Ciutadania: origen, drets i dimensions de la ciutadania moderna

Ciutadania: és el dret que té tota persona per poder accedir a diferents serveis i el dret a pertànyer a una societat simplement per ser persona; però, a canvi, ha de complir uns deures, obligacions i regles.

Origen del concepte de ciutadania

Definició de ciutadania

És la condició de l'individu com a membre d'una comunitat política i econòmica a la qual està jurídicament vinculat pel fet de ser humà. La ciutadania fa que la relació entre ciutadà i Estat impliqui que el ciutadà ha de complir uns deures morals envers la comunitat. Aquestes obligacions es concreten segons la concepció conservadora, liberal o socialista.

En l'antiga Roma, per la seva part, motius similars de naixement o de propietat limitaven la ciutadania als individus que gaudien de la denominada tria nomina, consistent en el praenomen, el nomen i el cognomen. Coincidint amb les revolucions liberals i la creació d'estats nació, el concepte adquireix les seves característiques modernes en contraposició a la idea de súbdit, pròpia de l'absolutisme, i a la figura de l'estranger.

Durant el segle XX es va reforçar la concepció de la ciutadania com a títol per accedir a moltes prestacions econòmiques i socials pròpies de l'estat del benestar.

La ciutadania es pot definir com: «el dret i la disposició de participar en una comunitat, a través d'una acció autorregulada, inclusiva, pacífica i responsable, amb l'objectiu d'optimitzar el benestar públic».

Així, podem veure que en el concepte de ciutadania hi ha dues qüestions clau: un aspecte racional, segons el qual una societat ha de ser justa perquè els seus membres hi rebin la legitimitat, i un aspecte sentimental, en tant que la ciutadania reforça els lligams de pertinença i la identitat.

1.1 La doble arrel de la ciutadania moderna

La doble nacionalitat o acumulació de nacionalitats resulta del fet que cada Estat fixa de manera sobirana i unilateral les condicions d'atorgar la seva nacionalitat. La plurinacionalitat pot existir des del naixement, per exemple, en cas que el pare i la mare siguin de nacionalitats diferents, o per l'aplicació combinada de regles de dret de sol (jus soli) i dret de sang (jus sanguinis).

També es pot produir després del naixement: per un esdeveniment que modifica la nacionalitat de l'interessat (adopció, per exemple) o per un canvi voluntari de nacionalitat, en cas que l'Estat que acorda la nova nacionalitat no exigeixi l'abandonament de la nacionalitat d'origen.

Existeixen convencions bilaterals i multilaterals destinades a evitar els casos d'acumulació de nacionalitat, com la convenció del Consell d'Europa de 1963, que és per als països europeus la convenció més important. Malgrat l'existència d'aquesta convenció, l'acumulació de nacionalitats es tracta de manera diferent segons els drets nacionals.

Aquesta convenció té com a objectiu no només limitar els casos d'acumulació de nacionalitat sinó també resoldre el problema del servei militar per als plurinacionals.

1.2 Ciutadania moderna

La ciutadania és un concepte rellevant en l'edat moderna, a partir del trànsit cap a la modernitat, sense negar el llegat de Grècia i Roma. El context històric del pas a la modernitat inclou l'ensenyament de la cultura cívica, per tal que les persones siguin reconegudes com a subjectes morals i puguin raonar amb categories universals, com a subjectes actius i participatius en la societat democràtica. Aquesta tasca en els països de la Unió Europea es coneix avui dia com a educació per a la ciutadania.

Fins a la modernitat, en l'edat mitjana, els protagonismes en la vida social anteriors al ciutadà modern eren súbdits, creients, vassalls en una relació feudal o aprenents, oficials o mestres en un gremi o en una corporació econòmica. El llarg itinerari que condueix des del protagonisme excloent de l'Església i la Teologia com a forma suprema del coneixement, fins a la secularització i la seva concreció política i jurídica —llaïcitat—, és el primer pas del creient al ciutadà i fomenta la integració del protagonisme individual en la modernitat.

L'individu impulsa la modernitat i va superant gradualment les estructures feudals, corporatives i gremials i els seus efectes subjectius —la condició de vassall o de membre d'un gremi. Les relacions seran només entre els individus i l'Estat; aquesta plenitud es culminarà en el segle XVIII. Aleshores comença el procés definitiu de la ciutadania com a estatus o lloc que ocupa en la vida pública, amb efectes en la vida privada i civil de la persona individual.

