Història d'Espanya i Catalunya (1868-1900): monarquia, república, economia i societat

Ciencias sociales14,78 KB

El Sexenni Democràtic i l'arribada d'Amadeu de Savoia (1868-1873)

Després de la revolució de 1868 (Revolució Gloriosa), Juan Prim, que havia aconseguit la destitució de la reina Isabel II, va buscar un rei capaç de fer funcionar una monarquia de caràcter democràtic. El candidat escollit va ser Amadeu I de Savoia, un monarca italià popular i favorable a una concepció democràtica del paper de la monarquia. Va ser elegit per les Corts el 1870, però el mateix any Prim va ser assassinat a Madrid, i Amadeu es va quedar sense el seu principal defensor i conseller.

L'oposició va venir de diversos fronts:

  • Els moderats van continuar fidels als Borbons i van organitzar un partit alfonsí, dirigit per Cánovas del Castillo, defensor d'una restauració borbònica. Van tenir el suport de l'Església, ja que el decret de Prim obligava el clergat a jurar la Constitució.
  • Els republicans i els camperols no donaven suport al rei, i organitzaven protestes que contribuïen a la inestabilitat del règim.
  • El carlisme es va consolidar com a força política. Els sectors carlins es van aixecar en armes el 1872: la revolta va començar al País Basc i es va estendre, convertint-se en un focus permanent de problemes i inestabilitat.

El monarca va defensar un règim que intentava impulsar les reformes liberals (abolició de l'esclavitud a Cuba, regulació del treball infantil, jurats mixtos...). Tanmateix, la revolta a Cuba (Guerra dels Deu Anys), animada pels criolls i amb suport popular en prometre la fi de l'esclavitud, es va convertir en un greu problema per al govern. El govern d'Amadeu va intentar abolir l'esclavitud, però va trobar l'oposició dels sectors econòmics espanyols que no estaven disposats a perdre els seus privilegis.

Al llarg de 1872 es van produir insurreccions federalistes, impulsades per republicans amb idees internacionalistes, que van ser reprimides, però que van augmentar la inestabilitat. Amadeu es va distanciar progressivament de gran part de la població i, en convocar eleccions generals, es va presentar molt poca gent i van guanyar els republicans. Davant la crisi del regnat i la desintegració de la coalició governamental (unionistes, progressistes i demòcrates), sense suport, Amadeu va renunciar al tron el 1873.

La Primera República (1873-1874)

Experiència republicana federal: la República va ser aprovada per majoria a les Corts. Els partidaris de la República, representats a les Corts per diputats del Partit Democràtic Republicà Federal, dirigits per Pi i Margall, defensaven reformes socials i polítiques: la forma republicana de govern, la supressió de les quintes (servei militar obligatori), l'abolició de l'esclavitud i el laïcisme de l'Estat. Els unitaris, en canvi, defensaven un model republicà d'Estat centralitzat amb posicions conservadores.

La República va ser rebuda a Catalunya amb entusiasme. El moviment obrer català reivindicava la jornada laboral més curta, més salari i un estat català. Es van produir mobilitzacions populars que reclamaven l'abolició dels consums (impostos) i de les quintes (sistema de reclutament). Estanislau Figueras, president de la República, va dissoldre les Juntes i va posar fi a les revoltes populars. Es van convocar eleccions a Corts, les van guanyar els republicans i Pi i Margall va ser nomenat president el 1873. Es va redactar un projecte de constitució semblant a la del 1869.

Problemes: el conflicte carlí continuava, i els militars van impedir l'extensió del moviment a les ciutats, ja que no van ser suficients per acabar amb el conflicte. A Cuba la guerra continuava i la República no millorava la situació. La població es va aixecar en cantons independents, dirigits per federals intransigents (artesans, botiguers i assalariats). Pi i Margall va dimitir; Salmerón el va substituir i va iniciar una acció militar contra el moviment, i va dimitir també. Castelar el va substituir, amb un perfil més conservador dins el republicanisme.

Fi de la República: Castelar va governar de manera autoritària i va dimitir. El pronunciament militar del general Martínez Campos va proclamar rei Alfons XII, que va signar el Manifest de Sandhurst, que sintetitzava el programa de la nova monarquia: un règim monàrquic conservador i catòlic que defensava l'ordre social.

La transformació agrària

L'agricultura s'orientava cap al mercat i es va incorporar Catalunya a la indústria. Gràcies al cens emfiteutic es van reduir les rendes i els drets senyorials.

