Hermes amb Dionís infant de Praxíteles: Anàlisi i Context

Hermes amb Dionís infant

A) Catalogació:

Títol: Hermes amb Dionís infant
Autor: Praxíteles (c. 390-335 aC)
Cronologia: Segle IV aC (343 aC). Segon classicisme de l'art grec. Trobada l'any 1877 al temple d'Hera a Olímpia.

B) Dades externes:

Tècnica: Talla.
Material: Pedra (marbre) de l'illa de Paros, mostrant una gran qualitat tècnica; una part ha estat reconstruïda amb guix.
Eines: Trepant, cisell, martell.
Formes: Escultura exempta (perquè es pot observar en 360º).
Tipologia: Grup de dues estàtues.
Cromatisme: Monocroma.
Localització original: L'estàtua ornava el temple d'Hera, a Olímpia, on fou trobada durant les excavacions que s'hi van fer l'any 1877.
Localització actual: Museu Arqueològic d'Olímpia.
Tema: Mitològic.
Dimensions: 2,15 m d'alçada.

C) Anàlisi formal:

1. Descripció: Es tracta d'un grup escultòric exempt de volum rodó format per dues figures, un jove de peu, nu, recolzat a un tronc i un nen també nu, subjectat al seu braç esquerre. Ambdós estan recolzats en un tronc d'un arbre del qual penja un mantell amb drapejats que gairebé oculten el tronc. El suport del grup escultòric, innecessari si l'escultura hagués estat feta amb bronze, és el tronc cobert amb una túnica. El braç dret de la figura està incomplet i la part inferior de la cama ha estat reconstruïda amb guix. És una escultura original grega.

2. Volum i espai: Continu i buit.

3. Figures:

a) Estudi de la figura: La forma d'expressió és figurativa i naturalista, hi ha un gran interès per la bellesa formal, especialment en la figura principal.
b) Expressió: L'expressió del seu rostre és distanciada i inaccessible. El seu rostre presenta dues novetats: el traçat ample del nas que substitueix la forma allargada fins llavors acceptada i la manera de dibuixar els ulls gairebé esborrant la parpella inferior, el que produeix una impressió de nebulosa sfumato, el cabell està tallat a trepant.
A Hermes amb Dionís infant l'elevació del maluc, conseqüència de l'ondulació del tronc, la delicadesa amb què definí els músculs i l'acabat amb la tècnica del sfumato, fan que es perdi tensió i que la figura guanyi morbidesa.
La mirada d'Hermes, nostàlgica i tendra, i la relació que s'estableix entre els dos personatges endinsen l'art clàssic en el món més sensible i menys racional dels sentiments, tendència que va culminar en el període hel·lenístic.
c) Anatomia: La seva anatomia és proporcionada, harmònica, perfecta i sensual.
L'Hermes és indolent, en ell resideix un cert esperit femení i una
dulcificació de la musculatura. En canvi, el tractament que té el físic de l'infant no s'adequa a uns models reals, sinó que segueix les proporcions pròpies dels adults.
El cap d'Hermes presenta faccions amb llarga inspiració idealista. Faccions difuminades (suaus i toves). No es defineixen massa els ulls i, així, la figura transmet estat de malenconia. Pentinat sense formes geomètriques, simètriques, arcaiques. Pentinat irregular i naturalista.
d) Vestit: El jove de peu recolzat a un tronc està nu i, també, el nen
subjectat al seu braç.
El mantell té un tractament hiperrealista. Ressalta qualsevol plec del
mantell. La forma del mantell contrasta amb la qualitat del cos.
e) Proporcions: La seva mida és de 2,13 m d'alçada.
El tractament que té el físic de l'infant no s'adequa a uns models reals, sinó que segueix les proporcions pròpies dels adults.

