Història de la Segona República, Guerra Civil i Franquisme

Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Historia

Escrito el 9 de Julio de 2025 en catalán con un tamaño de 75,69 KB

Introducció: Societat Dividida i Opcions Polítiques

Ens trobem en una societat dividida: tres opcions polítiques. En el context internacional augmenten els moviments feixistes. El 1936 els feixistes a Itàlia i Alemanya ja estaven al poder i les democràcies liberals estan en crisi. A nivell internacional es donen tres opcions polítiques:

Democràcia: República que representa l’opció reformista, modernitzadora i progressista dins del marc del sistema liberal. Tenia alguns drets socials.
Opció reaccionària: extrema dreta i feixismes. Volen un govern autoritari que garanteixi els privilegis de les classes dominants. Volen frenar i reprimir el moviment obrer.
Opció revolucionària: sectors més radicals de l’esquerra (CNT/FAI i POUM). Pensen que les reformes no són suficients i que és necessària una revolució.

Exèrcit, Església i Cop d'Estat

El Rol de l'Església

L’Església estava vinculada a l’elit dominant. Aquests estaven en contra de la Constitució de 1931 i com a resultat, l’Església va continuar afegint-se a aquells que conspiraven contra la República. L’Església va ser la que va trencar la legalitat republicana i va oferir el seu ajut. Va proporcionar un aparell de propaganda molt important. També va ser la que va dir per primer cop que el cop d’estat era una creuada. Al 1936 el bisbe de Salamanca va escriure una pastoral que es deia Las Dos Ciudades on surt el mite de la creuada que seria seguit per membres de l’exèrcit. Al 1937 el cardenal Gomà escriu la carta col·lectiva dels bisbes espanyols que va significar una propaganda molt important pels franquistes. Aquesta carta també parlava de creuada i d’una conspiració comunista que s’estava preparant segons ell amb proves falses. Gràcies a l’ajut que va donar l’Església al cop d’estat, es va aconseguir molta propaganda franquista. Va fer que part de la petita i mitjana burgesia es decantés per Franco.

El Cop d'Estat Militar

Les conspiracions contra la República van començar des que aquesta es va instaurar. Durant el Bienni de Dretes els generals conspiradors que havien estat al cop d’estat de Sanjurjo van ser amnistiats i van poder seguir conspirant. Van començar a trobar-se més sovint i de manera oficial. Va ser organitzat principalment pel general Mola. Va haver gent que va donar suport econòmic al cop d’estat, la majoria famílies de l’elit terratinent i financera. Va tenir el suport d’empreses i la impremta de l’Església. El cop d’estat guanya al febrer del 36 tot i que les conspiracions ja havien començat abans. Es van posar en marxa tota una xarxa de suports per tot el país. Es va donar la falsa justificació de l’assassinat de Calvo Sotelo. Abans de morir Sotelo justifica el cop d’estat i l’exèrcit, i a la dreta en general que havia de lluitar contra el comunisme i el separatisme.

Abans del cop, Casares Quiroga, cap de govern, va ignorar repetidament indicis de conspiració. Quiroga va rebre una carta de Franco que deia que si posava a ell a càrrec de l’exèrcit no hi hauria més conspiracions, però Quiroga no va fer cas. Les vertaderes raons del cop d’estat eren acabar amb l’estat democràtic de la República i reinstal·lar els privilegis anteriors.

La Zona Republicana: Guerra i Revolució

Desequilibri de Forces

El cop d’estat falla degut a l’oposició popular que l’atura. A Barcelona l’encarregat d’imposar el cop d’estat era el General Goded. Primer va anar a Mallorca, però les illes van caure fàcil. Quan va anar a Barcelona els anarquistes de la CNT i FAI es van fer amb armes i juntament amb la Guàrdia d’Assalt van aturar el cop d’estat a Barcelona. Goded va ser detingut i després executat. Hi va haver una distribució de tropes militars molt desequilibrada i a favor del bàndol rebel. El total de forces al bàndol rebel era el doble que els republicans. Les forces de policia i Guàrdia Civil es van dividir entre els dos bàndols de forma similar. Pel que fa als oficials la majoria estaven al bàndol rebel. També hi havia generals que no es van posar de cap bàndol.

El bàndol rebel va rebre un ajut estranger important sobretot d’Itàlia però també d’Alemanya. Mussolini va aportar tècnics, material armamentístic i voluntaris (Corpo Truppe Volontarie). Hitler provà armes i tàctiques preparant-se per a la 2GM. Trobem la Legió Còndor, amb els avions més moderns d’Europa, i també es va posar en pràctica la tècnica anomenada Blitzkrieg. Portugal també va ajudar, ja que era una dictadura. Per allà entraven moltes armes i ajuda. D’altra banda els republicans només tenien l’ajut de la Unió Soviètica, malgrat que ells en realitat volien l’ajuda de França i Anglaterra. No ho van aconseguir i van patir l’embargament de gran part dels països. A la Gran Bretanya hi havia influències del feixisme i per això no van ajudar.

S’apunta molta gent a l’exèrcit i hi ha un caos; no se sap si són lleials o no a la República. Per això es dissolen parts de l’exèrcit i en el seu lloc es formen les milícies populars organitzades per partits i sindicats. El problema és que aquesta gent no té disciplina ni formació militar i s’ha d’enfrontar a un exèrcit disciplinat. Moltes dones també s’hi van apuntar com a milicianes, però també va ser important la seva feina a la rereguarda. Això va durar fins a l’octubre del 36, quan surt una llei de militarització de les milícies i es crea l’Exèrcit Popular. Es forma dividint-se en regiments regulars i en les brigades mixtes on s’havien d’incorporar els milicians.

L'Organització de la Guerra

El cop d’estat provoca un caos absolut a la zona republicana, amb fragmentació del territori i de les comunicacions. A nivell governamental la República perd el control de la situació i hi ha un col·lapse de la seva autoritat. Quiroga no reacciona fins que desmantella els quadres de l’exèrcit. La policia no té força per instaurar un control centralitzat. Trobem funcionaris i administratius del ministeri al govern local que desapareixen i la justícia es col·lapsa. On va ser possible, partits obrers i sindicats criden a la vaga general, que serà el primer pas de la mobilització contra el cop d’estat. A Catalunya assalten casernes i agafen les armes, ja que seran ells qui aturaran el cop d’estat i esdevindran un poder paral·lel al de la Generalitat.

Les primeres mesures de Quiroga són tímides i no serveixen per res. Dissol unitats militars relacionades amb el cop, però no vol donar armes al poble. Hi ha un nou govern nomenat per Azaña i el primer ministre serà José Giral. Les autoritats de Madrid no poden controlar ni tan sols la ciutat. Giral aprova donar armes a partits i sindicats per fer front al cop. El col·lapse del govern provocat pel cop facilita la violència política i revolucionària en els primers mesos de la guerra per part de les classes populars. El cop destrueix l’aliança del Front Popular.

El problema dels quintacolumnistes va afavorir més la violència popular, amb paseos i sacas. Era la cinquena columna de l’exèrcit rebel, els quals tot i viure amb els republicans donaven informació a l’enemic. Les classes populars culpaven els burgesos de quintacolumnistes i això fa difícil un consens interclassista.

Hi ha importància en l’organització de la guerra per part del PCE i les JSU (Joventuts Socialistes Unificades). Es creen les MAOC, Milícies Antifeixistes Obreres i Camperoles, i posteriorment el Quinto Regimiento format per comunistes. El PCE era el que estava millor organitzat a la guerra, i després del cop d’estat el partit va guanyar molts afiliats.

Al setembre Azaña nomena un nou govern liderat per Largo Caballero, ja que tenia bona relació amb gairebé tots els grups d’esquerres. Per alguns aquesta elecció va ser errònia perquè de cara a l’exterior tenien la visió que era el Lenin espanyol, massa radical i això no era bo si es volia aconseguir ajuda. Tampoc no s’organitzava gaire bé i va demostrar que darrere d’un discurs revolucionari, ell no era tan revolucionari. Va defensar la militarització de les milícies. Va implantar els decrets d’octubre limitant les col·lectivitzacions agràries i industrials però legalitza les que ja estan fetes. Restableix formalment els governs municipals i això comportarà un conflicte amb els comitès locals.

