Història del Segle XIX: Moviment Obrer, Colonialisme i Imperialisme
Conseqüències Socials: El Moviment Obrer
El Segle XIX: L'Època de la Burgesia
El segle XIX es considera l'època de la burgesia. Apareixen els obrers industrials, que eren la gent que es quedava sense feina al camp o a l'artesania.
Condicions de Vida dels Treballadors
Les condicions no eren bones per als treballadors: treballaven molt i cobraven poc a causa del pensament liberal, i tenien moltes inseguretats. La classe obrera al segle XX representava tres quartes parts (3/4) de la població activa.
Orígens del Moviment Obrer
Quan els obrers es van adonar de la seva misèria, van començar a formar associacions, però van ser prohibides. El 1824 es va formar la primera reivindicació a Gran Bretanya: el dret d'associació, que va ser reconegut. Més tard, es va afegir la defensa col·lectiva de les condicions salarials i laborals d'un ofici.
Les formes d'acció obrera inicials van ser:
- La destrucció de màquines (Ludisme).
- La demanda de participació política per aconseguir una millora de les condicions de vida.
El Ludisme i el Cartisme
El primer moviment, el Ludisme, es va estendre des de la Gran Bretanya a França, Bèlgica i Alemanya. Es va imposar la pena de mort contra els seus participants.
El segon moviment, el Cartisme, provinent de la Gran Bretanya, reivindicava:
- Sufragi universal.
- Vot secret.
- Districtes electorals iguals.
El Cartisme va aconseguir obtenir lleis d'associació més favorables i va permetre que partits obrers entressin als parlaments.
El Socialisme i l'Anarquisme
El Socialisme
El socialisme posava èmfasi en les condicions morals sobre els efectes del capitalisme. Destaquen els anomenats socialistes utòpics, com Robert Owen, Saint-Simon i Pierre-Joseph Proudhon, que proposaven una nova societat sense explotació ni injustícia. Karl Marx i Friedrich Engels van ser els teòrics principals del socialisme científic.
L'Anarquisme
El teòric més important va ser Bakunin, que propugnava la destrucció de l'Estat.
Les Associacions Internacionals de Treballadors (AIT)
La Primera Internacional (1864-1876)
Es va fundar el 1864 gràcies al contacte d'obrers francesos i britànics. Marx va marcar la Internacional des de l'inici, redactant els estatuts organitzatius i donant a conèixer els seus pensaments. El 1868, els governs van intentar il·legalitzar la Internacional perquè agitava els obrers. Van començar a haver-hi enfrontaments interns i els anarquistes van ser expulsats. L'any 1876 es va dissoldre.
La Segona Internacional (1889)
Es va reconstruir el 1889 com una federació de partits socialistes, en la qual no es van admetre anarquistes. Aquesta vegada, les discussions van ser entre reformistes (com els alemanys) i revolucionaris. La crisi definitiva va arribar amb la Primera Guerra Mundial. Abans d'aquesta, alguns treballadors ja gaudien d'una certa protecció laboral.
El Colonialisme i l'Imperialisme
1. Els Antecedents
A finals del segle XIX, les potències europees van rivalitzar per l'ocupació de colònies. Bona part d'Àsia, Àfrica i Oceania eren territoris colonials.
Des del segle XV, Europa ja tenia territoris i colònies arreu del món. Al segle XVIII, aquest sistema colonial va entrar en crisi. A principis del segle XIX, els europeus ja no tenien ganes de mantenir les colònies, ja que havien tingut moltes guerres i els beneficis no eren gaire elevats. No obstant això, la Gran Bretanya incrementava un imperi colonial immens i França havia iniciat alguna aventura colonial.
2. Els Principals Imperis a Mitjan Segle XIX
Imperi Colonial Britànic
Els britànics tenien colònies de poblament i d'interès estratègic i comercial.
- Les de poblament (com Canadà, Austràlia i Nova Zelanda) van obtenir una mena d'independència.
- Les d'interès estratègic i comercial permetien a la Gran Bretanya el control dels mars.