4. Composició:

a) Tipus: És centrípeta (les cames i els braços estan separats del cos). La composició s'observa mitjançant una sèrie de línies ascendents, amb la finalitat de que l'atenció es concentri al rostre del jove, que apareix abstret als seus pensaments. La figura principal presenta un contrapposto o esquema en S, mitjançant una postura lànguida i natural: el braç dret està en tensió amb l'espatlla certament desplaçada, mentre que l'esquerra es recolza a un suport; la cama esquerra, lliure de pes, toca el terra amb la punta del peu, la dreta subjecta el cos, ressaltant així la línia del maluc, la coneguda corba praxiteliana. La lleugera inclinació del cap ve a completar l'esquema.

b) Línies estructurals de l'obra: La famosa corba praxiteliana, que fuig de la línia vertical i estàtica i imprimeix airositat i lleugeresa a les figures, fa que el cos d'Hermes es desplaci de l'eix vertical i formi una seductora S, que li proporciona una sensació d'equilibri entre el moviment i el repòs.

c) Forma d'emmarcar l'obra: Paral·lelepípede.

5. Ritme:

a) Composició: És estàtica, li acompanya la corba praxiteliana i està
equilibrada entre moviment i repòs. L'Hermes de Praxíteles és viu i mostra sentiments.
b) Tipus de moviment: En una simpàtica referència al futur de Dionís com a déu del vi, el seu atent germanastre li dóna un gotim de raïm. Praxíteles preferia humanitzar els déus, com es pot veure en la tendresa amb què Hermes mira el seu germà petit.
c) Recursos que suggereixen moviment: El contrapposto exagerat amb la columna vertebral que afecta a tot el cos, pel que fa la figura d'Hermes. I, per una altra banda, la verticalitat de la túnica mitjançant plecs paral·lels, que són una còpia fidel de la realitat.

6. Lloc de l'espectador: Visió frontal.

7. Temps: Instantani.

8. Llum: És un element important. Rellisca amb suavitat sobre les superfícies i crea riques modulacions i matisos subtils, també apareix el clarobscur sobre el cabell i els drapejats de la túnica.

9. Color: Marbre blanc. La policromia és a l'actualitat inexistent, però sí existiria originalment amb els cabells daurats, havia estat policromada per Nícies.

10. Relació amb l'espai que l'envolta: Decorava el temple d'Hera a Olímpia.

11. Relleu: No hi ha per ser exempta.

12. Estil: Hermes amb Dionís infant pertany al moment de màxima esplendor de l'art clàssic, que es qüestiona la severitat anterior i aposta per la suavitat i l'harmonia, per una expressivitat més gran i per l'atenció que dóna als sentiments. Els artistes que van impulsar aquest canvi van ser el mateix Praxíteles, Escopes i Lisip.
Si Praxíteles va optar per una dulcificació de les figures, que, de tan
delicades com són, semblen andrògines, Escopes preferí un modelat dur que donava una gran força a les obres i Lisip va elegir un cànon més esvelt i conferir-li una gran mobilitat espacial. El realisme guanyava terreny. A la túnica abandonada d'Hermes, per exemple, ja no s'hi reconeixien els molls>> del fris de Fídies, amb una caiguda vella però potser massa ordenada (en plecs paral·lels), sinó que els plecs són una còpia fidel de la realitat. Les seves obres estan caracteritzades per l'anomenada karis (gràcia) àtica.
Praxíteles, bé que es mostra molt llunyà d'aquest estil, ha estat considerat l'iniciador dels canvis que donaren lloc al llenguatge hel·lenístic. Per primer cop els déus i el herois de l'estatuària mostraven les emocions i els sentiments.
De tota manera, encara s'hi nota la influència del cànon de Policlet, segons el qual les diverses proporcions del cos havien de ser calculades a partir de paràmetres matemàtics (així, l'alçada de la figura havia de sumar 7 vegades la longitud del cap). Praxíteles també es va inspirar en el seu pare, Cefisòdot, que ja havia resolt en part el problema d'adoptar sentiments i un cert realisme sense perdre els ideals clàssics.
S'atribueix a Praxíteles la introducció del nu femení, bé que només reservat a la deessa Afrodita. Cap al 360 aC esculpí una Afrodita al bany totalment nua que va vendre als entusiasmats habitants de Cnidos (Àsia Menor). A més de desafiar les convencions segons les quals el nu estava reservat als assumptes masculins, Praxíteles escandalitzà perquè va emprar la seva amant, Friné, com a model.

