La Llibertat guiant el poble: Anàlisi Completa de l'Obra de Delacroix

Dades bàsiques

Títol

La Llibertat guiant el poble

Autor

Eugène Delacroix (1798-1863)

Cronologia

1830

Estil

Romanticisme

Dimensions

260cm x 325cm

Suport

Tela

Tema

Testimoni, entre al·legòric i realista, de la insurrecció popular que tingué lloc el juliol del 1830 a París i que desembocà en la fugida del monarca absolutista francès, Carles X.

Ubicació original

Exposada al Saló de París de l'any 1831 i adquirida pel rei Lluís Felip I, tot i que no s'exposà públicament fins l'any 1861 pel seu contingut reivindicatiu.

Ubicació actual

Musée du Louvre, París.

Breu biografia

Delacroix va poder ser fill biològic del polític Talleyrand. Pel que sembla, el seu pare "oficial" havia quedat estèril a causa d'una malaltia. De totes maneres, Eugène va ser registrat com a fill de Charles Delacroix, polític de professió, i de Victorie Oeben, pertanyent a una família d'artesans i dibuixants. Va ser el pintor més emblemàtic del moviment romàntic aparegut en el primer terç del segle XIX, la influència del qual es va estendre fins als impressionistes. Etiquetat inicialment com a neoclàssic, encara que oposat totalment a Ingres, tots dos són criticats en els diferents Salons en els quals exposaven.

A partir de l'exposició de 1855, Delacroix es va convertir en la figura que va saber sobrepassar la formació clàssica per a "renovar" la pintura.

Va deixar nombroses obres que tenien molt a veure amb l'actualitat de la seva època. També va destacar com a pintor religiós malgrat les seves contínues declaracions d'ateisme. Als 18 anys va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts, en l'estudi de P. Guérin, on Théodore Géricault i el Baró Gros van ser els seus mestres. Visitava freqüentment el Louvre, estudiant i copiant els grans pintors que admirava, i es va debatre entre la tradició i el classicisme i el desig de trobar, després de les aparences, la realitat.

El 1822, Delacroix exposa, per primera vegada, Dante i Virgili als inferns, una obra plena de força, d'una composició ambiciosa i colors molt treballats: la llum es llisca sobre les musculatures inflades, un incendi consumeix una ciutat (en segon pla), les capes onegen al vent.

El 1825, Delacroix se'n va a Anglaterra, on passarà tres mesos estudiant els pintors anglesos. Tracta de desvetllar la tècnica i l'ús dels colors, analitzant els efectes psíquics que aquests provoquen.

El 1832, realitza un llarg viatge al Marroc i Algèria, descobrint-hi l'enlluernadora llum i color dels seus paisatges, les seves gents, la sensualitat i el misteri, sensacions intenses que es reflectiran en tota la seva obra posterior. Quan torna del Marroc, rep encàrrecs oficials per decorar i pintar diversos edificis públics: el Saló del rei del palau de Borbó, el palau de Luxemburg, la Galeria d'Apol·lo del Louvre... El seu quadre més popular, La Llibertat guiant el poble, li va valer la Creu de la Legió d'Honor.

El 1857 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts. Algunes de les seves obres més il·lustres es troben al Museu del Louvre. L'obra de Delacroix inspirarà un gran nombre de pintors. A part de la seva producció pictòrica, va deixar una estimable producció gràfica.

Anàlisi formal

Tècnica

Oli. És una tècnica pictòrica on el suport és de fusta o tela (lli o cànem) tensada en un bastidor a la qual s'apliquen amb pinzell pigments mòlts dissolts en olis secants, com la llinosa, que fan d'aglutinant. La fusta i la tela s'han de preparar prèviament. És el procediment més usat des del segle XV fins a l'actualitat.

Composició

Oberta triangular. Línies compositives: Diagonals.

Influència d'El rai de la Medusa de Géricault: les figures s'emmarquen dins d'una piràmide ascensional en el vèrtex de la qual s'ha substituït el drap del nàufrag per l'ensenya francesa, enlairada per la Llibertat.

Els dos morts de primer terme també mantenen un paral·lelisme amb els cossos sense vida que s'aprecien en primer pla a l'obra de Géricault; fins i tot les cames alçades del difunt del marge esquerre semblen inspirar-se en les del finat de la banda oposada d'El rai de la Medusa.

Si els personatges del rai s'allunyen de l'espectador per mitjà de moviments provocats per la visió del vaixell que els ha de rescatar, a l'obra de Delacroix, l'acció es dirigeix cap a l'observador, a punt ja d'englobar-lo, com si ningú no pogués quedar-se indiferent amb relació a aquesta.

L'escena, plena de la tensió i impetuositat (pròpia del romanticisme), té lloc als carrers de París (es veuen les torres de Notre-Dame al fons).

La figura femenina central és una al·legoria de la Llibertat i duu un fusell amb la baioneta calada en una mà, mentre que amb l'altra enarbora la bandera francesa i guia els combatents.

A l'esquerra, un representant de la burgesia amb barret de copa i arcabús (segurament un autoretrat del mateix Delacroix) i un membre de la menestralia que branda un sabre; i a la dreta, el representant de la joventut, un timbaler, armat amb dues pistoles.

