Impressionisme i Claude Monet: Impressió, sol naixent (1872)
La segona meitat del segle XIX es va caracteritzar per una sèrie d'esdeveniments històrics de gran transcendència política i social: la unificació italiana (1861), l'ordenament de grans imperis, entre els quals Alemanya (1871), la caiguda del Segon Imperi (que va succeir dos anys abans de l'obra que comentarem) i l'advenament de la Tercera República a França (1870), així com la consolidació dels Estats Units d'Amèrica després de la Guerra de Secessió (1861-1865).
La guerra franco-prussiana va ser un conflicte que va tenir lloc des del juliol de 1870 fins al maig de 1871. Va tenir moltes causes, la primera de les quals va ser la caiguda de Napoleó III.
El govern de Napoleó III no desaprovava la idea d'endinsar-se en una aventura bèl·lica contra Prússia, considerant que les reformes polítiques del Segon Imperi francès començaven a enfrontar-se amb un sentiment que unia la nació. Per la seva part, Bismarck va impedir que Àustria aspirés a l'hegemonia dels estats germànics. Prússia, que volia unir els estats d'Alemanya que encara gaudien d'independència, i una de les maneres més fàcils d'aconseguir el rol d'«estat rector», va ser l'agressió a França. Després d'això, va caure Napoleó III i es va acabar aquell Segon Imperi.
Després de la caiguda del Segon Imperi, la Guàrdia Nacional es va negar a rendir-se davant les ordres i els atacs militars del govern francès. Aleshores, es va fer amb el control de París, instaurant un govern popular conegut com la Comuna de París, que va ser completament aixafada el maig de 1871.
Després del fracàs de la Comuna de París, es va arribar a un acord amb el suport de l'opinió pública i, d'aquesta manera, es va instaurar la Tercera República, presidida per Patrice de Mac-Mahon, cap a un sistema de govern «provisional».
La Tercera República tindria moments de molta inestabilitat política, però de sobte es consolidaria. Això fa que aquesta consolidació política anés unida a un desenvolupament econòmic d'aquella època.
El centre artístic europeu més important de l'art de la segona meitat del segle XIX va ser París. La capital francesa es va convertir en centre creador i receptor de les tendències pictòriques principals: el realisme, l'impressionisme, el postimpressionisme i el simbolisme.
En pintura, el realisme donaria pas a l'impressionisme, moviment que va iniciar un trencament en relació amb les normes tradicionals de representació objectiva de la realitat. Aquest camí va ser seguit, cap a la dècada de 1890, pel postimpressionisme i el simbolisme, tendències que van obrir les portes al canvi profund que es produiria a la primera meitat del segle XX.
L'impressionisme va culminar la tendència d'unir visió i llum, iniciant a la pintura occidental els dies del Renaixement. La representació de la llum per mitjà de tocs cromàtics va ser l'ambició de tots els grans mestres de la història de la pintura.
La sensibilitat social va ser hostil a aquesta nova manera de pintar. Els pintors impressionistes, malgrat que van estar en contra de l'acadèmic i de l'art oficial, van intentar que les seves obres fossin admeses al Saló de París, però, en ser rebutjades, les van exposar a l'anomenat Saló dels Rebutjats.
El que va unir els artistes va ser sobretot un sentiment d'amistat, més que no pas la consciència de moviment, ja que compartien plegats els seus ideals estètics. Podem dir que la seva manera de pintar ha perdurat fins avui.
Sobre un fons nebulós, en el qual gairebé no es distingeixen els vaixells i els xemeneies fumejants, el sol, representat per una petita rodona taronja, s'obre pas i il·lumina les tranquil·les aigües marines, on naveguen tres petites embarcacions.
En aquest quadre, Monet prescindeix dels criteris de representació convencionals i abandona la pràctica acadèmica de perfilar i detallar els objectes, basant-se més aviat en les emocions.
Tot el que apareix a la tela és fruit d'un conjunt de pinzellades vibrants i dinàmiques, que aconsegueixen una sorprenent sensació d'equilibri.
Pel que fa als colors, domina el to blau grisenc de la tènue boira amb la qual el pintor ha embolcallat tota l'obra. Contrasta fortament el taronja del sol i el seu reflex lluminós. L'elecció dels dos colors complementaris respon al fet que el pintor coneix la llei del contrast simultani. Segons aquesta llei, la juxtaposició de dues tonalitats complementàries fa que la intensitat de tots dos sigui més gran, i permet abandonar el sistema tradicional del clarobscur.
I a diverses característiques d'estil de l'impressionisme hi trobem: en primer lloc, la teoria dels colors, que es basa en descobriments científics, segons els quals hi ha tres colors primaris i tres complementaris (els pintors volien que l'espectador percebés colors que no havien estat barrejats a la paleta); també la plasmació de la llum: els pintors representen els colors tal com els veuen i tracten de representar l'atmosfera, i tot això fa que s'estableixi una relació entre la llum, el temps i l'espai; també els aspectes successius: un mateix paisatge pot ser objecte de múltiples representacions amb tonalitats diverses; i apareix la coloració d'ombres en detriment del clarobscur: per representar les ombres dels objectes, els pintors van optar per reduir els espais acolorits amb les tonalitats complementàries. En darrer lloc, la pinzellada solta: els pintors impressionistes van utilitzar pinzellades de colors purs agrupats i, finalment, el plein air, és a dir, el tipus de pintura realitzada a l'aire lliure.
Aquesta obra de Monet té una influència en l'obra de l'Incendi del Parlament de William Turner, i a la relació per l'interès de representar emocions en l'atmosfera de manera simple. Monet va ser el principal representant de l'impressionisme, ja que es va mantenir fidel al moviment, mentre que altres s'hi decantaven o evolucionaven cap a altres moviments, també amb els postimpressionistes, que van estar vinculats en algun moment als impressionistes.
Sol ixent, impressió mostra la vista del port de Le Havre, on Monet va passar la joventut. La representació dels reflexos de la llum damunt l'aigua recorre un dels temes de l'època. Es pot observar també l'interès de l'autor a captar la presència i la influència de l'atmosfera en la natura, la qual cosa fa que no es puguin distingir les formes de les embarcacions del fons. Aquesta obra, presentada en la primera exposició impressionista, va donar nom al moviment arran de les dures crítiques que va publicar un crític d'art a la revista Le Charivari, que va titular irònicament la seva crítica «Exposició dels impressionistes».