D) Interpretació i significació:

1. Tema, iconografia i iconologia simbòlica:

El tema és religiós i mitològic (s'ha interpretat com una commemoració de l'aliança entre Arcàdia i Elida, patrons del quals eren Hermes i Dionís).
Hermes, déu del comerç i de la comunicació, du en braços el seu germanastre Dionís, el futur déu del vi i de la festa. Hermes (Mercuri, déu del comerç en el Panteó romà), fill de Zeus i Maia (filla del tità Atles), missatger dels déus al servei personal del seu pare Zeus i al dels déus infernals, Hades i Prosèrpina.
L'escena es refereix a una parada en el camí cap a la nova llar del petit, que Hermes vol amagar per protegir- lo de la ira d'Hera.
Dionís, fill de Zeus i de Sèmele (princesa de Tebes que va quedar
carbonitzada quan Zeus se li mostrà en el seu aspecte diví, perquè la seva esposa Hera, gelosa, li ho va demanar), és sostingut pel seu germanastre gran, Hermes.
Zeus, experimentat en concepcions estranyes, va treure Dionís del ventre de la seva mare quan ella va morir i el va guardar 9 mesos en una incisió a la seva cuixa.
D'aquest doble naixement li ve a Dionís el sobrenom de Ditirambe (ha passat la porta dues vegades>>). Aquesta obra recull el moment en què Hermes, tement una terrible venjança d'Hera per la nova infidelitat matrimonial del cap de l'Olimp, porta el seu germanastre als reis d'Orcomen, Atamant i Ino, als quals en confia la criança.
En una simpàtica referència al futur de Dionís com a déu del vi, el seu
atent germanastre li dóna un gotim de raïm. Praxíteles preferia humanitzar els déus, com es pot veure en la tendresa amb què Hermes mira el seu germà petit.
S'han perdut el braç dret d'Hermes, amb el qual oferia el raïm, i el braç dret del petit Dionís. Així mateix, la part baixa de les dues cames i el peu esquerre d'Hermes són moderns.
Aquesta obra, inspirada en la mitologia grega, era destinada a l'exposició pública en un lloc de pas de la ciutat, però no se sap si fou encarregada per un particular o pels poders públics. Quan es va trobar, en 1877, ornava el temple d'Hera a Olímpia.
2. Funció: És molt possible que Hermes amb Dionís infant fos esculpida per commemorar la pau entre Elis i Arcàdia, ja que Dionís era el patró de la primera i Hermes el patró de la segona. Decoratiu.
3. Influències i relacions: D'una banda podem establir una relació d'influències amb el seu pare, Cefisòdot i, per l'altre, amb l'escultor del segle V Policlet i el seu cànon.
4. Altres obres de Praxíteles:

• Afrodita de Cnido (350 aC) còpia en marbre. És una dona divina que es presenta nua, absorta, en actitud de treure la roba pel bany ritual. Nua perquè es pugui admirar el seu cos. Sembla que Friné va servir de model. Museu Vaticà.
  
• Apol·lo Sauròcton (el que mata al llangardaix)(350 aC) còpia en marbre en el Museu del Louvre. París.
  
• Tres relleus frontals per a les bases de les estàtues dedicades a Lero i els seus infants a Mantinea, i que representen el certamen musical entre Apol·lo i Màrsies (330 aC).
  
• Sàtir en repòs: Estava feta a Marbre i es va trobar al temple de Dionís, situat a Megara. Anys 340-330 aC, un centenars de còpies aproximadament d'aquesta escultura, es diu que té un pes considerable al món de l'escultura grega.
  
• Afrodita de Tèspies (Beòcia): Es va trobar al 1651 i es comenta que molt probablement l'obra Venus d'Arles és una còpia d'aquesta primera obra que hem nombrat.

