Poemes de Salvador Espriu, Josep Carner, Palau i Fabre i altres autors: anàlisi mètrica i temàtica

Tot l’enyor de demá

Mostra ganes de vida quotidiana, malaltia no el permet →  accepta la seva mort, descriu la vida de Barcelona a l’epoca ..> es una oda perque s’expressa l’emoció de l’autor → l’estil de vida va canviant, eco, social, costum, degut a les guerres mundials els moviments ideologics. Motiu del canvi de la societat. Canvis rapids, literatura art nous elements respecte als tradicionals, l’autor transmet les ganes de crear una lectura que distorsioni la manera més acceptada de expresarse

Elionor

Elionor es una nena que treballa a una fabrica, el lector comença a plantejar-se les costums de l’epoca ja que resulta inimaginable comparar l’actualitat amb el passat, la gent del poble nobstant pensa que això no es el que ha de fer i es deixa influenciar per l’opinió del poble que li diu que ha de tenir fills i casar-se, 14 anys després una de les seves filles entra a treballar a la mateixa fabrica, en aquest moment el lector interpreta aquest poema com un representació de les costums de l’epoca i la vida rutinaria

Vinyes verdes

El plaer de viure s’enfatitza molt en aquesta lectura, l’optimisme, les sensacions i la bellesa son representades com el mes essencial d’aquest planeta, sembla una descripció i realment ho es, pero aquesta te doble sentit perque vol expressar i enfatitzar el plaer de viure i de la naturalessa,

el poema es com un quadre i utilitza una gran gama de colors; el verd reperesenta el protagonsta, el blau representa el mar, La natura es bucolica estable i harmonica i el verd accentua la seva joventut, el raim es una manera de veure la natura al serveri de l’home, productiva. Més tard l’home es compara amb un cep cosa que expressa un sentiment solidari.

Saunión!

S’inspira en la visió del temple de Súnion, d’alt d’un promontori sobre el mar, on només resten algunes columnes en peu, les altres descansen sota les aigües.

Estableix un paral·lelisme amb la seva situació d’exiliat. Creu que pot fer front a totes les adversitats i que com un mariner que tenia per far el temple de Súnion, ell també algun dia, perdut ara Bierville, gràcies a la força que li provoca el record del temple, que actua com a far salvador, podrà retornar a la pàtria. Per al nadiu d’aquella terra, és temple i; per l’exiliat, que és ell, funciona com a imatge del seu record, i aquesta imatge consola la seva situació d’exiliat. És una imatge nítida, salvadora, que consola el seu pessimisme, els seus tristos pensaments (“oh precís, oh fantasmal”: perquè és una imatge i perquè no és real al seu cap).

Als versos finals pren consciència que en aquesta vida no s’és ric pel que es pugui tenir, sinó per tot el que hem donat als altres, fins i tot el sacrifici solidari de l’exiliat a favor de les llibertats de la pàtria.

Elegies de la represa

El tema del poema és la intensitat de l’amor que sent la protagonista vers l’home estimat; l’autora mostra la seva incapacitat per donar-li raons de l’amor que sent al seu enamorat.

Aquesta temàtica es troba dividida en el poema en tres parts. La primera part està composta pels dos primers versos en els que l’autora es dirigeix al seu enamorat demanant-li que no li pregunti per què l’estima ja que ella no hi troba raons.

La segona part va del segon vers fins el vers 10 i l’autora es pregunta elements de la natura i de la terra que tampoc tenen explicació com per exemple el fluir de la font (v.9).

La tercera es correspon amb els versos que van del 11 fins al final; el jo poètic li torna a dir al seu enamorat que no entén perquè l’estima i que no hi troba arguments per expressar-ho; també li diu que ell és la seva vida i que, encara que es morís, formaria part dels seus somnis, és a dir, que per ella ell mai morirà.

El llenguatge és estàndard, senzill i de fàcil comprensió.

A Mallorca durant la guerra cívil

tracta de la nostàlgia d’aquella ciutat agradable i pacífica que s’ha transformat en un camp de mines, de destrosses i pèrdues degut a la terrible Guerra Civil que ha acabat desolant la zona. El poema va ser escrit quan a la ciutat els feixistes governaven, i va ser publicat a Imitació del foc.

Es pot dividir el poema en tres parts: del vers 1 al 10, de l’11 al 17 i del 18 al 19. La primera part fa referència a elements immutables i que són independents de canvis temporals o circumstàncies diverses. Sobretot fa referència a la Serra de Tramuntana. Però a la segona part parla dels aspectes que poden canviar i els situa en un present utilitzant l’adverbi “ara”. Per exemple, les arbredes són jardins i l’atzur és el capvespre amb boira. Utilitza un simbolisme que metafòricament descriu la guerra i les seves horribles conseqüències. Finalment, el poema acaba amb la uníó de Rosselló-Pòrcel i Mallorca, com si es tractés de la flama amb la foscor.

Canço a mahalta

el poema parla de dues ànimes, la del poeta i la de Mahalta, que són comparades amb dos rius paral·lels. Aquesta comparació pretén expressar la dificultat i la impossibilitat d’ajuntar les seves vides, presentades com rius (símbol molt utilitzat en la literatura), els quals són paral·lels, fet que genera aquesta  impossibilitat d’uníó i per tant, de l’amor impossible. Podríem pensar que aquesta impossibilitat ve donada per la malaltia que tots dos pateixen.  A més, en aquest primer vers també apareix una personificació corren les nostres ànimes que fa referència a ellsmateixos, a les seves vides.  

el poema enfatitza la dificultat d’uníó de les seves vides a les que atribueix l’adjectiu de calmes promogut per la tranquil·litat que envaeix tot el sanatori. A més, mitjançant el simbolisme amb una terra de xiprers i de palmes, fa encara més present aquesta separació que hi ha entre tots dos.

