Joan Fuster i l'assaig: context històric i evolució del gènere

Context històric i cultural de l'obra

Joan Fuster publica Diccionari per a ociosos en 1964. En aquesta època, el règim franquista comença a relaxar la censura literària sobre el contingut de les obres i també sobre les llengües de l'estat, que fins aleshores havia impedit qualsevol temptativa de debat i reflexió ideològica. Això permet, entre altres, la creació d'una mínima infraestructura editorial (revistes, premis, editorials) que anirà ampliant-se al llarg dels anys 60 i 70. Havia sigut incapaç de desenvolupar-se per la falta de tradició, la manca de professionals i la incomunicació amb la resta d'Europa i Amèrica.

D'altra banda, Diccionari per a ociosos es publica després de dues obres que havien suscitat molta polèmica: El País Valenciano (1962) i Nosaltres els valencians (1962). Fuster ja era, malgrat l'edat, un dels principals assagistes de la literatura catalana.

Evolució del gènere de l'assaig

Des de la fi dels seixanta i el començament de la democràcia, hi hagué una demanda social de gent amb inquietuds polítiques i culturals que afavorí la lectura i, per consegüent, la creació de prosa no narrativa en què la temàtica històrica i lingüística pròpia superà l'interès per la ficció. Així, l'aparició d'infraestructures culturals i la desaparició de les prohibicions contra la llengua van permetre una major diversitat, l'ensenyament del valencià i la creació de mitjans de comunicació en aquesta llengua.

Durant aquesta regeneració es descriu el conflicte lingüístic valencià i s'aporten idees per tal de tancar-lo.

A més, el creixement econòmic dels seixanta va donar peu a noves editorials i premis que van potenciar l'escriptura assagista de l'època i que encara es conserven a dia de hui.

L'obra de Fuster en la seva trajectòria

L'obra de Fuster és molt extensa i inclou estudis d'història cultural (Antologia de la poesia valenciana), escrits sociopolítics (Nosaltres els valencians), i treballs de crítica literària (pròlegs a edicions d'obres d'autors com Enric Valor).

L'obra Diccionari per a ociosos forma part d'un altre bloc: el d'assaigs humanístics, anomenats així per la temàtica directament humana, més intemporal i no tan dependent dels avatars del moment. Suposen un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i els temps que Fuster també espera dels lectors. Aquests interessos insereixen la seua literatura en el pensament europeu de l'humanisme, que es basa en la raó com a actitud davant la vida; i l'escepticisme sistemàtic com a tret principal de les seues reflexions.

Altres autors d'assaig coetanis a Fuster

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) esdevé una de les veus més polifacètiques i autèntica dinamitzadora cultural i teatral. És una de les dones que més atenció dedicà a la pràctica d'un assaig modern, i homologable pel to i els temes al que s'estava fent en altres països, com ara el paper de la dona, que va suposar l'inici del moviment feminista a Catalunya. (La dona a Catalunya, La joventut, és una nova classe? i Pedra de toc).

Josep Pla, un dels escriptors cabdals dins l'assaig abans, durant i després dels anys 60. Té una bibliografia que cultiva articles d'opinió, cròniques, reportatges de països, llibres de viatges, dietaris, alguna novel·la i relats curts. Bona part de l'obra es relaciona amb el gènere de l'assaig, que ofereix una visió completa de la societat del seu temps. Les característiques més importants del seu estil són la simplicitat, la ironia, la claredat i una visió subjectiva i col·loquial (El quadern gris és el dietari que el va consagrar).

Autors d'assaig posteriors a Fuster

L'obra assagística de Joan Fuster (1939) representa un punt d'inflexió per al conreu d'aquest gènere en la literatura catalana, i la seua tria contribueix a normalitzar-lo. Gairebé coetani, destaca Joan Francesc Mira, que realitza una reflexió sobre la societat contemporània i els seus problemes com a col·lectiu. Manté una intensa activitat intel·lectual, un compromís cívic i social amb la societat valenciana i participa de la reflexió sobre la nostra identitat com a poble (Crítica de la nació pura, Sobre la nació dels valencians).

Un altre assagista i narratiu posterior és Martí Domínguez i Romero (1966), que tracta temes generals com poden ser el comportament, la vida i els costums de persones, animals i vegetals. Ara bé, els articles ens condueixen a temes absolutament variats: literatura, rondalles, tradicions, amor, sexe, moda, subsistència, filosofia, història, geografia, racisme, llengua…(El somni de Lucreci, articles recollits en Peiximinuti).

A partir dels 90, trobem altres assagistes que en forma de dietari o de blog continuen reflexionant sobre el país, la cultura i la societat, com ara Enric Sòria. La veu de les dones s'ha fet visible sobretot en la premsa, a recer de l'obra de Capmany, i ha incorporat el discurs feminista; és el cas de Montserrat Roig.

Característiques de l'assaig

Es considera que l'assaig va nàixer al segle XVI, amb l'obra de Montaigne (admirat per Fuster) i que va gaudir un resorgiment després de la Segona Guerra Mundial. Es tracta d'un gènere en prosa no narrativa que aborda, de manera lliure i no especialitzada, problemes d'ordre filosòfic, històric, literari i científic amb voluntat de creació literària i aprofundir en el coneixement de les persones. Té una funció social, ja que aposta per la llibertat d'idees i la reflexió per fugir del dogmatisme. El propi nom ja ens indica que es caracteritza per l'intent de plantejar-se dubtes i preocupacions humanes, sense que allò porte a arribar a conclusions indiscutibles.

És aquest text un aforisme?

Un aforisme és una frase senzilla i breu que expressa una idea de manera coherent i tancada (severa). Normalment és un axioma alliçonador de qualsevol aspecte de la vida, i també es pot dir proverbi, màxima…

Aforisme: text breu que cerca provocar la reacció i la reflexió del lector.

Aquest text no és un aforisme, ja que és una explicació extensa sobre el context i l'evolució del gènere de l'assaig.