Josep Carner: Vida, Obra i Etapes Literàries del Noucentisme

Josep Carner: Poeta Noucentista

Josep Carner, poeta noucentista, va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Va estudiar Dret, Filosofia i Lletres. Va col·laborar en diferents diaris i revistes, i en l'Institut d'Estudis Catalans. El 1921 va ingressar al cos diplomàtic i va viatjar contínuament; quan va acabar la Guerra Civil, es va exiliar. La seva trajectòria literària consta de quatre etapes principals.

Etapes Literàries de Josep Carner

Etapa d'Iniciació (1896-1905)

Aquesta és una etapa d'aprenentatge on prova tots els gèneres i és influenciat per Jacint Verdaguer i el Modernisme. Publica el seu primer llibre de poemes: "Llibre dels poetes".

Etapa Noucentista (1906-1924)

En les primeres obres destaca la influència dels mestres de l'Escola Mallorquina: Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover.

• "Els fruits saborosos" (1906): És el llibre més representatiu d'aquesta etapa. Tracta la pèrdua de la joventut amb molta perfecció formal. Ofereix una versió idíl·lica de la natura. Consta de 18 poemes que representen les diferents etapes de la vida simbolitzades en un fruit:
  • Infantesa: Etapa d'alegria, però falsa perquè ignora la realitat (maduixes, cireres).
  • Maduresa: Etapa de plenitud, acceptació del temps i tranquil·litat (taronges, figues).
  • Vellesa: Etapa de solitud i tristesa (pomes, castanyes).
• "Auques i ventalls" dona una visió irònica de la societat amb un humor fi.
• "La paraula del vent" i "La inútil ofrena" són obres més madures.

Etapa Intimista (1924-1940)

Escriu "El cor quiet" (1925) i "Nabí" (1941). En aquesta darrera utilitza la història bíblica de Jonàs, un profeta que fuig de la seva missió i Déu el castiga sent engolit per una balena.

Poesia Pura (1940-1957)

Assimila la nova poesia evolucionada a partir del simbolisme i escriu "Arbres" (1953) i "Poesia" (1957).

El Noucentisme Català

Context i Iniciatives (1906-1923)

Entre 1906 i 1923 s'inicia la publicació del Glossari per Eugeni d'Ors. També es publica "Els fruits saborosos" de Josep Carner i les "Horacions" de Miquel Costa i Llobera. Es celebra el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, amb col·laboració entre alguns modernistes i noucentistes.

• El 1917, Enric Prat de la Riba va estar al govern.
• El 1918 s'acaba la Primera Guerra Mundial i finalitza un període d'apogeu econòmic per a la burgesia.
• El 1923 hi ha un cop d'estat del general Primo de Rivera.
• El 1917 hi ha un enfrontament entre Puig i Cadafalch i Eugeni d'Ors, fet que provoca que aquest últim trenqui relacions amb els centres de poder catalans i es traslladi a Madrid el 1923. La marxa de Josep Carner agreuja la desintegració del moviment.

La política de Prat de la Riba i d'Eugeni d'Ors es va centrar en una política cultural per a les escoles primàries, orientació de mestres i biblioteques. Entre 1903 i 1915 es van crear institucions clau per a la normalització del país:

• 1903: Es formen els Estudis Universitaris Catalans (intent d'universitat catalana paral·lela a l'oficial).
• 1907: Es funda l'Institut d'Estudis Catalans.
• 1914: Es funda la Biblioteca de Catalunya.
• 1915: Es funda l'Escola de Bibliotecàries.

Eugeni d'Ors és qui posa en circulació el terme Noucentisme.

Ideari Estètic del Noucentisme

No hi havia gaires diferències estètiques entre Modernisme i Noucentisme; el que els separava era la pràctica del programa de normalització cultural i el poder que tenien cadascun. El Noucentisme, com Eugeni d'Ors, va tenir arrels modernistes i en va acceptar l'afany de renovació, però en rebutjava les actituds decadentistes i de revolta.

Conceptes Oposats

Els noucentistes volien aconseguir l'obra ben feta, on havia de dominar la raó sobre altres principis. Trovaven més essencial l'estilització i l'artificialitat que no l'espontaneïtat; per això, tot havia de ser perfecte. Es volia promoure una cultura en català.

La Normalització Lingüística

Pompeu Fabra fou l'encarregat de codificar científicament la llengua:

• Normes ortogràfiques adaptades per l'Institut d'Estudis Catalans el 1913.
• Fabra crea la Gramàtica Catalana (1918) i el Diccionari de la Llengua Catalana (1932).