Efectes de la reforma agrària a Espanya: es va abolir el règim senyorial, es va desvincular la propietat i es va desamortitzar. A Catalunya, la desamortització no va tenir transcendència, ja que hi tenia poc pes l'Església i els municipis; la venda pública i l'expropiació no van generar grans alteracions de l'estructura de la propietat. Els beneficiaris principals de les vendes van ser els comerciants, propietaris, administradors i professionals. Es va abolir la vinculació que permetia vendre les propietats de nobles i va beneficiar els conreadors. Per obtenir més guanys, es van vendre les produccions al mercat.

L'evolució a Espanya: la transformació de l'agricultura espanyola va ser limitada, per causes com la mala qualitat de les terres de conreu i les condicions climàtiques adverses. Es van mantenir baixos rendiments i la pobresa de la població agrària. L'estructura de la propietat era desfavorable: els minifundis (nord) eren petites propietats la producció de les quals era insuficient per alimentar una família; els latifundis (sud) eren grans propietats on la productivitat baixava, perquè els propietaris no estaven interessats a conrear millor, sinó en l'estatus social que representava tenir grans terres. Malgrat això, la producció i la comercialització agrícola van augmentar. Els cereals van ser el principal producte agrari, tot i la poca productivitat i rendibilitat, per això es va recórrer al proteccionisme, cosa que va fer que els cereals fossin el més important del camp espanyol.

Creixement demogràfic i migracions

El creixement demogràfic es va produir per la davallada de la taxa de mortalitat i el manteniment d'una natalitat alta, malgrat les males condicions sanitàries i les epidèmies. Va començar la transició demogràfica: la taxa de mortalitat es va reduir i l'esperança de vida va augmentar gràcies a una millor dieta alimentària i a millors condicions d'higiene. A Catalunya el creixement econòmic va augmentar. L'increment demogràfic va ser motivat pel creixement vegetatiu i per la intensitat de la immigració; l'anàlisi va ser superior a la d'Espanya.

Moviments migratoris: la manca de treball va obligar molts espanyols a canviar de lloc de residència. Els sous baixos i l'escassetat de terra conreable van ser factors determinants en la decisió de emigrar cap a Amèrica Llatina, al nord i a Canàries. A l'àrea industrial de Barcelona hi va haver molts moviments de població: al final, un de cada cinc catalans era de fora. Els moviments migratoris interns de Catalunya van ser més intensos per l'atracció dels nuclis industrials.

Inicis de la industrialització

Arrencada industrial: la indústria moderna era la indústria cotonera, una activitat nova, ja que el tèxtil tradicional estava vinculat a la llana i al lli. Va ser una important manufactura dedicada a la producció d'indianes (teixits de cotó o fil estampats).

L'era del vapor: es va introduir en el procés de producció la màquina de vapor i la mecanització de la filatura. La causa de la ràpida mecanització de la filatura va ser l'escassetat de mà d'obra. La conseqüència va ser que el cost de la feina va augmentar; en un moment d'abundància de capitals, va incrementar la substitució de fusos manuals per mecànics, cosa que va fer baixar els costos i això va estimular la demanda.

Tanmateix, la indústria del cotó va tenir dificultats per proveir-se de primeres matèries i per la pujada del preu. Utilitzar el vapor com a font energètica per moure màquines va fer necessari el carbó. Catalunya era pobra en hulla i havia d'importar-la de Gran Bretanya. Per reduir costos, les fàbriques es van situar prop dels ports.

Altres sectors industrials: la química i la metal·lúrgia van avançar amb el desenvolupament del cotó: la química pels tints i colorants, i la metal·lúrgia per la fabricació de maquinària i altres productes. Les indústries papereres catalanes van tenir un impuls notori amb la fabricació mecànica del paper. La indústria del suro es va desenvolupar a Girona, i la fabricació de vins i aiguardents a Tarragona, Anoia...

Característiques de la indústria catalana: la indústria catalana es concentrava en la indústria lleugera. La instal·lació d'empreses fabrils requeria poc capital i permetia el creixement. L'organització industrial es definia pel domini de petites i mitjanes empreses, que van afavorir la complementarietat entre elles per a l'obtenció d'informació, tècnics o accés a mercats. La indústria depenia dels proveïments exteriors (energia com a font de matèries primeres, maquinària...). El port de Barcelona era el punt d'entrada de les mercaderies.

Limitacions del creixement: l'escassa capacitat de compra dels consumidors i el retard agrari van limitar el creixement. La demanda escassa comportava preus alts i, per tant, menor competitivitat. Es va recórrer al proteccionisme i es van oposar a l'entrada lliure de mercats. Això va encarir el finançament de les empreses, i també l'escassetat de carbó de qualitat i d'aigua.