A finals de setembre la CNT entra en el govern central i de la Generalitat. Federica Montseny va ser la primera ministra d’Espanya.

Cap al novembre Madrid és assetjada. El govern central pensa que Madrid caurà en pocs dies i es trasllada a València. Madrid queda sota la protecció del general Miaja, encarregat de la resistència a la capital. Es va fer cap de la Junta de Defensa de Madrid. Per sota hi havia el tinent coronel Vicente Rojo, que creà el pla de defensa per la capital, i més tard també l’ofensiva de la batalla de l’Ebre. La resistència va aguantar durant dos anys i mig.

Largo Caballero dimiteix després dels fets de maig del 37 i és substituït per Negrín, també del PSOE. Caballero dimiteix per no tenir res a veure amb els fets del 37 i perquè el PCE comença a perseguir el POUM. Negrín es veu amb la impossibilitat d’acció i no té el recolzament general, només dels comunistes. Negrín volia obtenir una ajuda internacional, però no dels comunistes de la URSS. Negrín necessita aconseguir l’ajut per garantir el sistema republicà.

Quant als refugiats, conforme les tropes franquistes anaven avançant, la gent anava fugint. Els objectius de Franco consistien en l’extermini de tot el que era republicà. Això va provocar molts refugiats i un problema d’abastiment que va fer que hi hagués racionament. Tot i que hi havia territoris on no hi havia guerra, els bombardejos eren freqüents. Els bombardejos de la població civil són una nova tècnica i la gent no està preparada, però es construeixen refugis. Quan acaba la guerra molta gent ha de fugir i al voltant de 500.000 persones es van exiliar, la majoria a França, on van anar a parar a camps de refugiats. Aquests camps van mostrar una cara poc humana de França. Quan va esclatar la 2GM Franco va dir que els que no tinguessin les mans tacades de sang podien tornar, i per això França va pressionar els refugiats perquè tornessin a Espanya. Els homes o s’afiliaven a l’exèrcit francès o tornaven, i uns 200.000 van tornar. Hi va haver uns 100.000 que van anar a camps de concentració Nazi com ara Mauthausen i Buchenwald. Els que estaven a l’exili, un gran nombre de persones van ser ben acollides per Cárdenas, president de Mèxic, i van anar sobretot intel·lectuals. També van anar molts a altres llocs de Sud-amèrica.

La Revolució: Col·lectivitzacions

Les organitzacions polítiques populars esdevenen un poder paral·lel al govern central i a la Generalitat. A Catalunya els qui aturen el cop d’estat són els anarquistes. A partir del cop, el caos que es crea impulsa que hi hagi un procés revolucionari portat pels anarquistes. Ells impulsen les col·lectivitzacions agrícoles i industrials. En el cas agrícola es conreen terres col·lectivament i en el cas de la indústria la porten els treballadors.

Companys ha d’acceptar el poder real que té la CNT al carrer, i per tant ofereix el govern als anarquistes. La CNT no accepta ja que va contra els seus ideals, i com que Companys vol recuperar la seva autoritat com a president de la Generalitat va tenir l’estratègia d’anar traient poder als anarquistes. Aconsegueix que la CNT faci un comitè central de milícies antifeixistes. El comitè es dissol a finals de setembre i llavors es crea un govern de concentració en el que els anarquistes entren a la Generalitat. La Generalitat legalitza les col·lectivitzacions ja fetes però limita les noves. Poc a poc Companys aconsegueix tornar a tenir el poder.

Aquí passen els fets de maig del 37, que marquen una inflexió a nivell de la zona republicana. Significa un trencament entre els que defensen la República i l’escenari serà l’edifici de la telefònica a la pl. Catalunya de Barcelona. Hi va haver un enfrontament armat entre anarquistes i POUM per una banda, i per l’altre ERC i el PSUC. Acaba amb la derrota d’anarquistes i del POUM, que serà perseguit pels comunistes i s’assassina Andreu Nin. Aquests fets van ser importants ja que va ser una derrota a la República. Els seus defensors ja no anaven tots units.

La Zona Rebel

Organització de la Zona Rebel

En primer lloc la zona rebel és un exèrcit que es revolta, amb líders reconeguts i disciplinats. Hi ha una unitat en el bàndol rebel simbolitzat per la creació de la Junta de Defensa Nacional a Burgos, sota la presidència simbòlica de Cabanellas. Es divideix la zona rebel en tres parts:

Liderat per Mola a Navarra i Burgos.
Liderat per Queipo de Llano amb el coronel Yagüe a Andalusia.
Liderat per Franco: des d’Àfrica avança cap a Madrid.

A la Junta hi havia grups com la CEDA, falangistes, carlins i monàrquics alfonsins. Volien destruir la democràcia i la República, amb l’establiment d’un estat autoritari i corporatiu, i reprimir les associacions de la classe obrera. El seu futur depenia de l’èxit de la rebel·lió armada.

A Franco no li corresponia ser cap d’estat, ja que hi havia molta gent davant d’ell, com ara Calvo Sotelo que va ser assassinat, José Antonio Primo de Rivera, detingut i condemnat a mort, o el General Sanjurjo, mort en un suposat accident d’avió. Franco va ser nomenat comandant únic de l’exèrcit i cap d’estat en un míting a Salamanca. Quan a l’octubre del 1936 és nomenat cap d’estat, es substitueix la Junta de Defensa de Burgos per la Junta de Defensa del Estado. Es nomena a Franco generalísimo de todos los ejércitos i a l’any 38 caudillo de España.

El segon fill d’Alfons XIII, Juan de Borbón, va recolzar el cop d’estat i va voler entrar a la guerra per assegurar la tornada a la monarquia. Això no entrava en els plans immediats de Franco, però per assegurar-se el recolzament dels alfonsins va rebutjar la proposta al·legant que la vida del monarca no es podia perdre. També va enganyar els falangistes ja que no eren monàrquics.

Franco també volia tenir sota control Falange Española y de las JONS que s’havia de convertir en el partit únic. Després de la mort de Primo de Rivera, Falange es va dividir en dos grups, un liderat per Hedilla i un altre grup que es nomenen legitimistes, liderat per Agustín Aznar. Aquests eren més agressius a les milícies falangistes. Serrano Suñer, cunyat de Franco, per posar-lo sota el control del partit va fer creure a Hedilla que si li feia cas i l’ajudava a desfer-se dels legitimistes es convertiria en el cap del partit. Franco volia fer una unificació entre Falange i els carlins per crear el seu partit únic. Hi va haver un enfrontament amb els legitimistes i va ser detingut Aznar per poder desfer-se del grup. Quan Hedilla creia que seria cap de partit, va sortir un decret d’unificació que deia que FE y de las JONS es convertia en FET y de las JONS, tradicionalista per incloure els carlins. En aquest decret Franco apareix com el cap nacional del partit i Hedilla només apareix com un membre de la junta política. Hedilla es va negar i va ser condemnat a mort, però van canviar la seva pena per cadena perpètua. FET y de las JONS es converteix en partit únic, i juntament amb les seves institucions es converteix en el Movimiento Nacional. S’estableix un estat autoritari i corporatiu típic dels feixismes per controlar la població. També es crea el sindicat vertical, i al 38 s’aprova el Fuero del Trabajo. S’atorguen una sèrie de privilegis a l’Església, la qual tindrà un rol fonamental.

Repressió a la Zona Rebel

El general Yagüe va ser conegut com el carnicero de Badajoz, i va matar només a la ciutat de Badajoz unes 2.000 persones portades a la plaça de toros. També hi va haver la massacra de Màlaga, on es va disparar a la gent que volia sortir del territori tant per uns vaixells com per terra. Les dones republicanes eren tractades d’una forma sexista i repressora. Hi havia moltes violacions, i quan eren capturades les rapaven i si els marits no hi eren les mataven o els hi donaven oli de ricí. A la batalla de l’Ebre les tropes franquistes en lloc de recuperar presoners es van dedicar a anar matant gent pels carrers.

