Mercè Rodoreda: Vida, Obra i Anàlisi Literària Profunda

Aproximar-se a la vida i l'obra de Mercè Rodoreda suposa el descobriment d'una trajectòria molt particular que evoluciona i madura, igual que ho farà la seva obra i, fonamentalment, els seus personatges. Vida i obra estaran, des d'un primer moment, amarades pels esdeveniments polítics i culturals de Catalunya, d'Espanya i, posteriorment, d'Europa.

Aquesta barcelonina, que només anà a l'escola tres anys, dels set als deu, arribaria a ser l'escriptora de narrativa més important de la literatura catalana i la de més projecció internacional.

Infantesa i joventut de Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda va néixer al barri de Sant Gervasi de Barcelona el 1909. La seva infantesa estaria marcada per l'amor dels seus pares, com a filla única, i la tendra i enriquidora convivència amb el seu avi fins als dotze anys. Sense germans, sense anar a l'escola i vivint en aquella casa de barri amb jardí, es va convertir en una nena solitària que es va abocar a la lectura i, per la influència de l'avi, al coneixement de la cultura i la llengua catalana, a més del de les flors, tan recurrents a tota la seva obra. Més tard diria que la felicitat va acabar als 12 anys, l'edat que ella tenia quan va morir el seu avi, i moment en què va entrar a la casa el seu oncle, germà de sa mare, que tornava d'Amèrica on havia fet una petita fortuna i amb qui acabaria casant-se als vint anys i, del qual tindria, un any més tard, l'únic fill. Va viure un moment traumàtic, resultat d'un matrimoni fracassat amb un parent 14 anys més gran que ella, i un fill al seu càrrec, situació que la conduiria a la separació i a la recerca en la literatura d'una alternativa a aquell món decebedor i fosc que li havia tocat viure.

Context polític i cultural: la República

La vida de Mercè Rodoreda flueix en paral·lel als esdeveniments de Catalunya, on és palesa l'eufòria de les llibertats aconseguides per la recuperació de l'autogovern amb la restauració de la Generalitat. Ara, com a dona lliure i independent, s'involucrarà amb la seva generació en la lectura de la literatura europea i americana i en el perfeccionament de la llengua, cosa que la portaria a col·laborar en diaris i revistes de prestigi, en forma de contes, crítiques literàries, notícies de cinema, etc.

Mercè Rodoreda es consolidaria com l'autora més sòlida i de més transcendència internacional.

Primeres obres i l'èxit d'Aloma

La producció novel·lística rodorediana d'aquesta època, producte de la lectura d'autors com Stendhal, Tolstoi, Dostoievski, Proust, Goethe, Llull o Boccaccio, seria la de novel·les de tipus tradicional:

• Sóc una dona honrada? (1932)
• Del que hom no pot fugir (1934)
• Un dia en la vida d'un home (1934)
• Crim (1936)
• Aloma (1938), guanyadora del premi Creixens d'aquell any.

Aquestes novel·les serien rebutjades per Rodoreda, a excepció d'Aloma, que seria revisada i reeditada el 1969.

Anàlisi de l'obra Aloma: simbolisme i psicologia

La protagonista, una adolescent arrelada a un temps i a un país, viurà un fracàs amorós producte d'una relació triangular. Hi trobarem el simbolisme de l'adolescència, felicitat i il·lusions, enfront de la maduresa, frustració i desengany. Aloma, que porta el nom que el seu oncle li va atorgar per recordar un personatge de Ramon Llull, viu el final de la seva adolescència i dels seus somnis amorosos quan coneix Robert, germà de la seva cunyada Anna, que ha tornat d'Amèrica. Els esdeveniments de la història marcaran l'evolució psicològica de la protagonista: perdrà la innocència en conèixer la mort, l'engany amorós, el desencís dels matrimonis... I, tot això, acompanyat d'un carregat simbolisme:

• La casa pairal
• Les flors
• Les estacions de l'any
• El gat
• La nit de Sant Joan

I no oblidarem, a més, que la profunda subjectivitat, el narrador omniscient, el pensament en veu alta de la protagonista, el relleu especial que assoleixen les paraules... la converteixen també en una obra poètica i lírica.

Serà, en definitiva, una profunda anàlisi psicològica on Mercè Rodoreda troba una escriptura i un tractament pertinent per a recuperar, a través de la paraula, un món llunyà, perdut però entranyable. Les noves tècniques i les temàtiques d'alguns contes seran la base de novel·les posteriors.