5. Altres obres de l'art grec clàssic:

• Discòbol (460 aC). Miró Museu Vaticà.
  
• Dorífor (450-440 aC) Políclet. Museu Nacional. Nàpols.
  
• Apoxiomenos (330 aC) Lisip. Museu Vaticà.
  
• Apol·lo de Belvedere (segles IV-III aC). Museu Vaticà.

Conclusions: L'obra escultòrica d'Hermes amb Dionís infant podria ser una de les obres més representatives de l'art hel·lenístic.
L'obra és fruit d'un estil del qual el centre d'interès és la figura humana.
El domini tècnic fa pensar una etapa de maduresa, la seva expressivitat aquí identificada, amb la malenconia ens fa pensar en una escultura grega del període postclàssic que es dóna durant el segle IV aC.

Teatre d'Epidaure

Nom de l'edifici: Teatre d'Epidaure.

Lloc: Epidaure, que va ser una ciutat de la costa sud oriental del Peloponès a l'Argòlida, Grècia. El teatre d'Epidaure estava ubicat al sud-est en un santuari conegut amb el nom de santuari d'Asclepi.
El territori grec, format per una part continental i un munt de petites illes situades als mars Egeu i Adriàtic, és força muntanyós. Els estius són molt calorosos i secs, i només plou a l'hivern. Aquestes condicions fan que els grecs només puguin cultivar plantes resistents, com els olivers. Després de la recol·lecció del fruit, les olives es premsaven i, així, obtenien l'oli. Però els grecs també hi cultivaven blat i civada (amb els quals feien pa), pomers, granaders i vinyes. I és que el vi era la beguda més popular. Era molt espès i, per a servir-lo, s'havia de passar per un colador de plata per a treure-li els pòsits i, després, s'hi afegia aigua. En la seva alimentació també era molt important el peix. Els mars que rodegen Grècia eren molt rics en tonyines, calamars, pops, esturions i verat; els pescadors sortien al mar i els agafaven amb xarxes i hams de bronze. I mentre els rics caçaven porcs senglars, llebres i cérvols, els pobres només menjaven carn quan es sacrificaven animals en honor dels déus. A més d'assistir i participar als jocs, un entreteniment clàssic era el teatre. Els grecs veien tragèdies i comèdies a l'aire lliure, interpretades només per homes que portaven màscares que canviaven segons els personatges.

Arquitecte.
Policlet de Sició més conegut com a Policlet el Jove. Va viure el s. IV aC. De Policlet se'n saben poques coses, però se sap que va construir el temple circular (tholos) del mateix Santuari d'Asclepi a Epidaure. En aquesta construcció hauria estat un dels primers a utilitzar l'ordre corinti. També se li atribueix el tholos del santuari d'Elfos.

Tipus d'edifici: Era una edifici que tenia la funcionalitat lúdica i religiosa, tot i que també a l'estar situat dins del santuari d'Asclepi se li atribueixen valors curatius.

Cronologia: 330 aC.

Materials que s'han utilitzat: Pedra, carreus calcaris a les grades i marbre a l'escenari.

Tractament del mur: Les grades i l'orquestra té un bon nivell de conservació.

Sistema constructiu: Arquitravat.

Dimensions: 120 m de diàmetre des del centre de lorquestra.