La Guerra Civil en l'Escena Internacional

Els anglesos no volien ajudar la República, al contrari, ja que tenien informació errònia sobre la República. El govern britànic era elitista i volien per les seves multinacionals grans mercats i mà d’obra barata, per tant no estaven interessats en una república democràtica amb treballadors amb drets. Quan esclata la Guerra Civil els anglesos no recolzen els franquistes ja que aquests són recolzats per Hitler i Mussolini, però els recolzen de facto per darrere. A França hi ha el govern d’un Front Popular, però França no vol fer res sense Anglaterra. A més la situació del Front Popular està en debilitat i hi ha por per si la seva intervenció podia provocar que Hitler ataqués França. Són els britànics que promouran un acord en una conferència a Londres entre diferents estats sobre l’ajut o no de la República espanyola, a partir del qual se signa el pacte de no intervenció. El comitè va obligar la República a retirar brigades internacionals, però no es va intervenir en l’ajut dels italians, alemanys i portuguesos.

En el cas de les brigades internacionals, es coneix com la última gran causa ja que hi ha voluntaris que venen a lluitar només per ideals democràtics i llibertaris. El seu origen va ser a partir del 1936 quan es va fer el cop d’estat ja que havien arribat a Barcelona atletes de molts països per celebrar unes Olimpíades Antifeixistes. D’aquí sortí la idea de crear les brigades.

Posteriorment la URSS i el partit comunista van promoure la formació d’aquestes brigades. Va venir per exemple la Brigada d’Abraham Lincoln dels Estats Units. En total van venir uns 60.000 brigadistes internacionals, malgrat que la diferència amb l’ajut que van rebre les forces rebels va ser molt superior.

Evolució de la Guerra Civil

Les primeres operacions militars es donen del juliol al setembre del 36 per iniciatives dels rebels, per exemple el creuament de l’estret i la unificació de la zona rebel per Extremadura.

Al juliol trobem que té lloc la batalla de Barcelona, on els anarquistes aturen el cop d’estat.

La batalla de Madrid va ser del setembre del 36 fins al març del 37 i després fins al 39, ja que van aguantar dos anys i mig. És aquí d’on surt la famosa frase “No Pasarán”. Es crea la columna Durruti i hi ha una actuació molt important per part de les brigades internacionals a la batalla del Jarama, a partir de la qual hi va haver problemes per abastir la capital. La batalla de Guadalajara va tenir lloc al març del 37 i va acabar amb la derrota dels italians i del seu Corpo Truppe Voluntarie.

Després va tenir lloc la batalla del Nord, on cau el País Basc, i posteriorment també Astúries a partir de la batalla de Brunete.

Té lloc la campanya d’Aragó, la qual és d’iniciativa republicana amb la batalla de Belchite. Després hi ha la conquesta i reconquesta de Terol, i la batalla de l’Ebre, la qual significà la derrota republicana gairebé final de la guerra, malgrat que va ser una ofensiva republicana que volia guanyar territori.

Gairebé tota la península es troba sota les mans dels franquistes, i té lloc la batalla de Catalunya fins que Barcelona cau al gener de 1939.

Ja només queda Madrid i València, a més d’un últim reducte a la zona d’Almeria.

Els 13 punts de Negrín són importants ja que és un primer intent de tenir una derrota digna. Negrín en realitat volia donar temps perquè la gent pogués marxar ja que sabia que aquests 13 punts no serien acceptats per Franco.

Es va avançar el coronel Casado donant un cop d’estat al Març del 1939 i van entrar les tropes franquistes a Madrid.

Introducció a la Segona República

A partir del pacte de Sant Sebastià es crea una coalició antimonàrquica de diversos partits, els quals seran els principals encarregats de formar govern. Es tracta de grups de centre-esquerra, malgrat que també hi trobem un altre grup de centre-dreta. Aquesta coalició tenia com a objectiu un projecte reformista, seguint com a model molts països europeus, amb la finalitat de modernitzar Espanya basant-se principalment en una ideologia progressista i republicana. La modernització s’havia de portar a terme a nivell econòmic, polític i cultural gràcies a una regulació reformista que incloïa diverses característiques. En primer lloc, una legislació agrària que pretenia aconseguir un augment de pagesos propietaris capaços d’incrementar els seus nivells de vida. Seguidament en la legislació laboral es va estendre la jornada laboral de 8 hores diàries i es va portar a terme una relativa regularització de les condicions de treball i dels arbitratges. Quant a la legislació social, destaca molt positivament tot el que es trobava relacionat amb la seva tasca educativa. També s’aconsegueix una equiparació important entre homes i dones. En l’aspecte militar, s’intenta reduir l’elevat cost que aquest representa, principalment jubilant l’alt nombre d’oficials que hi havia a l’exèrcit. Malgrat totes aquestes millores, la Segona República es va trobar amb uns problemes, com l’oposició conservadora representada per la classe dominant, principalment l’exèrcit i l’Església, i també pels partits catòlics i d’extrema dreta. A nivell econòmic trobem que també arribarà la influència de crisis internacionals com ara la Gran Depressió i que repercutiran seriosament a Espanya.

La Caiguda de la Monarquia

Primo de Rivera dimiteix al 1930. Alfons XIII nomena president de govern a Damaso Berenguer, qui intentà tornar al restauracionisme. L’oposició continua augmentant, i al 1930 se signa el Pacte de Sant Sebastià, aliança antimonàrquica de republicans i catalanistes. Es crea un comitè revolucionari presidit per Alcalà Zamora, i PSOE i UGT també entren al pacte. Posteriorment hi va haver a Jaca una insurrecció militar de tipus republicana, però es va afusellar els seus capitans. Per últim, el govern va manifestar la seva intenció de convocar eleccions, però finalment Berenguer va presentar la seva dimissió al febrer del 1931. Berenguer és substituït per l’almirall Aznar, i durant els dos mesos del seu govern, augmentà l’oposició a la monarquia. Es convoquen eleccions municipals per al dia 12 d’abril de 1931, ja que es creia que seria el millor per tornar al sistema de la restauració, malgrat que es van equivocar ja que els republicans van plantejar les eleccions com un plebiscit per decidir la forma de l’estat, monarquia o república. Guanyaren els republicans a les principals ciutats i els resultats són celebrats com una victòria per a la república i com una censura a la monarquia. En nombroses manifestacions es va proclamar la república, la qual finalment arribà el 14 d’abril de 1931 quan el rei abdica.

El Sistema de Partits

Partits i organismes d’esquerra:

Acción Republicana. Fundat per Manuel Azaña. Posteriorment s’uneix amb el Partit Radical Socialista i es crea Izquierda Republicana. Es tracta d’un partit de centre-esquerra.
Partido Republicano Radical Socialista. Fundat per Marcelino Domingo, de centre-esquerra.
Esquerra Republicana de Catalunya. Unió d’Estat Català i el Partit Republicà Català, amb els líders Francesc Macià i Lluis Companys. Representa la classe mitjana però és bastant popular.
Partido Republicano Radical. Líder Alejandro Lerroux. Representa la part de la burgesia anticatalana. És un partit populista i anticlerical.
CNT. Sindicat obrer amb majoria anarcosindicalista, però amb alguns anarcocomunistes com ara la FAI. Líders: Federica Montseny, García Oliver i Angel Pestaña.

Partits de dretes i centre dretes:

Partido Comunista de España (PCE), liderat per Dolores Ibarri (“la Pasionaria”).
Acción Popular. Impulsat pel Vaticà. Tenia com a líders l’eclesiàstic Angel Herrera i José Maria Gil Robles. S’uneix posteriorment a altres partits i forma la CEDA. És pseudo-feixista.
Falange Española y de las JONS (FE y de las JONS). Tenia com a líder Onésimo Redondo, i posteriorment es crea Falange amb el seu líder José Antonio Primo de Rivera.
Secció Monàrquica: amb partits com Renovación Española i el seu líder José Calvo Sotelo. Eren ultra-catòlics, antirepublicans i volien un cop d’estat.
Partit Liberal Republicà. Partit de centre dreta amb Niceto Alcalà Zamora com a líder.

