La Setmana Tràgica i la Solidaritat Catalana (1906-1909)
Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,6 KB
Solidaritat Catalana i el seu context polític
Van obtenir un gran triomf a les eleccions provincials per a les diputacions, que es van repetir a les generals, en les quals van aconseguir 41 de 44 escons.
L’any 1908, la Lliga, en defensa de l’Església, es va oposar a un projecte que comportava la introducció a les escoles municipals de la cooficialitat del català, la coeducació i la neutralitat religiosa. Finalment, es va acabar dispersant el moviment solidari, ja que la Lliga va veure amb bons ulls la repressió, i els republicans van criticar l’actuació governamental.
Origen i desenvolupament de la Setmana Tràgica
La Guerra del Marroc
França i Espanya es reparteixen el Marroc i van crear dos protectorats; l'espanyol ocupava només la part del nord (Rif). Per a l'exèrcit era favorable perquè així podrien restaurar el prestigi perdut a la Guerra de Cuba, però van ser derrotats pels rifenys al Barranco del Lobo. Com a resultat, el govern va decidir enviar més soldats al Rif, els reservistes, cosa que va ser molt impopular perquè eren caps de família.
Causes de la revolta a Barcelona
El 18 de juliol de 1909 hi va haver una protesta al port de Barcelona en contra de l'embarcament dels soldats reservistes a la Guerra del Rif. El dia 26 de juliol, es declarà una vaga general que derivà poc després en una revolta espontània: s’alcen barricades al carrer i es van cremar nombroses esglésies i convents.
Les autoritats declaren l'estat de guerra i envien l'exèrcit. La repressió de la rebel·lió va ser molt dura; sobretot van perseguir els anarquistes i els radicals. Molts van ser detinguts, jutjats i condemnats. Es van dictar 17 penes de mort, de les quals se'n van complir 5; entre ells hi havia el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, el qual no tenia res a veure amb els fets, però va ser acusat de ser-ne l'inspirador.
Conseqüències polítiques i socials
Tota l'oposició va criticar el govern per la forta repressió exercida i per l’afusellament de Ferrer i Guàrdia, i va exigir la dimissió d'Antonio Maura, el qual no va tenir més remei que dimitir. El fracàs de la Setmana Tràgica va fer que molts obrers de Barcelona abandonessin el Partit Radical —que era un partit demagògic i anticlerical, responsable de la crema de les esglésies i els combats— i es passessin als anarquistes.