L'eix de l'imperi britànic era l'Índia, gestionada per la Companyia de les Índies Orientals (una societat mercantil). Amb aquesta companyia van iniciar una expansió cap a l'interior. No obstant això, els soldats indis van fer una revolta i el govern va dissoldre la companyia.
Imperi Colonial Francès
Abans del 1880, França ja disposava d'algunes colònies. Des del segle XVIII, eren dominis francesos la Guaiana, la Martinica i Guadalupe, algunes illes de l'oceà Índic i cinc bases comercials a l'Índia.
L'expansió francesa:
- El 1830, França s'imposa a Algèria.
- Més tard, va ocupar el Senegal, la Costa d'Ivori i el Gabon.
- A final del segle, França va acabar de conquerir la Indoxina.
3. El Repartiment d'Àfrica
El repartiment de les terres africanes va motivar una conferència internacional i constitueix l'exemple més clar del fenomen colonial de finals del segle XIX, conegut com a Imperialisme.
3.1. El Coneixement Europeu de l'Àfrica
Durant la primera meitat del segle XIX, les terres de l'interior de l'Àfrica encara eren totalment desconegudes per als europeus. Les característiques d'aquell extens continent havien estat un motiu important: el relleu, l'espès bosc equatorial i la immensitat dels deserts desanimaven els colonitzadors. Els exploradors, conscientment o no, van preparar el terreny per a la posterior intervenció política dels estats.
3.2. Situació d'Àfrica abans del Repartiment (1885)
Rivalitats i Zones de Conflicte al Nord d'Àfrica
La primera zona d'expansió colonial europea a l'Àfrica i el primer escenari de conflictes francoanglesos va ser el nord del continent. La importància econòmica d'aquesta regió va augmentar després de l'obertura del Canal de Suez.
El domini francès en aquesta zona comença amb l'ocupació d'Algèria, que es trobava sota la sobirania de l'Imperi Turc. El 1830, el govern francès, amb el pretext de dominar la pirateria algeriana a la Mediterrània, va envair i ocupar militarment Alger. Els francesos també van ocupar Tunísia, on el 1881 van imposar un règim de protectorat.
Després de l'acció francesa sobre Tunísia, la Gran Bretanya va aprofitar un moviment nacionalista que va provocar una matança d'europeus a Alexandria. Tot seguit, hi va instaurar un règim de protectorat que va durar fins al 1922.
Així doncs, la presència europea al nord d'Àfrica es va centrar principalment al voltant de dues àrees ben definides:
- El Magreb (Algèria i Tunísia) per part de França.
- Egipte, la vall del Nil i el Sudan per part de la Gran Bretanya.
L'Àfrica Central
Els dos països que van rivalitzar per la colonització de l'Àfrica central, i sobretot pel domini del Congo, van ser Bèlgica i França. França va donar suport a les expedicions de Brazza al nord del Congo, la qual cosa la va enfrontar a l'acció colonitzadora del rei belga.
L'Àfrica Oriental i Austral
La Gran Bretanya va colonitzar el Sudan l'any 1866 i poc després va controlar altres territoris fins a Kenya i Somàlia. Alemanya, per la seva banda, es va establir a Tanganyika el 1884 i en pocs anys va obtenir possessions força importants a l'Àfrica oriental i a l'oest del continent.
L'Àfrica austral és la zona on el xoc d'interessos colonials va ser més greu. Portugal posseïa zones costaneres i aspirava a unir-les per l'interior, però va topar amb els britànics, que ho van impedir.
Els bòers eren colons d'origen holandès que ocupaven la colònia del Cap, a Sud-àfrica, des del 1815. Els bòers van emigrar cap a l'interior i hi van fundar els estats lliures d'Orange i Transvaal, que el 1860 es van transformar en la Unió Sud-africana.
3.3. La Conferència de Berlín (1884-1885)
França i Alemanya van convocar una conferència que es va reunir a Berlín el 15 de novembre de 1884, presidida per Bismarck. Hi van assistir 14 països, dels quals només 6 estaven directament implicats en problemes africans.