Altres:

USC (Unió de Socialistes de Catalunya) que és l’escissió de la branca catalana del PSOE. Posteriorment es fusiona amb el PCC i el PSOE català i formen el PSUC.
POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) unió del BOC i del petit partit trotskista.

Els partits d’esquerra durant aquest període tenien en comú preferir la República abans que la Monarquia. Molts d’ells contemplaven la possibilitat de l’existència de regions autònomes o d’un estat federal. Tenien desconfiança de l’Església i de l’exèrcit i de la seva influència en l’estat, per tant volien la separació d’Església i estat. També creien que era necessària una educació racional i laica, amb l’ajuda dels intel·lectuals. Els partits més importants eren Izquierda Republicana, que volia reformar i modernitzar el país i a més comptava amb molts intel·lectuals, i el PSOE, amb part de la classe obrera. Destaca també el paper del PCE i del POUM, que recolzava la col·lectivització dels mitjans de producció.

L’anarquisme espanyol era un moviment molt important a nivell europeu. La CNT tenia un milió i mig d’afiliats. Als anys 30 bàsicament hi ha dues tendències. Els més anarcosindicalistes i moderats, anomenats treintistes. Estaven d’acord amb negociar amb partits d’esquerres, i els més importants són Angel Pestaña i Joan Peiró. A l’altra banda trobem els faistes, amb una tendència més anarcocomunista i per tant volien la revolució, alguns fins i tot amb la violència.

A Catalunya els partits nacionalistes com ara la Lliga Regionalista de Catalunya, partit conservador, perd importància a la II República i conspirarà contra ella. També trobem ERC, els quals eren republicans i anaven entre el federalisme i l’independentisme. La seva base social era la petita i mitjana burgesia, però també tenien molts vots de la classe obrera. Per últim també trobem la branca catalana del PSOE.

A la dreta: Trobem un partit de centre-dreta (Derecha Liberal Republicana), liderat per Niceto Alcalá Zamora i amb característiques de les dretes europees. La resta de partits de dretes eren bàsicament monàrquics i catòlics, i volien mantenir l’estatus existent abans de la república; no volien cap canvi. És una dreta reaccionària i patriòtica. Al 1931 Angel Herrera va fundar un partit que es deia Acción Popular per ordre del Vaticà. Aquest partit havia d’aplegar monàrquics conservadors i catòlics. Després de les eleccions que guanya la coalició de centre-esquerra, es va intentar un cop d’estat frustrat al 1932 pel General Sanjurjo. Els partits de dretes ho van recolzar, però com que no va tenir èxit alguns grups es van fusionar i van formar la CEDA, amb Gil Robles com a líder. Va guanyar les eleccions i es va convertir en el partit més gran de la dreta. Defensava un estat confessional catòlic i privilegis pels terratinents. A vegades de cara a les eleccions utilitzava vocabulari ambigu per tenir més possibilitat de vot, però s’acabà veient que tenien característiques d’extrema dreta i altres feixismes. Volia transformar la república en un estat autoritari utilitzant les mateixes institucions republicanes.

Alguns partits de dreta no estaven d’acord amb l’estratègia i volien directament el cop d’estat, com ara un grup d’Acción Popular liderat per Calvo Sotelo, que va formar Renovación Española, amb un discurs encara més provocatiu, obertament antirepublicà, catòlic i monàrquic. Es funda l’anomenat Bloc Nacional, on hi ha una fusió amb els carlins. Després hi ha els partits més purament feixistes, com ara les JONS, liderat per Onésimo Redondo. Al 1933 es funda Falange Española per José Antonio Primo de Rivera. Eren partits feixistes considerats catòlics que es van ajuntar al 1934. Tot i no ser gaire grans eren molt conflictius.

Les Fases de la República

Bienni Progressista (1931-1933)

Primer es forma un govern provisional amb els partits del Pacte de Sant Sebastià. El president serà Niceto Alcalà Zamora. Les primeres mesures que es fan són la convocatòria d’eleccions per a Corts Constituents, amnistia per a presos polítics i accions d’urgència com ara impedir l’expulsió dels pagesos de les terres. Les eleccions són guanyades per una coalició republicana d’esquerres i socialistes. S’elabora una nova constitució que s’aprova a finals de 1931.

La Constitució de 1931

Hi va haver intensos debats sobre la concessió del vot a les dones. Hi va haver una persona que gairebé es va quedar sola defensant el vot de les dones: Clara Campoamor. Hi havia 3 dones al congrés dels diputats: Campoamor, Victoria Kent i Margarita Nelken. En aquest debat els partits no hi estaven d’acord ja que fins i tot Victoria i Margarita estaven en contra. L’esquerra deia que les dones no estaven preparades i que a més estaven massa dominades per l’Església. La dreta tampoc volia el vot ja que creien que el lloc de la dona era la casa. Finalment hi va haver majoria a favor, per tant es va aprovar el vot femení al 1931.

En aquesta constitució hi ha una sobirania popular, sufragi universal, i a més comptava amb una extensa declaració de drets i llibertats, com ara drets civils, entre els quals trobem el dret de divorci, a més de la igualtat en els fills tant dins com fora del matrimoni. Destaca també el dret a l’educació.

Estableix una república de tipus laic amb els articles 26 i 27, per tant hi ha una separació entre Església i estat, i les religions són considerades associacions amb unes lleis especials. Desapareix el pressupost per al clergat i se suprimeixen els ordres monàstics amb obediència fora de l’estat. Es prohibeix que l’Església exerceixi l’ensenyament. Hi ha doncs una llibertat de consciència i culte, cosa que queda reduïda a l’àmbit privat.

Només hi ha una cambra, la dels diputats, i no hi ha senat, ja que es considera reaccionari. Per tal de revisar que es compleixi la constitució hi ha el Tribunal de Garanties Constitucionals. Trobem una divisió de poders: Executiu (president i cap de govern), Legislatiu (Les Corts), Judicial (Tribunals de justícia).

Per últim trobem que existeix el dret a establir autonomies regionals. És a dir, es tracta d’un estat integral però que a la vegada és compatible amb autonomies.

Principals Problemes i Tractament

El problema del nacionalisme a Catalunya i al País Basc era que tenien particularitats pròpies i volien una autonomia. Quan es proclama la República, Francesc Macià proclama la República Catalana dins de la federació ibèrica. Malgrat això Niceto Alcalà Zamora fa que Francesc Macià retiri la seva declaració. Es recupera el govern autònom de Catalunya i la Generalitat sota la presidència de Francesc Macià. Es fan eleccions i les guanya ERC. S’elabora l’Estatut de Núria, que dóna una sèrie de competències a la Generalitat. Al 1932 l’estatut es discuteix a Madrid. Es fan una sèrie de modificacions i hi ha una campanya de la dreta en contra, però finalment s’aprova. Quan mor Francesc Macià el substitueix Companys. Pel que fa al País Basc i el PNB, la reivindicació per l’autonomia es barreja amb el sentiment religiós. Hi ha conflictes entre el govern autònom del País Basc amb el govern central, ja que al País Basc no els agraden els articles 26 i 27 de la constitució.

Fan un projecte d’estatut i volen modificar les relacions Església-estat, que el govern no accepta. Aconsegueix l’estatut al 1932.

La reforma agrària. Llei de 1932, que era una reforma molt ambiciosa però que va tenir problemes per portar-se a terme. En primer lloc es va fer un decret que va ser el precedent d’aquesta llei agrària, el qual obligava els terratinents a conrear les terres segons l’ús i costum del lloc, ja que sinó les terres podien ser cedides per ser explotades a entitats camperoles. La llei tenia tres objectius principals: acabar amb les finques massa grans, sancionar l’absentisme dels propietaris obligant-los a conrear les terres sota amenaça d’expropiació i proporcionar als pagesos mitjans de subsistència perquè augmentés el seu nivell de vida.

