L'Imperi Hispànic: Descobriments i els Àustries Majors

1. Els descobriments portuguesos

El seu objectiu era vorejar les costes africanes per a buscar una ruta alternativa cap a l'Orient evitant els otomans. Van establir factories comercials a la costa africana per a aconseguir esclaus, marfil i l'or que es produïa al sud del Sàhara. Les exploracions marítimes portugueses van comptar amb el suport de la seua monarquia, en la qual van destacar figures com l'infant Enric el Navegant, que va fundar l'Escola de Nàutica i Cartografia de Sagres.

L'activitat portuguesa va començar amb la conquesta de Ceuta, important en les rutes de l'or que procedia d'Àfrica, i va continuar amb l'exploració de les costes meridionals d'Àfrica. Aquesta etapa va culminar amb l'expedició de Bartolomeu Dias, que va vorejar el cap de Bona Esperança (1487) i va obrir la ruta cap al sud d'Àsia.

El descobriment d'Amèrica

Cristòfor Colom va partir el 3 d'agost de 1492 del port de Palos amb una nau, la Santa María, i dues caravel·les, la Pinta i la Niña. El 12 d'octubre de 1492 va arribar a l'illa de Guanahaní. A partir d'aquest moment es va iniciar l'exploració d'illes com Cuba i Santo Domingo (l'Espanyola).

El projecte de Colom

El descobriment d'Amèrica va estar unit a la figura de Cristòfor Colom, mariner que va representar l'esperit aventurer de l'època. El seu origen és desconegut, però se sap que era un experimentat navegant en aigües de la Mediterrània i de l'Atlàntic. Va recórrer les rutes africanes obertes per Portugal i va conèixer les teories de Toscanelli, un geògraf que creia en l'esfericitat de la Terra.

Amb aquest coneixement, va fer el seu projecte de buscar una ruta a l'Orient evitant vorejar Àfrica i navegant cap a l'oest. Va exposar el seu pla als Reis Catòlics, que van posposar la seua decisió ja que es trobaven immersos en la conquesta de Granada.

Les civilitzacions precolombines

Els inques

El poble inca va forjar un imperi als Andes dominant altres pobles de l'àrea. Es va organitzar en províncies dirigides per un governador a les ordres de l'emperador o inca. Era un poble agricultor i ramader i, encara que desconeixien l'escriptura, posseïen una complexa organització política i social, com també una extensa xarxa de calçades.

Els asteques

La seua capital era Tenochtitlan, l'actual Ciutat de Mèxic. Aliats amb altres ciutats, van crear un imperi sotmetent a pobles sobre els quals van imposar tributs i un rígid control militar.

Els maies

A l'Amèrica Central, aquesta civilització era la més antiga i, a l'arribada dels conqueridors, es trobava en decadència. Estava organitzada en ciutats estat, que constituïen confederacions. Les principals activitats econòmiques van ser l'agricultura i el comerç.

Tàctiques emprades en la conquesta

L'èxit de la conquesta es va deure a diversos factors:

• La tàctica emprada: Com que eren societats molt jerarquitzades, el grup de conqueridors atacava directament el centre de l'imperi per a capturar l'emperador. Quan aquest faltava, la defensa s'enfonsava.
• Els conflictes interns: El domini sobre altres pobles americans es basava en el sotmetiment, la qual cosa generava rivalitats que van ser aprofitades per a usar els indígenes com a guerrers.
• La tecnologia militar: L'ús d'armes de foc, armadures de metall i cavalls va donar un gran avantatge als europeus.

Enfront de pobles organitzats en tribus, la conquesta era més àrdua per les raons següents:

• Eren societats poc jerarquitzades i la tàctica d'atacar el seu líder era inservible.
• Vivien en zones selvàtiques on l'armament era menys operatiu.

D'altra banda, les malalties contagioses que van portar els europeus (per a les quals els indígenes no estaven immunitzats) van causar estralls entre la població, debilitant-ne la defensa en causar una gran mortalitat. Les malalties més devastadores van ser la verola, la grip, el xarampió i el tifus; per contra, ells van contagiar la sífilis als europeus.

