que estalviaven mà d'obra i van provocar molt atur.

Les revoltes agràries

Cap al 1840 una onada de manifestacions i d'ocupacions de terres es va estendre especialment per Andalusia, on el jornalalisme era majoritari i les males anyades provocaven fam i misèria. Es van cremar collites i es van matar ramats. Amb la desamortització de Madoz (1855) els fets es van agreujar: en desamortitzar els béns comunals dels municipis rurals i passar aquests a mans privades es va donar lloc a greus revoltes camperoles, reprimides durament per l'exèrcit i la Guàrdia Civil, amb moltes víctimes, sobretot a Andalusia, i amb l'aparició i expansió del bandolerisme.

Socialisme utòpic i republicanisme

El moviment obrer i jornalier es va veure potenciat per les seves reivindicacions i per la difusió d'idees socialistes. Així va néixer el socialisme utòpic, que pretenia crear societats igualitàries amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa per acabar amb les injustícies socials. Aquests ideals van introduir-se a Espanya gràcies als socialistes utòpics francesos com Cabet o Saint-Simon.

Una figura esmentada del socialisme espanyol fou Joaquín Abreu, defensor dels falansteris, cooperatives de producció i consum que produïen a l'interior el que era necessari. Aquest tipus de socialisme s'estengué per Barcelona i Madrid.

El primitiu obrerisme espanyol va estar vinculant-se al republicanisme federal i, en 1868, quan es va concedir el sufragi universal masculí, els obrers van votar el republicanisme, ja que semblava l'opció més favorable a les seves aspiracions socials. No obstant això, la insatisfacció respecte d'una part de les reivindicacions va portar gran part de l'obrerisme a abraçar l'anarquisme i el socialisme.

L'arribada de l'internacionalisme a Espanya

Després del triomf de la revolució de setembre de 1868, va arribar a Espanya, enviat de l'AIT, Fancelli, i a Madrid i Barcelona va cercar afiliats per a la Internacional. Fancelli era membre d'una organització anarquista, denominada AIDS en el text, fundada per Bakunin, que difonia idees anarquistes —presentades com a procedents de l'AIT— i els primers afiliats van crear un corrent segons el qual aquest programa anarquista (supressió de l'Estat, apoliticisme, etc.) estava basat en els principis de la Internacional, arrelant fortament aquest pensament entre el proletariat i els agricultors andalusos.

Els nuclis més importants de l'internacionalisme foren Barcelona, Madrid, Alcoi i diversos indrets d'Andalusia. A Espanya, el primer congrés de la FRE va adoptar acords i pensaments de la línia anarquista de l'obrerisme, amb tres premisses bàsiques: vaga, apoliticisme i revolució social per via directa.

Crisi i escissió en la FRE

El 1871 va arribar Lafargue, gendre de Marx, i va impulsar el primer grup internacionalista madrileny de tendència marxista, amb Pablo Iglesias com a dirigent principal; aquest corrent defensava la necessitat que la classe obrera conquistés el poder polític. Les discrepàncies entre ambdós corrents internacionalistes van culminar amb l'expulsió del grup madrileny de la FRE i la fundació, per part d'aquest, de la Nueva Federación Madrileña, obertament marxista. Malgrat això, el grup escindit fou minoritari i el corrent majoritari continuà essent el seguidor de Bakunin.

L'internacionalisme va tenir el seu moment àlgid durant la Primera República, quan alguns cantons de signe anarquista van contribuir a l'enfonsament de la mateixa. Amb la Restauració borbònica (1874-1875) aquestes associacions van perdre força i foren declarades il·legals pel nou règim.

Anarquisme i socialisme (1874-1900)

L'anarquisme apolític

Amb la Restauració (1874) les organitzacions obreres foren durament reprimides i molts dirigents van haver d'emigrar o exiliar-se. La secció espanyola de la Internacional (FRE), de tendència bakunista, va canviar el seu nom per FTRE, i aquesta nova federació va augmentar el nombre d'afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu.

Les discrepàncies dins l'organització van afavorir que una part de l'anarquisme optés per l'acció directa i es formessin grups revolucionaris. Entre 1893 i 1897 es van produir els actes més violents: assassinats de polítics (per exemple Martínez Campos, Cánovas), llançament de bombes i atacs contra processons com la del Corpus (Sevilla). Aquestes revoltes anarquistes van ser seguides d'una dura repressió, sovint indiscriminada, com en els processos de Montjuïc, on van ser executats i empresonats nombrosos anarquistes.

Amb la proliferació d'atemptats, l'anarquisme es va dividir entre partidaris de continuar amb la violència directa i els que defensaven l'acció de masses, contrària al terrorisme, i propugnaven una revolució social com a objectiu a mitjà termini, amb la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical, com la CNT i Solidaritat Obrera.

Socialisme obrer

La Nueva Federación Madrileña, de tendència marxista, va tenir una vida efímera; després de la desaparició de la Internacional, els seus membres es van constituir en partit polític. Pablo Iglesias va fundar el PSOE el 1879. El partit es definia com a marxista, obrerista i partidari de la transformació social; presentava un programa de reformes que incloïa drets d'associació, reunió i manifestació, sufragi universal, reducció de les hores de treball i prohibició del treball infantil.

El partit va créixer lentament i el seu desenvolupament fou difícil. Amb la fundació de la II Internacional es va implantar a Espanya la celebració de l'1 de Maig. També es va formar el seu sindicat, la UGT, que en un principi no es declarà oficialment marxista, però que, amb el temps i l'entrada de dirigents més vinculats al marxisme, es va anar situant en aquesta orientació. La UGT fou, en general, un sindicat prudent i anti-violència.

Reformisme i qüestió social

Degut a la duresa de les condicions de vida i de treball i al creixement sindical, es van adoptar mesures per racionalitzar les relacions laborals a la societat industrial. Van aparèixer lleis protectores per als treballs perillosos i per a la protecció dels infants, la creació d'asils per a invàlids i la construcció de barris obrers, així com la creació de la Comissió de Reformes Socials per abordar la qüestió social.