Es crea l’anomenat Institut de Reforma Agrària que és l’encarregat de fer l’inventari de terres que s’havien d’expropiar i reunir els fons necessaris per indemnitzar els propietaris. Es va expropiar sense indemnitzar alguns territoris que pertanyien als Grans d’Espanya ja que eren sospitosos d’estar involucrats en la conspiració del cop d’estat del General Sanjurjo.

En general el procés era molt llarg i complex, la reforma era molt lenta i hi havia poc pressupost, per tant no es va poder expropiar gaire superfície, ni tampoc van poder passar als pagesos moltes terres. Tot i això la propietat dels terratinents es va desvalorar i els pagesos van rebre més drets. Tot i això la visió dels pagesos va ser que les reformes eren massa lentes, però per calmar els ànims, a Extremadura es van donar terres als pagesos per conrear en un any. Aquests pagesos posteriorment van ser fortament reprimits per l’exèrcit del General Franco. Pels terratinents la reforma agrària presenta una amenaça, tot i que això va ser un intent reformista i no revolucionari, però que falten recursos per indemnitzar els propietaris.

El problema de l’Església. Hi ha una democràcia laica que vol la separació Església-estat. L’Església abans tenia una situació de privilegis, i per tant es va manifestar contra la República. La tensió va anar creixent sobretot per la postura rígida de l’Església que paral·lelament va fomentar una actitud anticlerical. L’Església s’identificava amb l’elit dominant i tenia grans propietats i deute públic i altres béns. Rebien una donació anual de l’estat, i a més controlava l’ensenyament i tenia molta influència a la societat i a la política, mitjançant també altres organismes de tipus confessional. Particularment el cardenal Segura es va posar en contra de la República i criticaven els articles 26 i 27. Es va intentar arribar a acords amb l’Església, però no es va poder portar a terme. El bisbe Vidal i Barraquer estava disposat a negociar i va fer d’intermediari amb una jerarquia tancada que no va voler negociar. Hi haurà diferents conflictes amb l’Església, i a la Guerra Civil hi ha intents conciliatoris per part de Negrín.

Coincideix al 1931 amb una crema de convents a Madrid. Hi va haver un enfrontament entre republicans i monàrquics. A causa de la mort d’un noi de 13 anys, unes 5000 persones es van acumular a la Plaza del Sol. D’aquí van sortir grups que van cremar convents de Madrid. El govern triga a reaccionar fins que declara l’estat de guerra.

També hi va haver revoltes anarquistes. Hi ha una impaciència per part dels treballadors per veure els fruits de les reformes, però van massa lentes i hi ha sectors que troben que no són suficients. Tot plegat aquest desig genera una onada de conflictivitat. Seran protagonistes els anarquistes de la CNT i de la FAI. Es radicalitzen les posicions dels jornalers andalusos i al 1933 la CNT convoca una vaga general revolucionària a nivell nacional.

Hi va haver un poble que es deia Casas Viejas, on la situació de la població era terrible i els empresaris tenien el costum d’utilitzar el lock out. Els treballadors vivien de la caritat o de treballs esporàdics. La majoria eren anarquistes, i un cop proclamada la vaga els pagesos es revolten i proclamen el comunisme llibertari. Al conflicte moren 4 guàrdies civils. La Guàrdia Civil va reprimir molt durament les protestes fins que només va quedar una casa on es va atrinxerar una família. La Guàrdia Civil va prendre la casa on van morir 12 persones. Al principi la dreta va felicitar el govern per la premsa, i després ho va aprofitar per fer una campanya contra la República. Aquests fets van fer que part de l’esquerra retirés el seu suport al govern. També hi va haver altres conflictes similars a Andalusia i a Catalunya, on se’ls va reprimir. Per tant trobem que l’esquerra estava descontenta i la dreta deia que la República era desordre social i violència. Degut a la lentitud de les reformes alguns jornalers comencen a ocupar terres de forma il·legal i són expulsats. Com que ho tornen a fer al final es legalitza la seva situació.

Bienni Negre o de Dretes (1933-1936)

Hi ha una victòria de la CEDA a les eleccions i governa el partit radical de Lerroux. Aquesta era l’estratègia de la CEDA per arribar al poder i buidar de sentit la república per tal d’instaurar un govern autoritari.

Ens trobem en un període d’inestabilitat social i repressió. Es tiren enrere les reformes del període anterior. Es fa una nova llei conservadora de reforma agrària: s’anul·len les expropiacions, s’augmenten les indemnitzacions i es retalla el pressupost. Es deroga la llei de congregacions i s’aprova un pressupost per al clergat. S’aprova la llei d’amnistia per als generals sublevats al cop d’estat de Sanjurjo.

Hi havia molta violència de l’extrema dreta però gairebé no va ser perseguida. Hi havia violència contra els socialistes i el govern comença a detenir diputats d’esquerra. En aquest període els terratinents volen tornar a l’etapa anterior i demanen més drets. Això ocasionarà conflictes, vagues, manifestacions,... tant al camp com a la ciutat. Hi haurà repressió molt forta contra els anarquistes i també socialistes. Els terratinents van decidir retallar els sous dels jornalers que van anar a la vaga. Milers de pagesos van ser deportats a punta de pistola. Cases del poble i ateneus van ser tancats.

Amb l’estratègia de la CEDA al 1934 entren tres ministres de la CEDA al govern, representants dels terratinents. A partir d’aquí l’esquerra té por que passi el mateix que a Alemanya amb Hitler. S’organitza una vaga general que es dóna a tot l’estat però que a Astúries es convertirà en una revolta, amb anarquistes i socialistes de la UGT involucrats. A Astúries hi havia hagut una aliança entre CNT i UGT, i aquesta revolució només es dóna a Astúries. Hi ha una repressió brutal de l’exèrcit on hi haurà milers de detinguts i un gran nombre de morts.

A Catalunya també hi ha un conflicte sobretot amb la Generalitat que acabava de passar la llei de conreus que havia estat rebutjada però que es torna a instaurar. Té problemes amb el govern central i Lluís Companys com a protesta proclama l’Estat Català dins de la Federació Ibèrica. Com a conseqüència d’això es tanca la Generalitat i Lluís Companys i el seu govern aniran a la presó. Afortunadament l’encarregat d’acabar amb aquestes accions era Batet, que era partidari de la República i per tant no hi va haver una massacra. A partir d’aquí les presons s’omplen de presoners polítics.

Es va reestructurar el govern i la CEDA va passar de tenir 3 a tenir 5 ministres. Això quedà així fins a 1935 quan Alejandro Lerroux, cap de govern, es va veure involucrat en l’escàndol de l’estraperlo, relacionat amb una ruleta trucada. A causa d’això va haver de dimitir i Alcalà Zamora va convocar eleccions en les quals hi va haver una nova coalició d’esquerres anomenada Front Popular o Front d’Esquerres a Catalunya, on hi havia Esquerra Republicana, Unión Republicana, socialistes, comunistes, el POUM,...

També hi va haver una coalició de dretes entre la CEDA i el Bloc Nacional de José Calvo Sotelo. Va guanyar el Front Popular i de seguida entraran en marxa els mecanismes per impedir que aquesta coalició tingui el poder. Fracassa el projecte de la CEDA i es porta a terme el cop d’estat.

De la Victòria del Front Popular al Cop (1936)

Malgrat la forta campanya de la dreta en contra hi ha una victòria del Front Popular. Hi ha una acceptació dels resultats per part del líder de la CEDA, Gil Robles. El mapa de les eleccions és similar als mapes de les zones nacionals i republicanes en esclatar la guerra.

Niceto Alcalá Zamora és substituït per Manuel Azaña com a president, i el cap de govern serà Casares Quiroga. El nou govern que forma el Front Popular (interclassista, de la burgesia al moviment obrer) no és un govern d’extrema esquerra.

Continua la violència de la dreta en els carrers per part de Falange amb l’objectiu de causar caos i desestabilitzar. El govern per acabar amb aquesta violència va voler empresonar José Antonio Primo de Rivera, líder de Falange. Algunes de les primeres coses que es fan quan guanya el Front Popular va ser que la gent va anar a obrir les presons i hi va haver amnistia pels presoners polítics. També s’intenten reprendre les reformes del primer període, per tant es tracta d’un govern reformista però no revolucionari.