Comitent i receptor: El santuari dEpidaure.
Anàlisi formal

Elements de suport i Elements suportats: Aprofitaven el pendent natural dels turons per construir les graderies i a causa de les dimensions que té si van construir uns murs laterals per contenció del terreny.
Espai exterior i Espai interior: El teatre dEpidaure, com la majoria de teatres grecs, es divideix en:
Orquestra: Té forma de cercle perfecte amb un diàmetre just de 19.50m. Encara que no shan conservat els elements arquitectònics originals, sembla que laltar de Dionís es trobava dins un templet jònic de petites dimensions. Aquest altar es conserva al mig de lorquestra. Aquest territori era pel choros (cor) i també destinat per a fer-hi balls i cants del grup dactors.
Graderia (càvea)(1): Envolta mitja circumferència de lorquestra. Aquesta està dividida en dues parts. Hi han en total 30 grades dividides en 12 parts anomenades kerkidès, més tard shi van afegir 20 dividides en 22 kerkidès, tallades en la mateixa roca, i separades les unes de les altres per un passadís, anomenat diazoma. Les divisions estan marcades per 13 passadissos esglaonats, que pugen i baixen per les 30 fileres de forma radial, emergint al centre, on se situa la orquestra, permetint la circulació ràpida dels espectadors. La més propera de lorquestra consta de 34 files de seients i la part superior en presenta 21 més fent un total de 55. Es calcula que hi cabien unes 14.000 persones. Com a la majoria de teatres hel·lenístics les primeres files, amb seients més còmodes i fets de marbre estaven reservats a sacerdots, funcionaris de lEstat i altres personatges importants. La pendent de lauditori és duns 26 graus. Al costat daquest shi van haver de construir uns murs a causa de les dimensions que té i per contenció del terreny. A cada costat hi havia uns passadissos (4). A les grades shi accedia per les vomitoriae
Escena (skené) (3): Ledifici de lescena consta de dos nivells, està ornamentat amb 12 columnes dividides en dos grups separats per una porta central que dóna entrada als actors. Aquesta part posseïa un rudimentari mecanisme de teló per tal de permetre el canvi dels actors o dels decorats (pinake); aquest mecanisme, a l'inrevés dels telons actuals, sortia de terra i s'hi amagava a través d'unes obertures practicades al paviment situat davant de l'escenari.
Prosceni (4): És un edifici situat darrera de lescena. Avui en dia no es conserva però se sap que feia 4 mentre dalçada i 2 de fondària. Era un pòrtic dordre jònic que les seves característiques principals són:
- Origen a Àsia Menor i sorgeix al segle VI a. C.
-Té base amb tor i plint.
-Fust més esvelt (9 vegades el diàmetre inferior) i 24 acanaladores.
-No presenta èntasi.
-Capitell amb cos central ( cimaci ) i dues volutes.
-Arquitrau de tres bandes que surten progressivament cap a lexterior.
-Fris llis.
-Frontó igual al dòric.
És una meravella per la geometria de les línies i per la visibilitat perfecte de l'escena. La forma volumètrica és un semicercle enfonsat. No té façanes. La ornamentació podríem dir que és centre en lescultura de Dionís que sembla ser que estava al mig de lorquestra però com que no sha conservat no en podem dir res més.
Els teatres tenen una il·luminació natural perquè no estan coberts, estan a laire lliure.
Una de les principals característiques del teatre és la seva audició. Aquest teatre presenta una audició perfecte perquè tot el que es reprodueix a lescenari i lorquestra sescolta perfectament des de la última filera de la graderia.

Urbanisme: El teatre es trobava integrat dins el conjunt dedificis del santuari dAsclepi. En el període arcaic sembla ser que hi havia un santuari dedicat a lheroi Maleatas que més tard va ser conegut com Apol·lo. A finals del s. VI, però, Apol·lo tot i ser una divinitat va quedar desplaçat pel seu fill Asclepi. El seu culte es va dur a terme sota unes petites muntanyes on es va començar a construir el santuari. Asclepi és adorat per la medicina.
El teatre dEpidaure té un estret contacte amb la natura degut que els romans utilitzaven les pendents naturals per a construir les graderies del teatre.