Cromatisme i llum

Predomini del color per damunt de la línia. Pinzellades lliures, ràpides i pastoses. Els clarobscurs i la llum vibrant mostren influència de Rubens. Quant al color, és influenciat pels membres de l'escola veneciana (Giorgione, Ticià...).

Recursos tècnics

Domini del color per damunt de la línia, clarobscur, utilització de colors càlids (taronja, grocs, vermells...) que reforcen l'apassionament de la composició. Els cossos dels moribunds i dels morts són presentats en escorç, la qual cosa ajuda a crear una sensació de moviment. El tractament del color i de la llum se supediten a un objectiu més important: potenciar el moviment. El roig i el blau de la bandera, de la vestimenta del ferit que s'alça davant la Llibertat, i de la polaina del mort de l'esquerra ressalten per damunt de la predominança de les tonalitats ocres i grises del conjunt. Els tres elements, així destacats, creen una línia recta imaginària que forma un eix central. Els tres elements són prioritzats, també, per la llum irreal del quadre, que il·lumina la Llibertat amb la bandera tricolor, part del cos del nen del seu costat, el moribund de la jaqueta blava, el mort del marge inferior esquerre i les mans i mitja cara de l'home del barret.

Relació entre forma i funció

L'escena va adreçada directament a l'espectador, l'artista intenta implicar-nos en aquest ideal de llibertat. Probablement, en un primer moment la intenció de Delacroix en pintar aquest quadre era propagandística (ningú no havia de restar indiferent davant la revolució), però amb el temps va anar adquirint un sentit més commemoratiu i èpic. Tot i fer referència a uns fets concrets, no es pot dir que sigui un llenç històric. Delacroix no estava tan interessat a reflectir la realitat com l'esperit dels que es van aixecar, en clara consonància amb els pressupòsits artístics romàntics.

Significat de l'obra

Context històric i cultural

A partir de l'any 1815, els acords del Congrés de Viena ajudaren les monarquies europees a contenir el procés revolucionari. I, confiades un altre cop, recuperaren una organització basada en els principis de l'Antic Règim. La Revolució, però, havia deixat la seva empremta: la burgesia conservava viva la seva ideologia liberal, i els grups socialment menys afavorits, el seu descontentament. Dins l'àmbit cultural, el moviment romàntic va gaudir de les simpaties dels pobles, que iniciaren, per diferents motius, un procés d'afirmació nacional. Així, doncs, liberalisme, romanticisme i nacionalisme es trobaven presents en les revolucions burgeses que van esclatar a Europa durant la primera meitat del segle XIX. La Llibertat guiant el poble és una obra pictòrica que barreja tots aquests sentiments: reflecteix un fet real, ja que ens mostra la lluita del poble de París (burgesos i obrers units en l'acció revolucionària) contra la monarquia absoluta. Lluís XVIII s'havia adonat que no podia suprimir tot el que s'havia aconseguit durant la Revolució Francesa. Per això va mantenir la igualtat dels francesos davant la llei i les llibertats de premsa, pensament i culte.

Tanmateix, el sufragi censatari continuava vigent. El 1824, després de la mort del rei, va pujar al tron Carles X i va intentar un retorn a l'Antic Règim, tot retallant les llibertats. La burgesia va mostrar el seu descontentament a través de la premsa, de la qual tenia el control. Paral·lelament, França estava en ple procés d'industrialització. En aparèixer les primeres crisis de sobreproducció, la burgesia va veure com es reduïen els seus beneficis econòmics mentre la classe obrera vivia una situació de penúria insostenible.

Els burgesos volien la implantació d'un règim liberal que millorés les seves possibilitats de desenvolupament econòmic. El juny del 1830, el primer ministre de Carles X dissolgué la Cambra de Diputats i suprimí la llibertat de premsa. Va ser el detonant que va fer esclatar a París un moviment popular en defensa de les llibertats, secundat per la burgesia i per la premsa. La lluita als carrers, durant els dies 27, 28 i 29 de juliol, va comportar el triomf de la revolució liberal, que ràpidament va servir de model per a altres revolucions europees. L'arribada al tron de Lluís Felip d'Orleans va suposar la implantació d'un règim polític liberal moderat.

Elements propis de l'estil

El moviment romàntic francès busca com a font d'inspiració dels seus temes la història, però no la de l'antiguitat, sinó l'anomenada «dels temps obscurs».

El romanticisme suposa:

• L'allunyament del temps: la recuperació de l'edat mitjana, plena d'històries llegendàries, de creuades i d'ideals cavallerescs.
• L'allunyament de l'espai: l'Orient es posa de moda.