1.3 Ciutadania i Estat

Ciutadania i ciutadà

Ciutadà: un ciutadà és una persona que forma part d'una comunitat política. La condició de membre d'aquesta comunitat es coneix com a ciutadania i comporta una sèrie de deures i drets que cada ciutadà ha de respectar i fer respectar.

Estat

Estat: un estat és una àrea geogràfica políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etc. Molts dels països o estats del món es consideren estats nació formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a propis de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o bé una part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que això estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya).

Relació: la relació és que un ciutadà, per ser reconegut oficialment, ha de ser membre d'un determinat estat, ja que l'estat està format pels ciutadans.

1.4 Ciutadania i drets humans

Ciutadania: és el conjunt de drets que tenen les persones com a subjectes i els deures que d'ells se'n deriven. Aquest conjunt de drets ha anat transformant-se i evolucionant paral·lelament al desenvolupament de la societat, fonamentalment al llarg dels últims tres segles. En aquest sentit, Marshall distingeix tres etapes: una «ciutadania civil» al segle XVIII, vinculada a la llibertat i als drets de propietat; una «ciutadania política» pròpia del segle XIX, lligada al dret de vot i al dret d'organització social i política; i, finalment, en la segona meitat del segle XX, una «ciutadania social», relacionada amb els sistemes educatius i l'estat del benestar.

Des d'aquesta perspectiva, el debat sobre la ciutadania està unit a les relacions de poder o de dominació: per exemple, la negació del dret de les dones ha impedit l'exercici ple de la ciutadania. El vot, la propietat, la llibertat per organitzar-se són drets als quals les dones han accedit més tard que els homes i sovint es troben en una ciutadania de segona categoria, amb salaris més baixos i amb menys recursos que els homes.

Drets Humans —sovint escrits amb majúscules— es defineixen generalment com aquelles llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de la situació legal o jurídica del país o regió en què habita i de factors com l'estatus, l'ètnia, la nacionalitat o qualsevol altra circumstància de l'individu en qüestió.

A partir de finals del segle XVIII es comença a concretar que els drets humans són inalienables i inherents a la persona: no poden ser concedits, limitats, canviats ni venuts; tan sols poden ser assegurats o violats.

De forma legal, els drets humans queden recollits en l'ordenament jurídic de molts països, així com en diversos tractats internacionals, el més important dels quals és la Declaració Universal dels Drets Humans: <a href="http://co116w.col116.mail.live.com/wiki/Declaraci%C3%B3_Universal_dels_Drets_Humans">Declaració Universal dels Drets Humans</a>.

A més, en la majoria de països avançats, els drets humans són una base ètica i moral al voltant de la qual es pretén construir l'ordre geopolític de la societat moderna, al marge de qualsevol altra consideració legal.

Els drets humans han estat objecte d'estudi per part de diverses corrents filosòfiques i polítiques al llarg de la història, com el iusnaturalisme, el iusracionalisme o el iuspositivisme.

1.5 Ciutadania social

La ciutadania social es refereix als drets de participació en la distribució social —dret a l'assistència sanitària, a l'educació, a subsidis per discapacitat, a una pensió digna, etc.— mentre que la política social fa referència a les institucions i polítiques públiques socials que els garanteixen. L'estat del benestar és un estat compromès amb la intervenció en el joc de les forces socials o de mercat, amb la finalitat d'assegurar certes condicions de vida i facilitar la integració de classes i grups socials.

La seva gènesi institucional es remunta a l'Alemanya de finals del segle XIX; l'estat del benestar no es va consolidar a Europa occidental fins als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

2. Dimensions de la ciutadania contemporània

En aquest apartat s'han assenyalat els tres punts principals: la ciutadania civil, la política i la social, tal com es sol explicar a la bibliografia i a diverses pàgines especialitzades.

2.1 Justícia i pertinença

Justícia

La justícia és un concepte moral que implica tractar cada persona i cada assumpte d'una manera imparcial. En les societats actuals, la visió culturalment acceptada d'allò que és just està plasmada en el dret local. El seu símbol és una dona amb els ulls embenats que sosté una balança.

2.2 Noves facetes de la ciutadania

La ciutadania mundial comença amb l'acceptació de la unitat de la família humana i la interconnexió de les nacions de «la terra, la nostra llar». En tant que fomenta un patriotisme sa i legítim, també insisteix en una lleialtat més àmplia: un amor a la humanitat com a tot. No obstant això, no implica l'abandonament de lleialtats legítimes, ni la supressió de la diversitat cultural, ni l'abolició de l'autonomia nacional, ni la imposició de la uniformitat.