La Plaça del Diamant: veu i context

És una novel·la escrita en primera persona del singular, la veu de la protagonista arriba amb la tècnica de l'escriptura parlada, on el discurs és Natàlia-Colometa que li parla a algú que l'escolta, però que no parla: «I si parlo tant...», «I el nas, com he dit, no era ni massa ample ni massa estret».

Els esdeveniments del país incideixen en la vida de la protagonista: la República i la Guerra Civil. Primer es viu amb l'esperança i, posteriorment, arribarà el drama amb la derrota, la mort, la fam... Ara, però, es convertirà en una dona adulta que prendrà decisions.

Finalment, es casarà amb un home que la salva del suïcidi, amb qui recupera la identitat i el nom: senyora Natàlia; però és també la vida dels vençuts: lentament accepta una vida escapçada de somnis i apuntalada amb els records, una vida de contemplació.

L'aprofundiment psicològic i el simbolisme

La descripció dels personatges anirà lligada a la presentació totalment subjectiva que en fa la protagonista. El lector esdevé el confident involuntari de l'angoixa del personatge literari, produïda per la voluntat psicologista de l'escriptora que vol transmetre al seu lector un personatge humà, versemblant, real... i se n'aprofita dels símbols i de les imatges per expressar l'estat interior que es mou, que evoluciona.

Dones marginades i amors perduts: Cecília i Rosamaria

Rodoreda ens permet accedir al món interior d'una altra dona: una noia marginada que madura a partir de diverses experiències amoroses, en el món de la postguerra, mancat d'il·lusions i d'iniciatives. Aquesta manera de narrar ens dona accés lliure a la psicologia del personatge i percebem els fets com si ens trobéssim dins dels seus pensaments. Sentint la veu del personatge, el seu món interior pren protagonisme per davant dels fets mateixos i ens arriba a transmetre la sensació d'angoixa i de foscor que vivia una dona jove com la Cecília a la Barcelona de la postguerra. Un jardiner ja gran i vidu, per a qui la vida no és ja una experiència en què participa activament, sinó un objecte de contemplació en la distància, va explicant les diferents històries. El nucli central és la recuperació d'un amor de la infantesa. Un amor, el d'Eugeni i Rosamaria, que no va arribar al matrimoni perquè ella es va casar amb un home ric, ja que no podia suportar la idea de ser una dona pobra, i ell també ho va fer amb una dona rica. La mort serà l'única manera de recuperar la infantesa. La psicologia dels personatges té moltes coses en comú amb la dels herois de Hemingway.

Mons suggeridors i transformacions psicològiques

Abandona la realitat per a crear, amb un gran domini verbal, mons més suggeridors on els personatges, ja sigui en la vellesa o lliures de condicionaments, observen el món des del subconscient i des de la imaginació, d'una manera transparent, i s'uneixen a un univers més vital que ells mateixos, però replet d'auguris i d'enigmes i que en qualsevol moment pot engolir-los. Religiositat i simbolisme alhora. La mort, la vida, la soledat, la recança... Tanmateix, els trets principals dels personatges continuen sent, en aquest recull, els residus de la seva psicologia: la soledat esdevé aïllament; somniar de manera gairebé malaltissa; per tant, no són tant anàlisis psicològiques com transformacions o mutacions.

Heroïnes i constants temàtiques en l'obra final

Dues heroïnes: Teresa, que és l'heroïna dels adults, s'aferra a la vida, però observarem la seva ruïna física a conseqüència de l'edat; i Maria, que és l'heroïna dels infants, acabarà també topant-se amb la mort. Alguns trets dels personatges, com els de l'edat, desapareixeran, però perduraran els d'una certa psicologia, la soledat o la introversió, que s'agreujaran amb el pas del temps. Dues constants s'hi mantindran: la concepció desil·lusionada de la humanitat i la presència dominant dels personatges femenins.

Mirall Trencat: decadència i simbolisme

Mirall Trencat descriu un món, el de la postguerra, en què ja no és possible viure, a través d'una família decadent que viu dels records del seu opulent passat, destruït i anihilat. L'arbre i les flors, com en totes les obres rodoredianes, també hi tindran un paper simbòlic important.

Culminació literària i reconeixement

Els últims anys de la seva vida, instal·lada ja a Catalunya i amb un reconeixement públic, nacional i internacional, representen la culminació literària.