I és en aquest temps passat on troba les arrels històriques, que el porten a identificar-se amb la noció d'independència nacional (oposada a l'Imperi) i de sentiment individual (oposat a la raó). Des del punt de vista ideològic, els grans pintors romàntics francesos es caracteritzen perquè duen a terme una fusió perfecta entre la suggestió, provocada per altres paisatges i altres èpoques, i la preocupació pel món que els envolta. Però el romanticisme és un art que rebutja les coses comunes de la vida quotidiana, un art en el qual preval la imaginació i que mostra predilecció pels moments de tensió. Reflecteix l'atmosfera de les revolucions, esdevenint un crit de llibertat dels pobles, dels sentiments (que s'expressen sense preocupació) i dels artistes (que s'oposen a les normes). Delacroix és considerat el centre del moviment romàntic francès. I La Llibertat guiant el poble, la «primera composició política de la pintura moderna». La seva incidència en la pintura posterior ha estat molt intensa.

Significat

La Llibertat guiant el poble és un llenç monumental, que mostra una de les barricades aixecades a París durant les jornades conegudes com les «Tres Glorioses», corresponents als dies 27, 28 i 29 de juliol de 1830. Concretament, l'escena sembla que es refereix als fets succeïts el dia 28, ja que, en el títol originari de l'obra, aquesta data precedia el nom actual. Aquell dia, els combats més aferrissats van tenir lloc a prop de l'Ajuntament, però el que aquí ens ofereix Delacroix és una vista fictícia, en què podem distingir, al fons, entre el fum i la boira, les torres de la catedral de Notre-Dame. El centre del quadre està ocupat per una vigorosa al·legoria femenina de la Llibertat que, iconogràficament, troba la seva inspiració en les victòries alades gregues (Victòria de Samotràcia), en la Venus de Milo i en la personificació de la llibertat dels grecs davant els turcs, que trobem en l'obra Grècia expirant sobre les ruïnes de Missolonghi (1826), del mateix Delacroix. La Llibertat, amb un pit descobert i enarborant la bandera tricolor (els colors revolucionaris), porta un barret frigi vermell, dels que duien els jacobins en la Revolució Francesa. El seu senzill vestit la identifica amb una dona del poble. A més, s'entén que és una representació de França, que avança amb pas ferm cap al seu alliberament.

A la seva esquerra marxa decidit un jove, amb una pistola a cada mà. Duu al cap la boina negra de vellut dels estudiants. Es tracta del personatge a la valentia del qual es degué l'avanç des del pont del Sena fins a l'Ajuntament i que morí en aquesta batalla. Fou immortalitzat per Victor Hugo, amb el nom de Gavroche, en Els miserables.

El personatge amb barret de copa i un fusell de caça que figura a la nostra esquerra és un representant de la burgesia. El seu rostre podria respondre a un autoretrat de l'autor, que no va participar en la revolta i que, en una carta al seu germà, manifestava: «No he lluitat pel meu país, però almenys pintaré per a ell».

En primer terme, a l'esquerra, resta un personatge mort, al qual han pres les sabates i els pantalons (mostra del pillatge en massa a què es van lliurar alguns). Al seu costat, un camperol aixeca els ulls en direcció a la Llibertat, abans de ser aixafat per la multitud que avança.

Els morts de la dreta són dos militars: un cuirasser i un membre del cos suís.

A la dreta del burgès hi ha un personatge que identifiquem amb un obrer d'una fàbrica. Llueix a la boina una escarapel·la revolucionària i porta sabre i pistola (armes aconseguides en l'assalt al Museu Històric d'Armes). Al fons apareixen formades les tropes reials, encarregades de reprimir els insurgents. Molts d'aquests soldats van desertar o es van negar a disparar.

La revolta es va acabar amb 1.800 rebels morts, en honor dels quals Berlioz va compondre la Simfonia heroica i triomfal.

El rei Lluís Felip d'Orleans no va acceptar de bon grat una obra que enaltia la rebel·lió. El Ministeri de l'Interior la va comprar i la va exposar durant un any, abans de retirar-la.

Amb la revolució del 1848, va tornar a sortir momentàniament a la llum. I el 1874 va entrar a formar part de les col·leccions del Louvre.

Funció

Al·legòrica i propagandística. Probablement, en un primer moment la intenció de Delacroix en pintar aquest quadre era propagandística, però amb el temps va anar adquirint un sentit més commemoratiu. Malgrat que sigui un llenç històric, Delacroix no estava tan interessat a reflectir la realitat com l'esperit dels que es van aixecar, en clara consonància amb els pressupòsits artístics romàntics.

Models i influències

La Llibertat guiant el poble ha estat considerada una de les primeres obres de compromís polític.

L'obra és una icona emblemàtica de les revoltes liberals burgeses del segle XIX i així ha estat admirada per tots els artistes posteriors, que n'han fet moltes relectures.

Pel que fa als aspectes plàstics, l'obra presenta clares reminiscències de la tradició colorista dels renaixentistes venecians.

Quant als aspectes relatius a la composició i al moviment, rep la influència del barroc, sobretot de Rubens. Cal tenir en compte, a més, que el precedent, El Rai de la Medusa, de Géricault, va marcar-li també molt la composició: la disposició triangular, les línies diagonals constants, el colorisme, els morts (fins i tot n'hi ha dos que s'assemblen molt), els moribunds... són molt similars en totes dues obres. Només una variació important: en el quadre de Géricault, la composició entra dins del quadre, i en el de Delacroix, surt vers l'espectador.