Maria‑Mercè Marçal — Bruixa de dol: anàlisi, amor i feminisme

Context de l'obra

Aquest fragment pertany a l'obra poètica de Maria‑Mercè Marçal, Bruixa de dol, publicada el 1979. El llibre està dividit en dues parts principals, i aquest poema està inclòs a la part « », concretament a la secció .

La poeta i la temàtica

Maria‑Mercè Marçal pertany a la generació del 70 i exposa la seva vivència com a dona i feminista a través dels seus poemes; també són importants la llengua, l'amor i la llibertat. En aquesta secció de Bruixa de dol hi ha un aprenentatge de la solitud com a pas previ per prendre consciència de la pròpia individualitat. Hi trobem una exaltació del joc amorós i un gaudiment del sexe; sovint apareixen imatges amb connotacions fàl·liques i genitals. Aquesta última secció està formada per tretze sonets, formats per versos decasíl·labs amb rima assonant i amb l'esquema ABBA ACCA BCC CAA.

Obra i estructura

Les relacions amoroses de Foc de pales i Foguera Joana estan separades per poemes de Tombant, que representen un compàs d'espera. En aquests poemes hi ha un plec interior de dol i tristesa i s'hi reivindica la solitud. Aquest gest de solitud també apareix en els primers sonets de Bruixa de dol. Maria‑Mercè Marçal intenta obrir un nou camí amb elements com el mirall i l'aigua, que permeten obrir la pròpia vida a un nou camí; és conscient que és feminista i arriba a l'èmfasi del to reivindicatiu amb el poema «Vuit de març». Bruixa de dol és on s'hi dona entrada el símbol de la bruixa, però no tenen la mateixa importància la lluna o la sal. Tot i així, la bruixa representa el poder femení eliminat de la cultura: representa la dona forta i amb uns poders que els estaments oficials han lligat tradicionalment al perill o als maleficis.

Edicions

Edicions: la primera edició es va publicar el maig de 1979; va ser publicada per Llibres del Mall. En aquesta edició, a l'índex, s'indicaven tipogràficament les parts en què es dividia el llibre amb les seves seccions. Després de la divisió, la primera part, Bruixa de dol, queda estructurada en quatre seccions (Foc de pales, Tombant, Foguera Joana i Bruixa de dol). A continuació trobem el poema «Avui les fades i les bruixes s'estimen», i aquest títol és el de la segona part i d'un poema de Bruixa de dol, que al seu torn queda formada per les seccions (Els núvols duien confetti a les butxaques, Sense llops ni destrals i Vuit de març).

Secció de Bruixa de dol

Les quatre primeres seccions de la primera part remeten a un fil cronològic que al·ludeix a tres relacions amoroses diferents. Són relacions amb espurnes de felicitat fugaç, però també apareix el contrapunt de l'antagonisme entre la relació d'homes i dones. Sovint la persona estimada es veu mitjançant antítesis <dolç enemic, amic i desamic>; és per aquest antagonisme entre home i dona que la relació i la vivència tendeixen a ser físiques: «el desig para trampes de plaer»; per això la relació acaba essent una fruita amarga i una experiència que genera tristesa. La història d'amor de Foc de pales podria ser un resum dels cinc anys de matrimoni. Aquests poemes es poden entendre com una gradació dels diferents estadis de la relació amorosa; hi apareixen els diferents passos, des de la plena relació sexual fins a la decisió final del trencament del matrimoni. El dol d'aquesta ruptura es converteix en obsessió als versos de Tombant: és una mena de compàs d'espera que és alhora tristesa i afirmació de la solitud. En aquest sentit, són molt importants detalls com l'afirmació que en comença la secció Tombant. Aquesta comparació mostra l'absurditat de la vinculació entre home i dona, fins al punt que la imatge d'una dona sense home és tan estranya com un peix sense bicicleta. Aquest aprenentatge de la solitud es converteix en un pas necessari per prendre consciència de la pròpia individualitat. Després del dol del trencament viuen dues noves aventures amoroses que són més fugaces i més lúdiques; són les experiències que trobem a les altres seccions de la primera part de Bruixa de dol. En aquests altres poemes hi ha una exaltació del joc amorós, una crida al plaer i un gaudiment del sexe. És per aquesta raó que trobem símbols i metàfores de clara connotació fàl·lica <llagardaix, l'espasa...> i connotació genital <petxina, la porta del castell>. Aquest és un amor sensual, joganer, que sacrifica els tabús i s'aboca a reivindicar una condició de dona que vol mirar el món i la vida amb ulls de feminitat.