Mercè Rodoreda: anàlisi de la seva obra novel·lística i contística

Mercè Rodoreda: Anàlisi de la seva obra

Mercè Rodoreda (1908-1983), a més de les incursions en el teatre i la poesia, va donar els millors fruits literaris en la creació novel·lística i contística. L’anàlisi de la seva obra permet observar dues línies creatives: l’anàlisi psicològica i la recreació del fantàstic. Des de l’inici de la seva activitat literària, l’ús del símbol ha estat un component fonamental de la seva poètica, que ha dotat les novel·les i contes d’una decisiva càrrega simbòlica: les flors, els arbres, el jardí, els colors, els animals (la coloma, la llagosta…), l’espill, la flama, l’aigua, la terra, l’aire, el foc, la lluna, el sol…, recorren les seves obres conformant una realitat de gran subtilesa i complexitat.

Rodoreda es va formar amb la lectura dels grans narradors del segle XX i la seva concepció del relat permet descobrir la decantació personal del mestratge d’autors com Proust, Joyce, els nord-americans de la Generació Perduda, Virginia Woolf o Katherine Mansfield.

L'anàlisi psicològica en l'obra de Rodoreda

La primera línia creativa, la psicològica, centra l’interès en l’escrutini de l’ànima dels personatges amb l’ajuda dels nous recursos i amb una atenció privilegiada al transcurs del temps. Hi pertanyen, a més d’Aloma (1938), l’única obra que va salvar de la preguerra, les novel·les La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), i la pòstuma Isabel i Maria (1991); i entre els contes, el volum Vint-i-dos contes (1958), La meva Cristina i altres contes (1967), etc.

El narrador més característic d’aquesta producció (en primera persona, majoritàriament autodiegètic o protagonista, però també homodiegètic o testimoni), desenvolupat amb mestria a La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies, recorre al monòleg autobiogràfic, caracteritzat per l’associació d’un mode de presentació monològic i un relat sotmès a la cronologia dels esdeveniments. Es troba a mig camí entre el relat autobiogràfic i l’autèntic monòleg autònom (el monòleg interior que no depèn de cap veu narrativa superior), amb el qual només coincideix en la desaparició de la justificació realista de l’origen del text (memòries escrites, una narració inicialment oral i després transcrita per un auditor, etc.).

La temàtica habitual (la solitud interior, que la vida en companyia no remeia, el desencís i el sentiment de frustració) va estretament unida a l’acció del pas del temps. La majoria de novel·les i contes presenten una història bastida sobre l’itinerari temporal: la recuperació des del present de la vida passada, una mena de balanç vital que explica la situació present. I, és clar, el pas del temps du aparellada la transformació dels personatges. La lliçó proustiana és ben apresa per Rodoreda.

Igual que l’ús d’un objecte o color, de pregona càrrega simbòlica, que en alguns casos, sobretot en Vint-i-dos contes, actua com a detonant de la memòria. A més a més, la transformació originada pel pas del temps va unida en alguns dels seus personatges a un canvi més radical, a una autèntica metamorfosi, en alguns casos interna, com la Colometa de La plaça del Diamant, metamorfosejada en la Natàlia posterior, i en uns altres, fins i tot física, com el protagonista del conte El riu i la barca, transformat en peix, o la protagonista d’un altre conte, La salamandra, convertida en l’animal que li dóna títol.