Els objectius de la conferència eren tres:
- La llibertat de comerç a la zona del Congo.
- La llibertat de navegació pels rius Congo i Níger.
- L'acord sobre la regulació del procediment per adquirir nous territoris en el futur.
3.4. Les Resistències Africanes
Davant l'agressió europea, els africans van optar per tres vies d'acció: l'enfrontament, l'aliança i l'acceptació o submissió.
Les raons de la derrota africana són relativament fàcils d'explicar:
- Els europeus disposaven de més recursos financers i materials.
- Tenien un bon coneixement de la capacitat dels indígenes.
- Van aplicar una política basada a afavorir els enfrontaments entre els diversos pobles africans.
El factor més decisiu, però, va ser la superioritat logística i militar d'Europa.
4. Àsia i les Noves Potències Imperialistes: EUA i Japó
Mentre es realitzava el repartiment d'Àfrica, l'imperialisme també es va estendre a l'Àsia i Oceania. Hi van tenir un paper important dues potències no europees industrialitzades: el Japó i els Estats Units.
Cal no oblidar l'expansió de Rússia fins al Pacífic. Els britànics, des de l'Índia, es van interessar per la resta del continent asiàtic. Tant França com la Gran Bretanya també tenien interès a ocupar territoris xinesos. Els Estats Units, per la seva banda, també es van expandir territorialment.
5. Causes de l'Imperialisme
5.1. Raons Demogràfiques
La població d'Europa gairebé es va doblar entre el 1850 i el 1914. El continent europeu estava clarament superpoblat, tot i que entre 1850 i 1900 uns 40 milions de persones van abandonar el Vell Continent, i entre 1900 i 1913 més d'un milió van emigrar als seus països.
5.2. Raons Econòmiques
Hi havia dues raons econòmiques principals:
- La necessitat de la indústria europea d'obtenir matèries primeres a baix preu i d'obrir nous mercats dins del sistema capitalista.
- L'exportació de capitals.
5.3. Raons Ideològiques i Polítiques
Des d'un punt de vista ideològic, s'assenyala la consciència de superioritat de la cultura europea respecte de les africanes.
Entre les raons polítiques, se sol assenyalar la rivalitat sorgida entre França i Alemanya arran de la guerra de 1870. L'afany d'ocupar i dominar com més territoris millor per tal d'augmentar el pes polític es va traslladar a altres continents.
6. Conseqüències de l'Imperialisme
6.1. L'Impacte Econòmic
Entre les conseqüències econòmiques positives de l'imperialisme cal esmentar la construcció d'infraestructures i el desenvolupament tecnològic. També es van millorar, en certa manera, les condicions de vida de les poblacions autòctones gràcies a la indústria extractiva, l'aprofitament agrari i la introducció de l'economia monetària.
Entre les conseqüències negatives:
- Les infraestructures bàsiques es van construir tenint en compte únicament les necessitats de producció i no per facilitar la comunicació interna.
- El creixement econòmic es va basar en els recursos naturals de les regions colonitzades que en tenien, i es va prescindir totalment de les que estaven desproveïdes d'aquests recursos.
- L'economia de les colònies depenia exclusivament de la metròpoli.
- Les metròpolis van fixar preus comercials, bancaris i marítims estrangers.
- Es van estructurar economies basades en el monocultiu.
- Es va negligir la industrialització i, a més, es va destruir l'estructura artesanal tradicional.
6.2. L'Impacte Polític
Les conseqüències polítiques es divideixen en dues parts:
- El colonialisme va introduir un nou sistema judicial i una nova burocràcia o administració en els territoris ocupats.
- Al continent africà es va dissenyar una estructura geopolítica de cinquanta estats amb fronteres artificials.
6.3. L'Impacte Social i Cultural
Una conseqüència indirecta de la industrialització ha estat la gran explosió demogràfica del continent africà pel descens de l'índex de mortalitat gràcies a les aportacions de la medicina. El xoc i el contacte de dues cultures, l'europea i l'autòctona, ha provocat problemes d'aculturació.