La Primera i Segona Internacional: Història del Moviment Obrer Organitzat
La Primera Internacional (AIT)
Es va crear amb l'objectiu d'unir els treballadors com una sola classe, per sobre d'estats i fronteres. Fundada el 1864 a Londres, agrupava associacions obreres angleses, franceses i emigrants polítics italians i alemanys. Estava formada principalment per marxistes i anarquistes.
El seu Consell General estava dirigit per Karl Marx. Els seus principis bàsics eren:
- L'emancipació de la classe obrera havia de ser obra dels mateixos treballadors.
- La necessitat de conquerir el poder polític per eliminar la societat burgesa i implantar el socialisme.
Es van produir importants disputes ideològiques entre Marx (socialisme científic) i Mikhaïl Bakunin (anarquisme).
A partir del 1868, la Internacional es va veure afectada per la creixent tensió política i militar entre França i Alemanya. Va intentar aturar la guerra francoprussiana, però el 1870 aquesta va esclatar. La derrota francesa va provocar la caiguda de l'Imperi de Napoleó III. A París, les classes populars no van acceptar el nou govern conservador i van protagonitzar una insurrecció que va portar a la constitució de la Comuna de París (març-maig de 1871), un govern popular revolucionari que aspirava a una república democràtica i social.
La dura repressió de la Comuna, sumada a l'enfrontament intern irresoluble entre marxistes i anarquistes (expulsió dels bakuninistes el 1872), va debilitar profundament l'AIT (Associació Internacional de Treballadors). Va ser il·legalitzada a molts països i es va dissoldre oficialment el 1876.
La Segona Internacional
Fundada a París el 1889, coincidint amb el centenari de la Revolució Francesa, va aplegar milions de treballadors i va potenciar l'expansió massiva dels sindicats i dels partits socialistes arreu d'Europa. Era una organització ideològicament més homogènia que la Primera, ja que només s'hi van incorporar partits i organitzacions socialistes d'inspiració marxista.
Els seus objectius principals incloïen:
- L'extensió de la democràcia.
- L'evolució, preferentment pacífica, cap a la presa del poder polític per la classe obrera.
- La regulació del mercat laboral (jornada de 8 hores, millores salarials, seguretat social).
- La fi de la discriminació sexual i d'altres desigualtats socials.
Va adoptar símbols clau del moviment obrer, com l'himne La Internacional i la celebració del Primer de Maig com a Dia Internacional dels Treballadors. També es va crear la Conferència Internacional de Dones Socialistes (impulsada per Clara Zetkin).
Grans Debats Interns
La Segona Internacional va ser escenari d'intensos debats:
- Revisionisme: Eduard Bernstein va qüestionar alguns postulats marxistes (com la inevitabilitat de la revolució), proposant una via reformista cap al socialisme. Tot i que el revisionisme va ser condemnat oficialment, les pràctiques reformistes es van estendre. La participació socialista en governs burgesos es va acceptar només en situacions excepcionals. Es va reafirmar la lluita de classes com a eix central.
- Colonialisme: Va generar divisions profundes. Un sector majoritari el denunciava com una forma d'explotació capitalista inherent que calia combatre. Un altre sector minoritari, tot i criticant-ne els excessos, el veia com un factor potencialment "civilitzador".
- Guerra: Es considerava un producte dels enfrontaments interimperialistes entre estats capitalistes. La postura oficial era que s'havia d'impedir per tots els mitjans, inclosa la vaga general internacional. Si malgrat tot esclatava, els partits socialistes havien d'aprofitar la crisi per accelerar la caiguda del capitalisme.
L'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914) va suposar el fracàs de la Segona Internacional. La majoria dels partits socialistes van sucumbir a l'onada nacionalista i van donar suport als crèdits de guerra i als governs dels seus respectius països (les anomenades "unions sagrades"). Això va evidenciar la fractura del moviment socialista internacionalista i va portar a la seva dissolució de facto. El moviment es va dividir entre:
- Patriotes / Socialdemòcrates majoritaris: Partidaris de la defensa nacional.
- Pacifistes / Centristes: Contraris a la guerra, però amb posicions vacil·lants.
- Revolucionaris / Internacionalistes: Partidaris de convertir la guerra imperialista en una revolució proletària (com Lenin, Rosa Luxemburg o els espartaquistes).