El Modernisme Català: Origen, Característiques i Joan Maragall

El Modernisme Català: Origen i Característiques

El Modernisme és un moviment literari i artístic que va sorgir a Catalunya, iniciat entre els segles XIX i XX. Va néixer amb la voluntat de transformar la cultura tradicional catalana en una cultura moderna i europea. Els seus impulsors, majoritàriament fills de la burgesia que aspiraven a ser artistes en lloc d'industrials, consideraven que calia modernitzar tots els aspectes tradicionalistes de la cultura catalana i introduir idees renovadores.

Entre els seus representants més destacats trobem figures com Joan Maragall i Santiago Rusiñol. L'objectiu principal del Modernisme era intentar inserir l'art en la totalitat de la vida social, integrant-lo idealment en una obra d'art global.

Aquest moviment també es contraposa al Romanticisme, que feia un culte al passat històric propi de la cultura, mentre que el Modernisme volia fer de la cultura catalana una cultura moderna. A més a més, els Jocs Florals fomentaven una llengua arcaïtzant, i en el Modernisme també es volia modernitzar la llengua.

Corrents Literaris del Modernisme

Els dos grans corrents que defineixen la literatura modernista són el simbolisme i el vitalisme.

Joan Maragall (1860-1911): Figura Clau del Modernisme

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) és la figura més representativa del Modernisme, teòric del moviment i guia de l'opinió d'amplis sectors socials per la seva actitud cívica. Va traduir autors alemanys com Novalis, Goethe i, sobretot, Nietzsche, així com poetes grecs.

Fou un divulgador del Modernisme en la premsa, on també adoptà una actitud crítica amb la burgesia. En el seu pensament hi trobem la influència de Nietzsche, una filosofia que exalta la vida i l'energia de l'individu, en contra del determinisme dels postulats científics i del naturalisme. La seva obra va aconseguir renovar i modernitzar la poesia catalana.

"Oda Nova a Barcelona": Context i Anàlisi

Aquest poema és considerat un exponent d'una nova societat en període de construcció. Quan Joan Maragall l'escrivia, es produí l'anomenada Setmana Tràgica, nom amb què es coneixen els esdeveniments ocorreguts a Barcelona i altres localitats catalanes entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909, com a protesta contra la mobilització de reservistes per al seu enviament a Melilla, on el 9 de juliol havia començat la guerra.

Maragall, amb "Oda Nova a Barcelona", trencava amb el ritme pausat i majestuós de la seva poesia per donar pas a un seguit de versos trencats, concloent el poema amb una declaració de barcelonisme.

Així doncs, podem considerar la Setmana Tràgica com el reactiu que farà sortir Maragall de la letargia en què es trobava, i representa el seu retrobament, als anys finals de la seva vida, amb la seva poesia més compromesa.

Maragall encetava així una nova etapa, més combativa, on el vitalisme de Nietzsche quedaria enrere i es donaria pas a una reflexió íntima i més serena, fins i tot podríem dir que tràgica, ja que Maragall trobava la seva raó de ser en:

• El descobriment i l'assimilació del dolor i de l'egoisme.
• El sentiment de culpabilitat i la seva expiació.
• La solitud, en definitiva.

El poema és un diàleg on hi intervé Barcelona, l'esperit català, que vol que tot el territori s'estengui sota els seus braços, des del mar fins a les muntanyes, des del nord fins al sud. Això ho justifica amb la frase: "Com més terra i més mar, i més pobles obriu".

Al final, l'interlocutor d'aquesta Barcelona li diu que sí, que cal que corri i que ha de ser una altra per ser la que ha de ser. Tot seguit, fa una descripció amb molts adjectius d'aquesta Barcelona que busca un canvi.

El poema va evolucionant, descrivint l'atractiu que té Barcelona, els seus llocs més interessants, i acaba fent un cant de patriotisme barceloní:

"Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra! Barcelona nostra! la gran encisera!"

El poema ve a dir que Barcelona, tot i els seus defectes, és la nostra Barcelona, la que ens ha tocat viure, gaudir i potser patir; però no deixa de ser la Barcelona nostra, la que s'expandeix des del mar fins a la més alta de les muntanyes, i que ha de seguir expandint-se.

Així doncs, aquesta mena de glorificació de Barcelona ens dóna a entendre que l'art per l'art és, per a Joan Maragall, un element clau en la seva obra, qui va voler reflectir durant aquells fets de la Setmana Tràgica "l'estat anímic", entre tràgic i esperançador, de Barcelona.