Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: context i poesia catalana de postguerra

Llibre de meravelles – Vicent Andrés Estellés

Característiques generals de la poesia en el context d'escriptura de l'obra

El 1936, any d'esclat de la Guerra Civil espanyola, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Els poetes de més renom d'abans de la guerra (Josep Carner, Carles Riba, Josep Vicenç Foix i Josep Maria de Sagarra) no constituïen cap escola o grup homogeni; ans al contrari, representaven corrents poètics divergents. L'inici del conflicte el 18 de juliol de 1936 va interrompre la producció literària.

Quan ja en la dècada dels quaranta es va reprendre l'activitat literària, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de la lírica anterior a la guerra: la poesia simbolista i una poesia de tradició avantguardista. A més d'aquestes, ja en els seixanta, hi aparegué una nova manera d'entendre la lírica: la poesia realista o poesia social.

Context històric i cultural de l'escriptura de l'obra

Llibre de meravelles és un poemari escrit durant la postguerra (1956-1958) a València, encara que va ser publicat el 1971 a causa dels entrebancs editorials i de censura que va patir la literatura en català durant la dictadura franquista, un període molt advers per a la cultura valenciana.

Gran part dels poemes són un testimoniatge descarnat i abrupte de la realitat i de la repressió que va imposar el règim franquista. És un text poc convencional en el context en què s’escriu perquè empra un to directe i popular per a retratar un episodi fosc de la història recent; és a dir, converteix la vida quotidiana, amb els seus problemes i vivències, en primera matèria literària.

Autors i autores destacats del context literari

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985)

Ha estat un dels poetes catalans més reconeguts pels lectors i per la crítica literària durant la segona meitat del segle XX. L’evolució de la seua obra presenta dues etapes diferenciades:

• Etapa postsimbolista (dècades de 1940 i 1950): destaquen títols com Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d’Ariadna (1949) i Final del laberint (1955). En aquests poemaris es tracta de manera recurrent el tema de la mort, unes vegades amb to elegíac i d'altres amb intenció satírica.
• Etapa de compromís i realisme cívic (a partir de 1960): amb la publicació de La pell de brau (1960), la trajectòria de l’autor, tot i mantindre molts dels elements simbòlics previs, s’obre a una poesia amb un marcat caràcter social i testimonial, en sintonia amb el corrent del realisme històric o social.

Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998)

És un dels autors més prolífics i singulars de la literatura catalana contemporània. La seua producció començà a ser àmpliament reconeguda arran de la publicació del volum Poesia rasa (1970). Brossa no sols es va dedicar a la poesia discursiva tradicional, sinó també a altres manifestacions com la poesia visual, el teatre i les arts plàstiques.

Sovint els seus textos tenen un caràcter de provocació envers el lector, incitant-lo a qüestionar les convencions socials mitjançant una mirada sarcàstica i irònica sobre allò rutinari o establit. La seua lírica trenca la discursivitat convencional a través de jocs de paraules, associacions fòniques i tensions aplicades als límits expressius del llenguatge.