Joan Maragall i el Modernisme Català: Vida, Obra i Context

Joan Maragall: Vida i Obra

Biografia i Context

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX.^[1]

Prosa, Periodisme i Traduccions

Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme^[2] i el retoricisme, va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva "teoria de la paraula viva", que va crear escola.^[1] Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social.^[3]

Va traduir Goethe, Nietzsche i Novalis i introduí així a Catalunya una bona part de la poesia alemanya.^[1]

Vida Personal i Influència

En la vessant personal, Joan Maragall va ser un home d'arrels religioses i una forta implicació política. Entre l'"Adéu Espanya" i l'iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible.^[3] Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d'un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.

Un dels seus néts és Pasqual Maragall i Mira, president de la Generalitat de Catalunya (2003-2006).

El Modernisme Català

Característiques i Evolució

El Modernisme català és un estil, principalment arquitectònic, que es desenvolupa a Catalunya, i de forma especial a Barcelona, al llarg d'uns 30 anys, entre aproximadament 1885 i 1920. També existeix el Modernisme literari català, el pictòric i l'escultòric.

Al Modernisme arquitectònic català li seguirà el noucentisme i el racionalisme arquitectònic dels anys 20 i 30 del segle XX. Encara que és part d'un corrent general que sorgeix a tota Europa (el Modernisme), a Catalunya adquireix una personalitat pròpia i diferenciada, i es converteix en el modernisme probablement més desenvolupat. Tractava de recuperar la cultura catalana unida a una ferma voluntat de modernitzar el país.^[1] A més, la tècnica, les possibilitats constructives dels nous materials i la decoració hauran d'anar lligades a un estil modern i internacional. Allò que serà important serà assolir un caràcter unitari entre tècnica/forma/ornamentació. L'arquitectura Modernista a Catalunya no es va manifestar només en edificis residencials, sinó que es va expressar àmpliament també en edificis institucionals, religiosos, sanitaris i assistencials, educatius, industrials i fins i tot edificis d'oficines. A més, el modernisme català tingué una revifada a la ciutat de Melilla de la mà de l'arquitecte Enric Nieto i Nieto i va fer que Melilla contingui la segona concentració més gran d'edificis d'estil modernista després de Barcelona.

Patrimoni de la Humanitat

Algunes obres del Modernisme català han estat catalogades per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat:

• De Gaudí: el Parc Güell, el Palau Güell, la Casa Milà, la façana del Naixement i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Vicens i la Casa Batlló a Barcelona, juntament amb la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló.
• De Domènech i Montaner: el Palau de la Música Catalana i l'Hospital de Sant Pau a Barcelona.

Les Visions

Les Visions representen el passat històric que Maragall vol tenir present per definir amb plena consciència quina és la personalitat i el tarannà dels catalans i Catalunya. Busca les constants racials dels catalans: "materialisme, terrenalitat, individualisme, orgull i vitalitat".

Una visió també significa una imatge, una evocació del passat, de la qual el poeta n'obté la inspiració i n'obté els detalls que més l'interessen; no és, per tant, la mateixa, la visió que pugui tenir del Comte Arnau com a personatge malèfic que com a romàntic condemnat arran de les seves sacrílegues relacions. Per això, Maragall pren del mite només allò, només aquella part que li interessa per descriure un tipus de sentiment humà i a nivell de nació.

Intermezzo (&)

Intermezzo fa de transició, plena d'imatges de la vida quotidiana, entre la mirada cap al passat històric-llegendari, "Visions", i l'exaltació optimista projectada cap al futur, "Cants".

Els catorze poemes que contenen escenes quotidianes domèstiques, relacionats amb la religiositat, el món infantil, la vivència de les festes populars, l'estiueig i l'amor, estan ordenats segons l'ordre cronològic d'escriptura; però s'hi pot entreveure una ordenació sobreposada a aquesta en referència al moment de l'any a què es fa referència en el poema.

Els Cants

Als Cants, Maragall hi incorpora la teoria del Diari de Barcelona. Transmet i esdevé portaveu de la comunitat, del missatge regeneracionista, programàtic i nacional, fomentat en el vitalisme i el catalanisme. Intenta donar un model social i polític vàlid per a Catalunya.