Els 7 Aspectes Bàsics de l'Estètica Noucentista (Segons Eugeni d'Ors)

1. Noucentisme: Rebuig total del Romanticisme i exaltació de l'ordre natural tradicional. S'havia de rescatar la cultura de les mans dels intel·lectuals "ohemis i revoltats".
2. Imperialisme: Versió actualitzada i conservadora de les idees del regenacionalisme català sobre Espanya. Catalunya havia de ser el revulsiu regenerador i modernitzador de l'estat.
3. Arbitrarisme: Desrealització de la realitat mitjançant abstraccions per arribar a l'ideal, concretat en característiques de civilitat i classicisme.
4. Civilitat: La Catalunya ideal és la Catalunya ciutat. Eugeni d'Ors formula un nacionalisme capaç de crear un ideal col·lectiu, que sorgeix amb la interpretació idealista del món clàssic.
5. Classicisme: Interessats pel classicisme de les proporcions, harmonia i equilibri. En la mitificació de la cultura clàssica s'estableix la reivindicació de la mediterraneïtat com a emblema definidor del moviment.
6. Mediterranisme: Aporta la claredat del paisatge mediterrani, enfront de les boires nòrdiques assimilades pel Modernisme.
7. Obra ben feta: L'objectiu final.

Poesia Noucentista

És el gènere literari més destacat, ja que encaixava amb la seva estètica. Els màxims exponents són Guerau de Liost i Josep Carner. La poesia noucentista es basa en un principi: El poeta no neix, sinó que es fa, contrari a la idea romàntica. Segons Eugeni d'Ors, el treball i el gust havien de ser les armes del poeta. Amb el Noucentisme apareix l'home de lletres, un escriptor que escrivia obeint necessitats culturals; la poesia era un fet cultural.

Influències i Característiques

La poesia noucentista fou influïda pel Parnassianisme (gust per la forma, admiració hel·lenística i objectivitat) i pel Simbolisme, a través de la lectura d'obres de poetes francesos.

La poètica noucentista es basa en:

• Atracció per la temàtica d'inspiració popular amb una acurada elaboració intel·lectual.
• Interpretació idíl·lica de la natura.
• Gran interès per la llengua i el ritme.
• L'afany d'aconseguir la ciutat ideal.
• Objectivitat i llenguatge acurat.
• Sintaxi complexa i equilibrada.
• Fredor i distanciament per part del poeta.
• Pervivència del model parnassià i simbolista.
• Ressonàncies clàssiques grecollatines i de la literatura catalana medieval.

L'Escola Mallorquina

La primera referència al terme va aparèixer el 1973 a la Revista Balear. L'Escola Mallorquina es pot dividir en diferents etapes:

Precedents (1840-1873)

S'utilitzava quasi solament la llengua castellana.

Formulacions Teòriques (1873-1903)

S'utilitza el concepte d'escola mallorquina en dos sentits: com a aportació cultural global de Mallorca dins la cultura catalana i com a tendència poètica a Mallorca.

La primera generació de l'Escola Mallorquina va estar formada per Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Maria Antònia Salvà i Miquel Ferrà i Llorenç Riber. Tots defensaven una personalitat mallorquina. Era una ideologia basada en la tradició rural, la religiositat i un possible nacionalisme.

Consolidació (1903-1923)

S'aconsegueix la plena acceptació del terme "escola mallorquina" com a distintiu d'una manifestació poètica realitzada per poetes mallorquins en català.

La Nova Generació (1936-1956)

Bartomeu Rosselló-Porcel realitza el primer assaig de renovació de la poesia illenca. A partir del 1950 apareixen "els poetes insulars de postguerra", on l'ortodòxia de l'escola mallorquina es fragmenta i s'inicia una nova etapa de poesia mallorquina.

Estètica Literària de l'Escola Mallorquina

Es basava en la contenció i equilibri d'arrel clàssica, un exigent rigor per la forma, i temàtica normalment limitada al cant del paisatge i la natura.

Categories Externes i Formals

• Triomf de la línia clàssica de la serenor i equilibri iniciada per Pons i Gallarza i magnificada a través de Costa i Llobera.
• Pulcritud de la paraula, frase i vers.
• Elecció del paisatge com a motiu temàtic, deixant fora temes com l'amor o la inquietud religiosa.
• Fons humanístic que prové del classicisme.