La caiguda dels principals imperis precolombins

Fins a l'any 1515, l'ocupació castellana s'havia limitat a les illes del Carib i a regions de l'istme de Panamà. Posteriorment:

• Des de Mèxic es va iniciar l'exploració del sud dels actuals Estats Units.
• Conquesta de la civilització maia: Partint de Mèxic, Pedro de Alvarado va realitzar la conquesta de les principals ciutats maies del Yucatán i Hondures.
• Conquesta de l'imperi inca: Aquesta expedició va ser promoguda per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, que es van beneficiar de la guerra civil en què estava immers l'imperi.
• Conquesta de l'imperi asteca: Va ser realitzada per Hernán Cortés, que va entrar a Tenochtitlan i va capturar l'emperador Moctezuma II.
• Conquesta de les regions australes: L'ocupació d'aquestes àrees va presentar grans dificultats a causa de la resistència de les tribus guaranís i dels araucans.

Política interior de Carles V

L'imperi de Carles V va comptar amb dues peces clau: Flandes, per la seua riquesa comercial i artesanal, i Castella, a causa d'uns recursos econòmics reforçats per l'arribada dels tresors americans. Només començar el seu govern a Castella, va haver d'afrontar la revolta de les Comunitats, que va començar com una protesta de la noblesa i del patriciat urbà.

La revolta, dirigida per Padilla, Bravo i Maldonado, va tenir èxit inicialment, però Carles V va aconseguir atraure's la noblesa canviant la seua política en l'adjudicació de càrrecs reials. Això va conduir al fet que la monarquia i la noblesa uniren les seues forces per a derrotar els comuners en la batalla de Villalar.

També es van produir revoltes als regnes de València i Mallorca, conegudes com les Germanies, que van tenir un caràcter més popular i marcadament antinobiliari. Aquestes van ser reprimides a través de la col·laboració militar entre la monarquia i la noblesa.

Política exterior de Carles V

La política de Carles V va aspirar a consolidar un imperi universal cristià, basat en la unitat de tots els regnes cristians davall el lideratge imperial. Va tractar de convertir-se en el poder hegemònic d'Europa per a defensar els interessos del catolicisme. Aquesta política va comptar amb l'oposició de protestants, otomans, França (que s'aliava amb l'Imperi otomà) i el Papat.

Política interior de Felip II

Carles V va abdicar dividint la seua herència: a Felip II li van correspondre els estats hispànics i borgonyons, i al seu germà Ferran, el patrimoni austríac i els drets al títol imperial. Felip II va ser un rei marcadament hispànic i va decidir establir la capital a Madrid, trencant amb la tradició de les corts itinerants.

Aquesta decisió no va evitar problemes com la rebel·lió de les Alpujarras dels moriscos al regne de Granada. Durant el seu regnat, es va aconseguir la integració de tots els regnes peninsulars gràcies a la mort del rei Sebastià I de Portugal sense descendència. Felip II va presentar els seus drets a la corona i, amb el suport de la noblesa i la burguesia, les Corts de Tomar el van reconèixer com a rei.

D'altra banda, el 1556 va començar a Flandes una rebel·lió liderada per Guillem d'Orange. Les províncies del nord, de majoria protestant, van constituir la Unió d'Utrecht i es van proclamar independents. El 1609 es va declarar la Treva dels Dotze Anys.

Política exterior de Felip II

La incorporació de Portugal amb totes les seues colònies va permetre a Felip II posseir el major imperi conegut. L'explotació dels metalls preciosos americans li va permetre sostenir constants guerres en defensa de la Contrareforma catòlica i de l'hegemonia hispànica. Va destacar l'enfrontament amb Anglaterra (que fomentava l'atac de corsaris) i la guerra amb França, que va culminar amb la victòria de Saint-Quentin i la pau de Cateau-Cambrésis.