L' estil: En el sistema de les polis gregues de lèpoca clàssica, els santuaris representaven un element comú entre tots els pobles grecs. Podríem dir que, dividits per la política i els interessos, els grecs clàssics es reconeixien fills duna mateixa cultura perquè compartien un panteó, uns llocs de culte, una llengua i unes determinades pràctiques. Algunes de les aportacions que la Grècia clàssica ha fet a la cultura occidental com ara el teatre o els Jocs olímpics, tenen com a escenari santuaris.
La construcció de teatres es basava en una sèrie de càlculs matemàtics precisos com ara la raó àuria i la sèrie de Fibonacci els teatres grecs sempre estaven formats per tres parts clarament diferenciades:lorquestra circular del centre de terra batuda situat entre la càvea i lescenari, les altres dues parts principals. Els arquitectes grecs destacaven per la grandiositat en la concepció dels espais i pel gran virtuosisme que aconseguien unir lescultura i larquitectura però mai o van fer per les seves innovacions tècniques es van limitar a reproduir belles estructures basades en larquitravat i deixaren dexplorar els arcs, la volta i més tard la cúpula que va estar en mans del romans, i també la de treballar amb materials com la de treballar amb maó i el formigó (més dúctil que la pedra). No obstant això els romans no dubtaren a adoptar els trets característics grecs dels teatres grecs per aixecar els seus recintes teatrals, amb lleugeres modificacions com el fet que lorquestra a vegades es semicircular.
El teatre dEpidaure és destil grec clàssic que vol dir que posseeix qualitats dharmonia, serenitat o equilibri, propis de lantiguitat clàssica, que sentén com el terme general per referir-se a un període cultural-històric del Mediterrani que va començar amb la primera poesia grega de la qual es té constància (Homer s.VI aC fins la caiguda de limperi romà a occident s.V aC, amb el començament de ledat mitjana).

Interpretació

Elements propis de lestil: El dEpidaure, per la seva bona conservació estructural, si més no, pot ser considerat el millor exemple de teatre grec. És un edifici integrat orgànicament tant amb lentorn natural com en lurbanístic. Com que lorigen de les manifestacions teatrals és litúrgic, el cor era tant important com els actors, i per això a Epidaure lorquestra estava completament desenvolupada. Daltra banda, lexcel·lent acústica és el resultat de càlculs acurats, en què la recerca de la perfecció ideal prové del respecte als cànons (a Epidaure, la raó àuria i la progressió de Fibonacci), utilitzada, això sí, prenent lescala humana com a mesura de totes les coses.

Relació entre la forma i la funció: Lestructura del teatre persegueix la millor visibilitat i acústica possibles.
Relació de lobra amb lèpoca: Teatres com el dEpidaure van veure néixer els gèneres teatrals i literaris que encara són els nostres. Tots els grans santuaris disposaven dinstal·lacions daquest tipus.

Caràcter de l' edifici:
- Religiós en honor al déu Dionís.
- Entreteniment.
- Pel malalts que anaven a visitar el santuari dAsclepi tenia funcions curatives.

Els símbols: El teatre neix en honor de Dionís (déu del vi i la festa). Dionís era fill de Zeus. Segons els grecs inventà el vi i li dedicaven jornades festives a la primavera i a l hivern, i fins i tot els esclaus eren alliberats per que gaudissin de la festa. Daquestes primitives formes de festa va néixer el teatre, com a centre de reunió per a tota la comunitat.