Respecte als xiprers, representen la mort, el final de la vida i això té relació amb les vides de tots dos ja que són conscients de la proximitat de la mort per la seva situació. Aquest simbolisme ve degut a que els xiprers acostumen a estar en els cementiris

Oda a Catalunya des dels tropics

L’Oda a Catalunya des dels tròpics tracta com a tema principal l’enyorança de l’autor envers la seva pàtria ja que és exiliat i hi expressa un sentiment d’amor cap a ella, però no vol sentir aquesta enyorança com ho diu al primer vers:

“Entre aquell febrer i aquest Novembre, no vull l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,” (v.1)

A partir d’aquell moment el protagonista de l’obra, què és l’autor, adopta una actitud combativa i esperançadora en contra la derrota individual soferta perquè ha hagut de deixar la seva pàtria enrere i començar una nova vida en un país lluny d’aquesta.

Em plau d’atzar d’errar per les muralles

reflecteix el conflicte permanent del món interior de Foix entre dues visions de la realitat expressades en l’últim vers. Ens mostra com alterna tradició i ruptura entre el passat i el futur, entre la primera estrofa (passat) i la segona estrofa (futur), explicant que li agrada fer pel matí i per la tarda.

Corrandes d’exili

ens parla de temes com l’esperança, la pena, els somnis i la gran enyorança i amor per la seva terra. Ens explica com les persones que van haver d’abandonar-la veuen el seu futur com una esperança desfeta. Per tant, el tema principal de l’obra és la seva vivència i els seus sentiments al exiliar-se i abandonar la pàtria que tant estimava, en un moment important i greu per Catalunya.

Finalment continua descrivint el record d’aquell paisatge que ja ha perdut: Una esperança desfeta, una recança infinita. Li sap molt greu deixar el seu país, quan la guerra està fent que molt mal i molta gent s’ha d’exiliar. Tot i això, conclou dient que ell en mantindrà el record en els seus somnis: I una pàtria tan petita que la somio completa.

Els amants

L’autor ens vol donar a entendre que el seu amor no és un amor cortès, és a dir, l’amor d’un cavaller per una dama casada per la que faria qualsevol cosa però que tenen que mantenir la seva relació en secret perquè no els descobreixin; sinó que és un amor carnal, de dessig. Ells són uns amants que no s’amaguen.

És un poema de versos d’art major de 12 síl·labes cesurats en dos hemistiquis de 6 síl·labes. Està format per cinc estrofes: la primera i la segona de quatre versos, la tercera de dos, la quarta de dotze i la última de dos.

28. L’aventura, Josep Palau i Fabre

Palau planteja la paradoxa no prolongar la poesia ja que es experimentació immediata i expressa el desordre de la vida sobre el paper: alquímia. Creu en la inspiració i que els millors poemes son els inesperats. Aquest poema surt al final de Poemes del alquimista. Traça un gros mode, la línia del meu destí no pot coincidir amb mi, sinó al final. No tracta de poesia d’experiència d’un mateix. Procés de reflexió moral d’un mateix. Un jo fingeix conèixer mes a traves del poema, considera que imitant es descobreix. Aquest poema presenta un procés de creació a traves de la imitació, a traves del poema Sensation d’Arthur Rimbaud. Forma part de l’apartat <fragments del laberint>. Aquest poema presentava la mitificació de la Natura com a espai de llibertat de l’individu esclavitzat del mon modern. Diu que lo ideal es viure al marge de la realitat, reivindicant l’aventura, sentits i sensualitat. El mes important es que apareix integrat com si fos de Fabre sota el títol de Aventura, sense ser cap cita ni traducció sinó que tracta d’evidenciar la creació del poema, determinat en un model, fa explícit aquest procés. Al principi, la primera traducció es la traducció del poema amb canvis forçats per la rima. Però els canvis significatius son els que substitueix els termes espirituals pels físics i passionals. També es compara amb un bohemi al setè vers que suggereix procés de despersonalització. El segon text mes canvis. Desapareix –l’amor infinit- i canvia els vespres i la terra i el vent li omple... Increment del desig, de la companya del primer text. A la tercera variació, la metaforització s’incrementa i el discurs es contra els sentits i racionalització. Desig de aire i subsòl, enfortiment. Procés de descens simbòlic a les profunditats de l’existència. Jo poètic surt a la superfície i exposar-se. Laquarta variació fecundador com a fecundat i ell com a flor ideal de fragment anterior. La transformació fa referencia al primer text –tot sol amb mi mateix- . A mes augmenten imatges d’elevació, que simbolitza ideal i procés de creixement i procés. Paradoxa, el meu ponent i desaparició del jo. Al final es comporta com el jo poètic perdut i confós amb la natura. La cinquena part desaparició dels elements sensorials que abans estaven multiplicats –sense blaus, verds, fred- Culminació del poema. Minotaure com a idea de laberint, aquest terme suggereix perill en aquest procés de coneixement. Canvia el silenci per la paraula però també canvia la positivitat de la flor anterior. Aquesta transformació en pedra referencia a l’alquímia= separació i transformació de l’essència valuosa a la sense valor. Al final del poema veiem com el procés alquímic es perillós i violent, però la força provinent del desig segon permès la iniciació de la paraula, culminació de l’aventura poètica. Verb futur per especificar el canvi, menys en quan el procés de despersonalització culmina canvia la persona com a recurs per fer important que s’identifica amb la natura, pedra i poesia. (muntanyes, Joan Maragall)