Al juliol de 1936 un guàrdia d’assalt republicà que es deia José Castillo va ser assassinat per gent de l’extrema dreta. Com a represàlia els guàrdies d’assalt volien una llista de gent per interrogar-los i castigar aquest crim. Al dia següent surten vàries furgonetes de la caserna de la Guàrdia d’Assalt amb una llista de gent per interrogar. En l’última furgoneta que va sortir, que no se sabia ni qui anava ni quina llista portava, va anar a casa de José Calvo Sotelo i el van assassinar. Malgrat això falten dades per justificar aquest fet.

L’exèrcit rebel farà el cop d’estat que començarà el 17 de juliol al nord d’Àfrica i al dia següent a la resta de la península. La mort de Calvo Sotelo serà una justificació que es donarà.

Introducció al Franquisme

El franquisme significà el triomf de l’oligarquia, la qual no permet l’existència d’un sistema democràtic i igualitari. El franquisme parla d’El Nuevo Estado, que vol tornar enrere el rellotge de la història. Pensen que el segle XVI va ser una gran època per Espanya, però que a partir del segle XVII s’entra en el que anomenen l’espiral de la revolució, segles durant els quals s’abandona la tradició catòlica imperial i s’entra en la decadència.

Hi havia diversos grups dins del règim, com ara falangistes, carlins, monàrquics alfonsins, la CEDA,... que tenien com a objectiu acabar amb la democràcia i el moviment obrer, a més d’instaurar un sistema dictatorial. Alguns volien una dictadura indefinida, mentre que altres volien el retorn de la monarquia. Franco va manipular tots els grups per crear una dictadura personal amb una empremta feixista. Aconsegueix mantenir-se al poder perquè tots els grups veuen en ell una imatge del seu futur, i a més ningú no té força suficient per qüestionar-lo. Finalment al 1947 Franco, en un intent d’adquirir reconeixement internacional del règim, instaura la monarquia, però després de la seva mort, i tampoc no diu qui serà el successor de la corona, fins que al 1965 designa Juan Carlos de Borbón com a successor.

La llarga dictadura es deu als següents punts:

El suport dels grups i poders tradicionals, és a dir, l’elit dominant i les dretes espanyoles en general. Aquestes estaven massa separades per enfrontar-se al dictador, però prou unides per identificar-se. L’Església jugà un rol important i es va tornar a encarregar de l’educació. Pel que fa a l’exèrcit, depurat de qualsevol element republicà, continuà tenint un poder important.
La llarga durada es va basar en una forta repressió contra aquells contraris al règim. Aquest aparell repressiu s’exerceix sobre una població cansada de guerra, i d’una manera tant directa com indirecta. S’inculquen valors tradicionals i es redueix la gent al silenci. S’instaura el terror.

El Règim Polític Franquista

Organització de l'Estat i Feixisme

L’anomenat alzamiento nacional que va sorgir a partir del cop d’estat del 17 de juliol de 1936 pels rebels no tenia com a objectiu prevenir una revolució comunista improbable, sinó que volia acabar amb la República. Els revoltats volien acabar amb el parlamentarisme i retornar el rellotge de la història fins al segle XVI, implantant la ideologia del Nuevo Estado. Els franquistes creien que a partir del segle XVII es va entrar en la pendent de la revolució durant la qual Espanya abandona la seva tradició catòlica imperial i es converteix en la negació de sí mateixa.

El franquisme, influït pels feixismes europeus, és fruit de la convergència d’alguns projectes. Trobem el projecte falangista que vol la construcció d’un Nou ordre feixista. També hi havia un projecte tradicionalista antiliberal de caràcter carlí que defensa la monarquia. D’altra banda els monàrquics alfonsins s’apropaven a un discurs autoritari i antiliberal i amb certa admiració pel feixisme. Per últim trobem el catolicisme conservador de la CEDA, antiliberal i amb admiració cap a la Itàlia i Alemanya feixista. Aquestes forces volien destruir la República.

El franquisme va ser un règim letal i mortífer que va construir la seva legitimitat a través del terror. Va funcionar com un feixisme i va adoptar les seves formes, aniquilant tota oposició i destruint la democràcia, de la mà del catolicisme més reaccionari. El Movimiento Nacional durà fins a 1977 i el franquisme es caracteritza per ser un règim dictatorial i totalitari de caràcter feixista i nacionalcatòlic, corporatiu, de partit únic, centralista i sexista.

La ideologia del Nuevo Estado i el seu partit FET y de las JONS era una barreja d’elements des de la dreta tradicional, incloent carlins i monàrquics alfonsins, fins a Falange que estaven més a prop dels feixismes europeus. Totes són forces antidemocràtiques i antiliberals amb una certa crítica cap al capitalisme i creuen en la necessitat de crear un nou ordre polític. El sindicat vertical, el Frente de Juventudes, la Secció Femenina,... estaven enquadrats en el partit únic i tenien com a objectiu acabar amb tot el que tingués a veure amb la II República.

Els tres pilars del franquisme van ser Falange, l’exèrcit i l’Església, sota el control del màxim líder, Francisco Franco. Va ser nomenat l’1 d’octubre de 1936 cap d’estat i generalísimo de todos los ejércitos, i al 1938 caudillo. El seu poder es veu reforçat per una llei de 1939 que li dóna poders formalment il·limitats i on queda reflectida l’obediència inqüestionada al líder.

S’organitza un estat corporatiu amb institucions per controlar l’economia i la societat. S’aprovaran una sèrie de lleis, i algunes seran les lleis fonamentals del moviment. Entre aquestes lleis trobem el Fuero del Trabajo que enquadra la vida laboral dels treballadors i dintre es parla dels sindicats verticals, amb les seves pròpies lleis, ja que altres organitzacions laborals queden prohibides. La CNS (Central Nacional Sindicalista) tenia com a objectiu establir la disciplina social entre els treballadors. Després tenim la Ley constitutiva de cortes a partir de la qual es forma un pseudoparlament, les Corts, amb un caràcter corporatiu i on estaven representats els tres estaments: municipis, sindicats verticals i procuradors familiars. Els representants s’escollien per sufragi indirecte de les corporacions, però aquestes Corts no tenien iniciativa, només servien per votar a favor de tot el que digués el dictador.

A partir del fi de la 2GM es parla de democràcia orgànica i s’aprova El fuero de los españoles, llei on suposadament es donaven una sèrie de drets. Al 1947 també a causa de voler guanyar-se els aliats, es fa una llei de referèndum, però sense garantia ni control. S’instaura Espanya com a regne per després de la seva mort, però no serà fins al 1969 que a partir de la llei de successió es nomena Juan Carlos de Borbón. Es creen lleis dels principis del moviment amb un recull de lleis anteriors, i amb una base falangista que continua existint fins a finals de la dictadura. Posteriorment s’aprova la Ley orgánica del estado, basada en els principis del Movimiento Nacional, i es va nomenar Carrero Blanco com a president del govern.

Canvis durant la dictadura:

Hi ha un domini dels falangistes i és per això que quan comença la 2GM els falangistes volen recolzar Hitler, però els militars no ho tenen tan clar després de tres anys de guerra civil. Malgrat això hi ha una reunió entre Hitler i Franco a Hendaya. Franco intenta entrar a la guerra però volia alguns territoris. Hitler no ho tenia gaire clar si després hauria d’anar arrossegant els espanyols, per tant no es va arribar a cap acord. Això va ser una frustració pels falangistes, però es va enviar un grup de voluntaris anomenats “División Azul”. Després d’això van haver pugnes entre les diverses famílies del franquisme, especialment amb els falangistes ja que volien controlar i dominar el franquisme. Hi va haver un conflicte important per l’hegemonia de Falange, que reflectia el conflicte que tenien amb l’exèrcit. Aquests són els fets de Begoña, on hi va haver incidents entre falangistes i carlins. Aquests fets no van agradar a Franco i van acabar amb la destitució de Serrano Suñer.