Context històric: L'obra pertany a la civilització grega d'època hel·lenística. L'hel·lenisme és va desenvolupar des del segle IV al II a/C. El rei Filip de Macedònia va conquerir les ciutats gregues i el seu fill Alexandre el Gran, va continuar l'expansió, estenent la cultura grega i creant un enorme imperi. Després de la mort d'Alexandre, els generals que es van repartir l'imperi i van imposar les formes de govern monàrquiques (Egipte, Àsia menor, Grècia). Així l'imperi es va fragmentar en regnes independents amb trets comuns, eren monarquies fonamentades en el suport de la força militar i personal del rei que governava amb l'ajut d'amics i de parents. Els seus súbdits, li reconeixien plena autoritat i l'idolatraven.
La Guerra del Peloponès. Aristòtil va ser el preceptor dAlexandre, que havia estat educat com a dirigent polític i militar, i per a mantenir el domini sobre la resta destats grecs, va haver de sufocar vàries revoltes. Va formar un enorme exèrcit amb soldats macedonis, atenesos,tebans… i així va començar la invasió de limperi persa, que finalitzà vencent al emperador en la Batalla dIssos, lany 333 aC. Posteriorment va conquerir Síria, Fenícia, Palestina, Egipte fins arribar a la vall de riu lIndo, on els seus generals es van negar a seguir-lo, va haver de tornar. De retorn a Grècia, al 323 va morir. Als territoris que conqueria hi posava com a governants a grecs, tot respectant les lleis de les institucions internes de les polis, però imposant el grec com a llengua i cultura oficial i culta, de moda. Aquest gran imperi que havia format, va provocar disputes entre els seus generals per aconseguir el poder, però cap ho va aconseguir, es va fragmentar en diversos estats. Aquests regnes sanomenen hel·lenístics, ja que lhel·lenisme va ser letapa que va des de la seva formació fins la desaparició duna part dells, amb la conquista de limperi Romà. La cultura hel·lenística es basava en lintercanvi comercial i les activitats artesanals, per tant, era urbana i vital. Es van crear biblioteques,com la dAlexandria. Allí van viatjar molts savis grecs que acudien a les abundants fonts científiques i filosòfiques de lèpoca. Lesplendor de lèpoca, cal remarcar que va ser donat gràcies al model de família composta per lliures i esclaus, per la propietat que integra coses animades i daltres inanimades, totes les parts iguals de necessàries per lexpansió del comerç i per a viure bé. Lantiguitat clàssica, sentén com el terme general per referir-se a un període cultural-històric del Mediterrani que va començar amb la primera poesia grega de la qual és té constància (Homer s.VI aC fins la caiguda de lImperi Romà a occident s. V aC, amb el començament de ledat mitjana).

Història de l'edifici
Es va construir a finals del s. IV aC. el seu autor és desconegut, però sembla ser que va ser construït per Policlet el Jove. Es considerat un dels millors teatres del món, degut a la seva bellesa, elegància i audibilitat, conseqüència natural de lexactitud i la geometria del seu disseny. Va ser dissenyat originalment per servir la producció de teatre grec.
Va ser construït en dos fases, seguint de prop el plànol original. Ledifici va ser construït amb dos tipus de pedra: la gris/rosa (per la càvea) i tova per als murs de contenció. Va ser descobert per la societat arqueològica dAtenes. Lauditori ha sobreviscut a la degradació dels materials de construcció, excepte el prosceni. Lestat actual és el resultat de vàries obres de restauració dutes a terme durant el s.XX. La restauració completa inclou la reconstrucció dels murs, de les passarel·les i la seu de les cunyes laterals.
Des del començament de lactual dècada, el ministre de cultura Grec ha posat en marxa la restauració de lauditori al mateix temps que es realitzen esforços per a protegir-lo regulant laccés als visitants i el seu ús durant els festivals dEstiu.
Desprès de la segona Guerra Mundial, lOrganització de Turisme Grec va iniciar el festival destiu de drama Grec, que ha sigut un gran esdeveniment cultural. Està inclòs a la llista de patrimoni cultural de la UNESCO.
El 1822 es a fer el congrés d'Epidaure en el qual fou proclamada la independència de Grècia.
Funció: Les obres de teatre que es posaven en escena formaven part a les festes celebrades en honor de Dionís déu del vi i de la gresca. Aquest edifici al formar part del santuari dAsclepi tenia també una funció curativa, al principi tenia una funció religiosa i era on es feien les ofrenes al déu però en aquest cas es va construir perquè hi anessin els malalts que anessin a Epidaure per guarir-se al temple dAsclepi que era al costat.
Altres obres contemporànies :
Dins del recinte del santuari hi havia els temples dAsclepi i Àrtemis i el Tholós, edifici circular de doble columnata a linterior del qual es trobava la font sagrada (Policlet el Jove s. V aC). Altres edificis de la ciutat era la Palestra i el gimnàs.
El Teatre de Delfos; el Mausoleu Halicarnaso per la seva dona Artemisas; Tholos; Artemísion; el Temple d'Àrtemis i La Llanterna de Lisícrates.