Ferrocarril i mercat interior

La construcció del ferrocarril va tenir efectes cap enrere: més demanda de productes siderúrgics, més producció siderúrgica, més extracció de mineral de ferro i carbó, i més utilització a la indústria, i per tant més demanda de productes de consum.

Els efectes cap endavant: menys cost i temps de transport, més informació, preus més baixos, més intercanvis, més mobilitat de la mà d'obra, més especialització regional del treball i, per tant, més demanda de productes de consum.

Explotació de recursos miners

Mineria del carbó i del ferro: els jaciments de hulla estaven distribuïts per diversos llocs, amb més importància a Astúries malgrat que el carbó era de baixa qualitat i els costos d'extracció elevats. L'hegemonia del carbó asturià va afavorir el trasllat de la siderúrgia incipient. Els drets aranzelaris sobre el carbó estranger eren elevats. L'aranzel de 1869 els va reduir: la competitivitat del carbó asturià va baixar, i l'extracció de carbó va quedar lligada a les ajudes de l'Estat.

Mineria del ferro: la invenció del convertidor Bessemer, que converteix el ferro en acer, va estimular la demanda de mineral localitzat al subsòl de Biscaia. Es van crear societats mineres de capital britànic, francès, belga i basc.

Siderúrgia

Inici: es va intentar crear una sideúrgia moderna a Andalusia, però va fracassar per la dificultat d'adquirir carbó de coc. Astúries es va convertir en el centre siderúrgic espanyol, la producció va créixer i va ser la única zona que disposava de carbó mineral. L'arribada de coc barat com a contrapartida de l'explotació de mineral de ferro va consolidar la siderúrgia a Biscaia i va comportar la pèrdua de competitivitat de la siderúrgia asturiana.

La siderúrgia biscaïna: l'esplendor del ferro i la transformació de l'economia basca van consolidar una indústria siderúrgica moderna a Biscaia. Destacava Altos Hornos, que va obtenir el primer lingot Bessemer i va engegar el primer forn Siemens. La fusió de tres empreses va originar la S.A. Altos Hornos de Vizcaya. Els guanys van permetre el desenvolupament de la indústria de béns d'equipament, i a Biscaia van crear empreses de construccions mecàniques i navals. Van formar una sòlida base industrial i financera amb ramificacions importants a tot Espanya.

Cap a una societat de classes i urbana

Noves classes dirigents:

  • Noblesa: la petita noblesa va perdre privilegis, com el dret a cobrar impostos, i va passar a ser classe mitjana. La noblesa catalana es va arruïnar. La gran noblesa va conservar la majoria de les terres i va adquirir noves en desamortitzar, i tenia rendes estables.
  • Burgesia: vinculada als negocis, invertia en terres i aconseguia terres a costa dels béns de l'Església i dels municipis. Tenia orígens diversos però essencialment del nord del país. El centre de negocis i del poder va ser la capital. La burgesia industrial catalana, concentrada a Barcelona, va viure un moment de esplendor. Era de procedència diversa (mercantils, industrials del ferro, del cotó...) i va ocupar un lloc secundari. Va preocupar-se per aconseguir de l'Estat la necessitat de la política proteccionista per a la seva indústria.

Classes mitjanes: franja entre els poderosos i els assalariats. Era un nombre reduït, de petits propietaris de terres, comerciants... La riquesa informava les classes dirigents. Compartien estil de vida amb els poderosos.

Classes populars:

  • Urbans i artesans: es dedicaven als serveis (domèstic, petits venedors, mossos de comerç, de neteja). Una quarta part eren noies, amb salari baix i horaris llargs. Els menestrals eren petits artesans i comerciants. Eren assalariats.
  • Pagesia: l'emfiteusi permetia disposar lliurement de la terra, fins i tot arrendar-la. Les lleis desamortitzadores van oferir la possibilitat a l'emfiteuta de redimir el cens, adquirir el domini directe i convertir-se en propietari; molts pagesos es van convertir en propietaris.
  • Contractes de masoveria: el pagès rebia una casa i terres per treballar i havia de lliurar una part de la collita i servir la família dels propietaris.
  • Parceria: els contractes eren limitats però renovables, i es repartien els fruits amb el propietari.
  • Morabassa morta: conreu de vinya que establia la durada del contracte lligada a la vida dels ceps.

Descargar

PDF Word HTML