Al perdre la guerra les forces de l’eix, el règim vol canviar la seva imatge del feixisme al nacionalcatoliscisme. Creen l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas. Als 60 els tecnòcrates de l’Opus Dei dominen l’economia però el Movimiento seguirà sent important.

La Repressió Franquista

Hi ha diverses formes de repressió que va dirigida contra els desafectes al règim, però també contra els que no estan clarament implicats amb el règim. És una política de repressió tant directa com indirecta. Dintre de les formes de repressió, la directa fa referència a la física, a les presons,... però també hi ha repressió moral, sobretot exercida per l’Església, i la reducció al silenci de tothom, i la repressió cultural (llibres prohibits, censura, repressió contra les cultures i llengües no centrals dels nacionalismes perifèrics com ara Catalunya i el País Basc,...).

Hi va haver vàries lleis de censura importants, com la llei de 1937 que controlava tot el que fos escrit o televisat. Televisió i ràdio van quedar sota el control del règim, igual que el cinema i els llibres. Hi havia censors que determinaven les coses que podien ser publicades. També controlava els diaris i designava els seus directors. Després apareix la llei Fraga de censura que teòricament era liberalitzadora, però va tenir un efecte contrari. En aquesta llei es podia publicar tot però el règim ho podia segrestar. Això portà a l’autocensura de la població.

Les formes més directes de repressió consistien en els camps de concentració i treball. Hi havia execucions, i unes 200.000 persones van morir executades o per fam i malalties a camps i presons. Després de la guerra s’organitza la causa general com a revenja organitzada per Franco, i el que volia era fer una llista de morts per la barbàrie roja per honorar-los i per culpar els responsables. En realitat la causa general va servir per perseguir els republicans i per falsejar proves per condemnar gent que no tenia res a veure. Es va instaurar un règim del terror on es va assassinar molta gent, per exemple a través dels anomenats bàndols de guerra per matar a caprici. Els consells de guerra eren portats per l’exèrcit sense garanties processals, i els judicis eren consells de guerra a gran part de la postguerra. Els consells de guerra fabricaven testimonis i acusacions per tal d’aconseguir el resultat desitjat: la condemna.

Quant als camps de concentració, després de la guerra hi havia encara camps de concentració i camps de treball per a presoners polítics. En aquests llocs hi havia tortures i fam, per tant molts moren. Altres són enviats a presons, fins al punt que fins i tot el govern franquista va reconèixer que hi havia uns 280.000 presoners a les presons espanyoles al voltant de 1940. Abans d’entrar a les presons, els presoners passaven per zones habilitades per torturar-los. Moltes vegades els presoners se suïcidaven com a conseqüència d’aquestes tortures, o quedaven amb seqüeles físiques. A les presons també es podia arribar directament per mitjà de denúncies, malgrat que gran part d’aquestes denúncies eren falses. Aquesta fabricació de culpables es pactava, i també hi havia molts testaferros. La repressió es basava molt en rumors.

La majoria de víctimes durant els primers anys del franquisme passaven pels tribunals militars i no tenien cap garantia jurídica, amb condemna arbitrària. A les matinades es portaven a terme les sacas per afusellar els condemnats. Per evitar que els presoners arrelessin en un lloc, hi havia el turisme carcelari. Les condicions eren deplorables, però fins i tot eren pitjors a les de dones, ja que es consideraven inferiors i eren pitjor tractades. Vallejo Nájera va ser el psicòleg del règim i deia que el marxisme era una malaltia de retard mental, i per això creia que els fills s’havien de separar de les seves mares per salvar-los. Moltes vegades les dones entraven a la presó amb els seus fills, malgrat que les presons no portaven el registre dels nens que entraven. Molts d’aquests nens morien, i aquest era un dels objectius. Es va obrir una presó de mares, però se les va separar dels seus fills, i aquí començà el robatori de fills.

Al 1935 s’aprova la Redención De Penas por el Trabajo, que consisteix en utilitzar els presoners com a mà d’obra forçada i a canvi els hi reduïen la pena. Això es feia només amb un tipus de presoners: els anteriors (els que van estar amb el bàndol republicà durant la guerra), però després hi havia els posteriors (aquells que després de la guerra van estar a les guerrilles o van voler reorganitzar partits i sindicats). Aquests presoners van fer moltes obres públiques. També se’ls pagava ajudant les seves dones a l’Auxili Social, malgrat que això servia per controlar les dones i fins i tot pel robatori de nens, així que moltes van rebutjar aquest ajut.

La llei de responsabilitats polítiques de l’any 1940 consistia en què una persona desafecta al règim rebia un càstig econòmic. Els seus béns eren embargats per l’estat. Hi va haver un robatori brutal de propietats de republicans. La burocràcia franquista va acabar saturada amb expedients i una part va tornar als propietaris. La llei s’aplicava també després d’executar la gent, i va ser terrible per a les famílies. Una altra forma de domesticar els presoners amb la promesa d’indults, malgrat que molts van ser executats igualment i tornats a portar a la presó.

Economia Durant el Franquisme

(dos grans períodes dividits en subperíodes)

De 1938 a 1951. Autarquia i aïllament internacional. S’estableix una política econòmica autàrquica a favor de l’antiga oligarquia agrària. Els nivells de producció industrial van descendir i van empitjorar les condicions de treball, amb salaris baixos i un baix nivell de vida amb manca de drets polítics i la prohibició del dret a vaga. Va empitjorar el nivell de nutrició per les classes populars, especialment a les zones urbanes. Es van fer servir cartilles de racionament per controlar els recursos alimentaris per part dels terratinents i dels quadres franquistes. La dècada dels 40 es coneix com els anys de la fam, i l’Auxili Social es feia servir per tal d’exercir l’extorsió ideològica i el robatori de nens. Va créixer el mercat negre anomenat estraperlo, que es va convertir en un recurs per viure. Alguns es van enriquir d’aquest mercat.
De 1951 a 1959. Relacions amb els EUA. Bases americanes i inversió de capital sense abandonar del tot l’autarquia. Comencen els contactes amb els Estats Units, cosa que significa una relativa expansió econòmica a la que seguiria al 56 un nou període depressiu.
De 1959 a 1973. Pla d’estabilització, industrialització, turisme i cert creixement econòmic. Després de crisis i pressions polítiques va ser impossible continuar amb l’autarquia. Es va produir una alta inflació i una crisi energètica amb repercussions negatives a la indústria. Va coincidir amb una crisi política dins dels partidaris de Franco, que va acabar amb la formació d’un nou govern amb un equip econòmic integrat pels tecnòcrates de l’Opus Dei, que va significar el triomf de l’oligarquia financera sobre l’oligarquia rural. Es va adoptar una nova política econòmica, el Plan de Estabilización. Va suposar l’abandonament de l’autarquia i es va voler estimular les exportacions amb la devaluació de la pesseta. Durant els anys 60 va créixer acceleradament el sector industrial però es considera causant dels problemes estructurals de l’economia espanyola contemporània, ja que es va portar a terme amb capital estranger, cosa que va intensificar la dependència amb altres països. El turisme va créixer i això significà una important font d’ingrés. No obstant això la corrupció i l’especulació més una falta de planificació urbana va donar lloc a desastres urbanístics importants. Tot i els prejudicis de Franco contra Catalunya i el País Basc, aquestes havien estat les zones tradicionalment industrialitzades, i va ser on va anar a parar el capital estranger. El creixement industrial va significar l’èxode rural de la població del camp a les zones industrialitzades, i en algunes zones això va donar lloc al barraquisme. Els plans de desenvolupament posteriors tenien com a objectiu millorar la indústria a altres zones espanyoles i equilibrar diferències regionals. També va haver gent que va marxar a l’estranger, llocs com Alemanya i França, i l’arribada de divises d’aquestes famílies va ajudar a revitalitzar l’economia. El desenvolupament industrial va tenir com a conseqüència el col·lapse de l’agricultura tradicional, i moltes zones rurals van quedar despoblades, així que les tècniques de treball de la terra es van haver de modernitzar.
De 1973 a 1975. Crisi econòmica i política. A l’any 69 es va iniciar una nova crisi econòmica a la que es va unir la crisi mundial del 73. Espanya tenia llavors una societat i una economia complexa que ja no podia continuar creixent dins d’un sistema polític obsolet.

