La Literatura Valenciana en Temps Difícils: De la Postguerra als Anys 70

La pèrdua de la guerra va comportar l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra va ser catastròfica. La cultura valenciana va sofrir aleshores un procés intens d'espanyolització castellanitzant. Molts escriptors van patir depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que van escollir l'incert camí de l'exili també va ser considerable.

La Dictadura Franquista i la Cultura Valenciana

La dictadura del general Franco va tallar de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil. D'altra banda, els que van començar a escriure a partir de 1939 es van trobar amb un panorama desolador, sense referències. La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, va fer que la producció narrativa valenciana coetània es mantingués fidel als gèners més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes.

La Producció Narrativa de Postguerra

Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les:

• Bé responien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, L'ambició d'Aleix).
• Bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: Maria Ibars, Vides planes; 1965: Maria Ibars, L'últim serf).
• O bé transmetien inquietuds catòliques (1953: Miquel Adlert, I la pau) o socials (1967: Maria Beneyto, La dona forta).

La Represa Cultural als Anys Seixanta

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, es va accentuar la represa cultural salvant una quantitat enorme d'obstacles. El franquisme, pressionat per l'oposició i per la política internacional, va haver d'acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Novel·la Psicològica i Realista

Fins a la fi de la dècada dels seixanta, els nostres narradors van conrear sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil. Destaquen:

• La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.
• Incerta glòria, de Joan Sales.

També es van escriure novel·les realistes i de recreació d'un món mitificat, com veiem en:

• Els horts, de Martí Domínguez Barberà.
• Bearn, de Llorenç Villalonga, on es novel·la la vida d'un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del segle XIX.

L'Obra Literària d'Enric Valor

Característiques Principals

La producció literària d'Enric Valor consta de dues grans aportacions:

• Les rondalles valencianes.
• Cinc novel·les i alguns relats breus.

Tant en un tipus d'obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes.

Les Rondalles i els Relats Breus

Les seues rondalles estan confegides a partir d'un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l'escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals. Els relats breus, més pròxims a l'estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals.

La Novel·lística d'Enric Valor

La novel·lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica.

• Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del segle XX i la Primera Guerra Mundial.
• Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó són la crònica de la Guerra Civil.

En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. Els protagonistes són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp, i la llengua. El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l'espai i el temps no s'esgoten en concreció geogràfica o cronològica.

Segons Vicent Escrivà: "Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística. Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un segle XIX. És per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors."

L'Obra Literària de Mercè Rodoreda

Vinculació Biogràfica i Exili

La producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983) està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili.

Les Grans Novel·les de la Literatura Catalana Moderna

Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola –una guerra que va trencar vides, amors i famílies i que va conduir a la infelicitat, la destrucció i al desarrelament de l'exili.

L'experiència de l'exili amplia els límits del realisme literari, que de cap mode són suficients per a llegir a Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del qual ens parlen els seus llibres, els seus personatges, encara que l'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor.

De la Guerra Civil a l'Exili

L'experiència de la guerra va capgirar profundament la vida de la jove periodista que entre 1933 i 1934 feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra va representar per a ella l'inici del seu veritable jo narratiu, el d'Aloma (1938), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescriuria completament trenta anys més tard.

Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant bona part d'anys, primer a diverses poblacions de França, treballant com a costurera, i després a Ginebra.

En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les (1980: Viatges i flors; 1980: Quanta, quanta guerra...; 1986: La mort i la primavera), apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú.

Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular. L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que amb el temps seran La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), i La mort i la primavera (1986). Entre aquestes opcions, als anys cinquanta va optar per escriure La Plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre usar l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa.

A causa de l'exili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda va emprar la llibertat d'alterar el concepte de la família i de maternitat. En el terreny creatiu, es va donar una gran llibertat creativa sense pensar en l'èxit.

Tendències de la Poesia Catalana (Postguerra - Anys 70)

Context Previ i Represa Poètica

Abans del cop d'Estat de 1936, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Alguns dels poetes de més renom van ser, per exemple, Josep Carner, Carles Riba o Josep Vicenç Foix. Quan es va reprendre l'activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, la recerca oberta per les avantguardes, i una altra més realista.

La Poesia Simbolista i la "Poesia Pura"

La influència simbolista postula l'ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols. El poeta ha de suggerir la realitat més que no anomenar-la. Va anar evolucionant cap a la "poesia pura", donant lloc a una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d'abstracció. El període de postguerra va començar amb l'aparició de dos llibres clau: Nabí, de Josep Carner (aleshores en l'exili) i Elegies de Bierville, de Carles Riba. Durant aquests anys se seguiren emprant tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes enquadrats en aquesta línia s'obre més a l'exterior (preocupacions del moment, problemàtica civil...).

Tendències Avantguardistes i Realistes

Quant a la tendència avantguardista, sobretot surrealista, en el cas de Foix, la investigació el va dur a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana (Ausiàs March, Llull i els trobadors) i de Petrarca, en una manifestació d'avantguarda, combinació de tradició i modernitat, raó i follia. Van aparèixer escriptors que van insistir en l'experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, com Joan Brossa.

La tendència realista va estar influïda per la crítica marxista i l'existencialisme. Propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Defensava l'ús d'una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure (és més important el contingut que no la forma). Els temes són la reflexió moral, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.

Joan Francesc Mira: Reflexió sobre la Realitat Contemporània

Antropòleg, Sociòleg i Escriptor

Joan Francesc Mira (València, 1939) és una de les persones que més ha reflexionat sobre els canvis socials, en general, i, de manera especial, al País Valencià. Antropòleg, sociòleg, historiador i escriptor, Mira parteix de les tesis fusterianes per a plantejar-se què és una nació, les relacions entre cultura i nació, i què hem estat, què som i què podem ser els valencians, així com la problemàtica de la nostra llengua.

Posa èmfasi en els atacs despersonalitzadors i tendenciosos que els valencians hem de suportar periòdicament. Enmig d'intents mediocres de "reformular" les tesis del nostre suecà més universal, les reflexions de Mira són les més rigoroses i fonamentades. Ha investigat les transformacions que implica el pas del món rural tradicional al món urbà i industrialitzat.

Obres Destacades i Assajos

Entre les seues obres, podem destacar:

• Cultures, llengües i nacions (1990).
• Crítica de la nació pura (1984).

Els seus articles, a la premsa valenciana o catalana, interpreten l'actualitat amb reflexions agudes, de forma que, més que columnes d'opinió, són com petits assajos.

Narrativa i Reflexió Generacional

És, a més a més, un gran narrador. A El desig i els dies (1981) reflecteix forma de llarg monòleg les aspiracions i fracassos de la seua generació pel que fa a la construcció del País Valencià. A Els treballs perduts (1989) descriu la lluita del protagonista per mantenir els valors humans en una ciutat cada vegada més deshumanitzada i mercantilista. A Borja Papa (1996) retrata admirablement la intimitat, les ambicions i les frustracions de la família valenciana més influent i poderosa de la nostra història.