Maria Àngels Anglada: Vida, Obra i Estil Literari

Vida i obra

Maria Àngels Anglada i d'Abadal va néixer el 9 de març de 1930 al carrer de la Riera de Vic i va morir a Figueres, a l'Alt Empordà, el 23 d'abril de 1999, el dia de Sant Jordi. És enterrada al petit cementiri de Vilamacolum, vora les closes. La geografia d'Anglada es mou entre dues planes: la de Vic i la de l'Empordà. La infantesa d'Anglada transcorre a Vic amb els seus pares. De Vic era Jacint Verdaguer, una figura literària present en la vida i l'obra d'Anglada des dels seus inicis. Ja en aquell llunyà 1945, quan l'autora va obtenir un accèssit amb un text que glossava l'obra de Verdaguer en un certamen literari verdaguerià.

Van venir els anys de formació universitària. A la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, Anglada va cursar Filologia Clàssica. És allà on coneix un company de classe que esdevindrà el seu marit, Jordi Geli i Aguadé (1926-1986), de Vilamacolum, l'Empordà. Són els anys també de publicació dels seus primers poemes a la revista Ausona de Vic, i dels primers premis de poesia al concurs de Cantongròs: l'any 1947 amb el poema «Núria» i l'any 1948 amb el poema «Paraules». Una de les seves obres, «Cançó de bressol», mostra com poesia i música ja van de bracet en els anys de formació d'Anglada, perquè formen part de l'ambient familiar de l'escriptora.

L'any 1951 rep el premi extraordinari de llicenciatura en Filologia Clàssica. Anglada reprendrà les classes l'any 1964, tres anys després d'instal·lar-se a Figueres, i no les deixarà fins a l'any 1976; ensenya grec, llatí, llengua i literatura espanyoles i també català extraoficialment a les Escolàpies, a l'Institut Ramon Muntaner i a Òmnium Cultural. També comença a escriure crítiques literàries en revistes com ara El Pont o Canigó. Treballa sobre la influència del mite grec en la poesia catalana, assaig que publicarà més endavant amb el títol El mirall de Narcís. Participa en recitals poètics i en l'Assemblea de Catalunya a l'Alt Empordà.

L'any 1978 publica amb el seu marit, Jordi Geli, Memòries d'un pagès del segle XVIII. L'any següent publica Viatge a Ítaca amb Josep Carner. Dues obres veuen la llum l'any 1991: La daurada Parmèlia i altres contes. La novel·la El violí d'Auschwitz, de 1994, representarà una fita important en l'obra angladiana. Hi treballarà fins al dia de la seva mort i serà publicat pòstumament a final de 1999. El dia de Sant Jordi de 1999, una malaltia posa fi a la seva vida a la seva casa de Figueres.

Maria Àngels Anglada es va definir a ella mateixa com «una poeta que escriu novel·les» que diu coses que «no poden ésser dites». Va cultivar diversos gèneres literaris: la poesia, la narrativa, la crítica literària, l'assaig literari, les col·laboracions periodístiques i la traducció del llatí, del grec, de l'italià i de l'armeni. Anglada va bastir una obra literària sòlida sobre tres pilars fonamentals: la llengua, la memòria i el compromís (avançant sense pressa, però sense pausa).

Llengua i estil

Maria Àngels Anglada usa un estil depurat i conegut, però amarat de lirisme. La seva prosa flueix sense entrebancs, amb senzillesa i amb aparent facilitat. Darrere hi ha tot un treball estilístic fet amb gran cura, perquè Anglada vol arribar al públic lector i donar a conèixer al màxim nombre de persones les desgràcies del poble armeni.

Característiques:

• Ús freqüent de locucions i frases fetes, així com de col·loquialismes.
• Abundància de mots pertanyents al camp semàntic del mar.
• Alternança de temps verbals en formes de present i de pretèrit.
• Combinació dels tres principals modes d'expressió narratius: narració, descripció i diàleg.
• Inclusió de mots en llengua armènia i, també, de conceptes relacionats amb la cultura, la geografia i les tradicions d'aquest poble.
• Ús recurrent de les cometes i dels dos punts.
• Ús d'adjectius que connoten i presència de diminutius.
• Ús de sinònims i voluntat aclaridora o justificadora.
• Introducció d'expressions amb què els personatges avisen que a continuació s'iniciarà un relat.
• Ús d'un lèxic fàcilment comprensible i presència d'expressions de dubte o incertesa.

Recursos retòrics:

• Metàfores: «la pell de nenes pot dir que em va caure de cop».
• Comparacions: «els seus ulls riuen blau-verds com l’aigua».
• Metonímies: «els grills amagats acompanyen les paraules del pare».
• Sinècdoques: «tornaven a tenir un sostre».
• Apòstrofes: «Adéu terra propera, adéu Armènia, adéu per sempre!».
• Interrogacions retòriques: «Només sabem que és a la llista de morts, res més; però qui ho sap del cert?».
• Epítets: «nit fosca».
• Eufemismes: «i ja no es va despertar més».
• Enumeracions amb asíndeton: «la pèrdua de tot el seu món».
• Aposicions: «Som una munió de dones, infants, pocs vells —molts s’han mort pel camí—, els homes»