Ordre Internacional, Guerra Freda i Franquisme

Hi va haver un rebuig inicial cap al règim de Franco i una resolució de l’ONU en contra. Tampoc se’l deixava participar en organismes internacionals fins que no es convertís en democràcia. Winston Churchill va convèncer els americans per no fer res contra la dictadura, malgrat saber que era una dictadura totalitària i genocida amb aspectes feixistes. Churchill és el primer que surt beneficiat del règim franquista per ser un règim anticomunista que proporciona mà d’obra barata. Finalment hi ha una acceptació i col·laboració en el marc de la Guerra Freda, i anys més tard serà acceptat a l’ONU. Aquesta col·laboració serà més important a partir dels 50 quan els EUA estan interessats en instal·lar bases militars a Espanya. També hi ha interès en invertir capital a Espanya, i és per això que comença un tènue liberalisme però sense abandonar l’autarquia. Malgrat això no es permet a Espanya entrar a la CEE. Amb el tema de la immigració hi havia una via legal d’immigració per portar treballadors per exemple a Alemanya.

Oposició al Franquisme

Després de la guerra trobem un país amb un milió d’afectats per fam, desnutrició, ferides de guerra,... La repressió farà que hi hagi una desmobilització de la societat. Alguns van seguir lluitant, com ara els guerrillers anomenats maquis. Generalment s’amagaven a la muntanya i eren comunistes i anarquistes. A vegades mantenien contacte amb l’interior però altres cops estaven desconnectats. Les guerrilles van ser reprimides durament i tots els que ajudaven tenien càstigs terribles. Les últimes guerrilles van desaparèixer cap als 60, encara que una de les accions més conegudes va ser intentar entrar a Catalunya per la Vall d’Aran des de França quan ja es veia que els aliats guanyaven la guerra, com a intent perquè els aliats els ajudessin. La CNT malgrat la repressió seguia sent el sindicat més important, però va patir una persecució constant. Cap als finals dels 50 no va desaparèixer però va perdre quasi tota la seva força i no la tornaria a recuperar. També va patir vàries escissions com per exemple la formació d’un sector anomenat Movimiento Español de Liberación que va ajudar les guerrilles, i posteriorment van crear el Movimiento Ibérico de Liberación, on pertanyia Salvador Puig, que va ser detingut i condemnat a mort com a una de les últimes condemnes franquistes al 74.

No hi ha una oposició molt important fins que al 46 comencen una sèrie de vagues, com ara la vaga de dones a Manresa que es va iniciar perquè demanaven millores. Finalment van guanyar i aquesta vaga va enllaçar amb altres del sector tèxtil a Catalunya. Aquestes vagues van agafar de sorpresa el franquisme perquè estaven acostumats a les vagues de la CNT, però aquesta nova generació s’organitzava diferent. També va ser important la vaga de tramvies a BCN a causa de la pujada de preus del bitllet, i van aconseguir que tornessin a baixar els preus. La reaparició organitzada de l’oposició apareix als 50 però serà rellevant als 60 i 70. Tenim dos eixos principals, el moviment obrer i l’estudiantil. Pel que fa al moviment obrer, dels partits que hi havia durant la guerra quedava el PCE, el PSUC i el PSOE. El PCE i el PSUC van ser els que van mobilitzar la gent. Durant els anys 50, treballadors d’esquerra van començar una estratègia d’infiltració al sindicat vertical per ocupar posicions. Hi va haver una vaga de miners a Astúries i es va crear la primera comissió obrera. Aquestes comissions es van organitzar i neix com a sindicat oficial CCOO, lligat al PCE. També existia la UGT però sense un paper rellevant. Hi va haver una sèrie de vagues que van forçar el govern a aprovar les lleis de convenis col·lectius. Malgrat ser CCOO un sindicat il·legal, les manifestacions van augmentar i van arribar al punt màxim al 74, on hi va haver vagues generals de caràcter laboral i polític, sobretot a BCN.

Quant al moviment estudiantil, els estudiants universitaris estaven obligats a participar en el SEU (Sindicat Espanyol Universitari), sindicat vertical d’estudiants. Al principi de la dictadura anaven només a la universitat fills de classes dominants, per tant la majoria venien de famílies conservadores. Hi va haver durant els anys 50 un enfrontament ja que creien que el règim els tancava. Al 51 neix a Catalunya el Front Universitari, i a partir de finals dels 50 entraran a la universitat noves classes socials i petita i mitjana burgesia. Això farà que entrés a la universitat la ideologia marxista. Els estudiants s’organitzaran a la nueva izquierda i hi ha excitació a les universitats. Totes les universitats en un moment o altre del règim van ser tancades degut a les accions dels estudiants o la repressió policial. Al 64 a Madrid i Barcelona particularment els estudiants demanaven la democratització de la universitat i l’establiment de sindicats democràtics d’estudiants. Això provocà la dimissió del ministre franquista d’educació Lora Tamayo. Els estudiants també van ajudar en la formació de plataformes unitàries per a la democràcia, i va ser un inici el tancament d’estudiants i professors al monestir de Sarrià, per protestar que s’havia fet fora un professor d’esquerres a la universitat.

A partir d’aquí es forma la plataforma unitària i l’Assemblea de Catalunya que va fer un esforç per la democràcia. Després es forma la Junta Democràtica Madrid que serà una cosa similar.

Després trobem el tema del naixement d’ETA, al 59, que comença posant banderes a llocs oficials, descarrila un tren i protagonitza l’important assassinat de Melitón Manzanas, cap de la repressió antifranquista, a partir del qual es va portar a terme el procés de Burgos. Hi va haver una crítica internacional contra aquest procés, però van haver moltes penes de mort. Posteriorment ETA matà Carrero Blanco que era del Movimiento i falangista. Aquesta fou l’actuació més espectacular d’ETA. Hi va haver més judicis i més morts, com ara la de Salvador Puig Antich, i després es va condemnar a mort tres membres del FRAP, una organització d’esquerres, i 2 d’ETA. Aquestes van ser les darreres execucions del franquisme.

Les Dones Durant el Franquisme

El franquisme suposà un important retrocés per a les dones, ja que tots els avenços de la República com el dret al divorci, el matrimoni civil, el dret a l’avortament o una vida més independent es van perdre. Les dones podien ser condemnades a presó per adulteri o penalitzades si abandonaven la seva llar. La violència domèstica era tolerada pel franquisme i les dones eren considerades menors d’edat permanents. No eren tutores legals amb plena custòdia dels seus fills, i les mares solteres foren marginades. El franquisme va declarar que una dona era propietat del seu marit, i no podien denunciar la seva violència. Va ser difícil per a les dones l’accés al mercat de treball i van ser expulsades de diversos oficis. Els seus sous eren un 80% del dels homes, i per treballar necessitaven l’aprovació dels seus marits.

Es va establir una organització específica de dones, la Secció Femenina, que depenia de Falange i estava liderada per Pilar Primo de Rivera. Les dones feien un curs anomenat servei social que incloïa aprendre a cosir o treball domèstic. Les dones solteres necessitaven tenir el servei social per poder treballar o tenir un passaport. També s’encarregava d’instruir les dones dins de la ideologia del règim. La llei de contractes de treball del 44 imposà que les dones casades necessitaven el permís del marit per signar un contracte de treball. A més per treballar en diversos sectors la dona havia de provar que estava vacunada i no patia cap malaltia contagiosa. La població activa femenina es va reduir dràsticament, concentrant-se en les edats d’abans de casar-se, i treballaven en el servei domèstic i en el comerç. En el sector agrícola treballaven com sempre en tots els processos, però només figuraven com a mestresses de casa. Les dones van començar la primera vaga general a la fàbrica Bertrand i Serra de Manresa.