Isabel II (1843-1868): Consolidació de l'Estat Liberal i el Liberalisme Doctrinari

Isabel II (1843-1868): autoritat i construcció del nou Estat liberal

El regnat d'Isabel II (1843-1868) correspon a la construcció del nou Estat liberal i al protagonisme dels moderats.

1. Dècada Moderada (1844-1854)

El Govern del general Narváez, líder dels moderats, va establir un sistema polític estable basat en una oligarquia en què primava l'ordre sobre la llibertat. Les Corts van ser suspeses, s'estengué la corrupció i els progressistes van quedar totalment marginats. Aquesta etapa, restrictiva, conservadora i antidemocràtica del liberalisme, es coneix com a liberalisme doctrinari.

1.1. Constitució de 1845

La Constitució de 1845 establia el catolicisme com a religió oficial de l'Estat, limitava la llibertat d'impremta i augmentava el poder legislatiu i polític de la Corona. La sobirania es compartia entre les Corts i el rei.

Composició de les Corts (dues cambres):

• Senat: nombre il·limitat de membres vitalicis de designació reial, en la seva majoria aristòcrates.
• Congrés de Diputats: elegit per un sufragi censitari molt restringit (propietaris, professionals amb estudis universitaris i intel·lectuals).

Es van adoptar mesures per controlar des del Govern l'Administració provincial i local. Es va crear el càrrec de governador civil (líder dels moderats de la zona), que nomenava els alcaldes de la resta de municipis; el Govern nomenava els alcaldes de les ciutats més importants. Es va suprimir la Milícia Nacional i es va crear la Guàrdia Civil (1844). També s'adoptà el sistema mètric decimal.

1.2. Acostament a l'Església catòlica

Els moderats van suspendre les vendes de les propietats del clero. Es va signar un Concordat (1851), pel qual l'Estat es comprometia a reservar una part del seu pressupost per fer front a les despeses eclesiàstiques.

1.3. Final

L'autoritarisme dels governs moderats va augmentar. Per això es van unir l'oposició dels carlins i dels progressistes, el sector d'esquerres dels moderats (puritans) i un nou Partit Demòcrata, desgajat de l'esquerra progressista, que reivindicava un liberalisme democràtic basat en el sufragi universal masculí, les Corts unicameral i la llibertat religiosa.

2. Bienni Progressista (1854-1856)

El 1854 es va produir una revolta organitzada pels moderats d'esquerra i protagonitzada per les tropes del general O'Donnell, que pretenia derrocar el Govern. La insurrecció, iniciada a Vicálvaro, va proclamar el Manifest de Manzanares, que es va estendre per grans ciutats, on es van formar juntes revolucionàries. Les classes populars van aixecar barricades a Madrid. Davant d'aquests fets, Isabel II va encarregar al general Espartero la formació d'un nou Govern.

2.1. Reformes progressistes

• Restauració de lleis i institucions de la dècada de 1830.
• Procés desamortitzador (1855), impulsat pel ministre d'Hisenda Pascual Madoz, que afectava tots els municipis, les terres de l'Estat i les possessions de l'Església.
• Es va elaborar un projecte de Constitució, la "Nonata", que mai no es va promulgar. Era similar a la de 1837: mantenia el bicameralisme (electiu per a les dues cambres), la potestat legislativa compartida entre les Corts i el rei, afirmava la sobirania nacional i ampliava la llista de drets individuals.
• Es va consolidar un mercat de àmbit nacional, impulsat per normes com la Llei de Concessions Ferroviàries (1855) i les lleis bancàries (1856).

2.2. Final

Els conflictes socials es van multiplicar en diverses indústries: vagues organitzades per societats obreres a Barcelona i el seu entorn van culminar en la Vaga General de juliol de 1855, en què es van unir motins de subsistència. Es va produir una crisi en el Govern i O'Donnell va ser l'encarregat d'acabar amb la resistència armada de la Milícia Nacional. Els progressistes van deixar de ser el sector radical del liberalisme i l'ala esquerra va ser ocupada pels demòcrates.

3. Alternança entre moderats i la Unió Liberal (1856-1868)

Els moderats van revertir les reformes progressistes: limitació de la impremta, reducció del nombre d'electors, alcaldes elegits per la Corona, limitació de la desamortització i supressió de la Milícia Nacional. Comptaven amb el suport dels terratinents, l'alta burgesia i, en contra, el suport de les classes mitjanes i els artesans.

La Unió Liberal (1856-1868), dirigida per O'Donnell, pretenia ser un partit de centre que aglutinés els moderats d'esquerra i els progressistes. Destacaven Serrano i Topete. Va ser un nou partit liderat per O'Donnell, de caràcter liberal pragmàtic.

Trets principals:

• Impuls al progrés econòmic com a objectiu suprem de la política: obres públiques (Canal d'Isabel II, ampliació del ferrocarril).
• Política exterior de prestigi, dirigida a restaurar el paper d'Espanya com a potència internacional i a fomentar el nacionalisme.

Va ser una política exterior basada en els principis moderats de la Constitució de 1845, tot i que es va intentar aconseguir l'alternança pacífica en el poder entre els diferents grups liberals. Els progressistes van començar a col·laborar amb els demòcrates.

4. Final del regnat

La protesta estudiantil a la Universitat, coneguda com la Nit de Sant Daniel (1865), i les forces d'oposició des de l'exili van promoure un Pacte d'Ostende. Quan van morir O'Donnell i Narváez, la Unió Liberal es va unir al pacte amb els unionistes.