Heràclit i Parmènides: El contrast entre canvi i ésser
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,64 KB
Heràclit
La realitat és tot allò que succeeix, que s'esdevé, que passa. En la realitat no hi ha res d'estable; tot varia, es mou, neix i mor. Hi ha una frase cèlebre que ho exemplifica: «No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu». Ni el riu ni nosaltres som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi.
El foc és la metàfora que expressa el seu pensament. Totes les coses són com flames d’un gran foc. Les flames canvien constantment, però el foc (arkhé) perdura.
El canvi no és un canvi sense sentit; tot segueix una mateixa lògica. La raó ens ensenya la llei que regeix el canvi: el moviment és el resultat de l’oposició entre contraris. L'oposició constant de contraris genera el moviment constant. Per això diu que el moviment és la unitat dels contraris. Per exemple: el moviment de la fletxa és la resultant de l'oposició entre l'arc i la corda. Aquesta és la llei fonamental de la naturalesa, i Heràclit l'anomena el logos.
Parmènides
D’entrada, Parmènides diferencia dos camins:
- El camí dels «sentits» (coneixement empíric): ens porta a l’aparença i a l’error. Ens ensenya un món on tot és diferent i tot canvia.
- El camí de la «raó» (lògica): ens porta a la veritable realitat de l’ésser. Ens ensenya una realitat eterna i immutable.
La filosofia de Parmènides es fonamenta en tres axiomes:
- L’ésser és, i és impossible que no sigui.
- El no-ésser no és, i és impossible parlar-ne.
- És el mateix ésser i pensar, és a dir, la visió del que és.
De fet, el tercer es pot deduir dels dos primers (per tant, no és pròpiament un axioma). D’aquests axiomes en podem treure diverses conclusions:
1. Només hi ha un ésser
Si n’hi hagués més d’un, com a mínim n’hi hauria d’haver dos. Aleshores hi hauria d’haver quelcom que els diferenciés. Aquesta diferència podria ser un ésser o bé un espai sense res.
2. El canvi és absurd
L’ésser no canvia. Canviar és passar de ser a no-ser o bé de no-ser a ser. De qualsevol manera que parlem de canvi hem de parlar de no-ser, però ja hem dit que del no-ser no se’n pot parlar. Per tant, no es pot parlar lògicament del canvi: el canvi és absurd.
3. L’ésser és etern
Si l’ésser hagués començat a existir, hi hauria hagut un moment en què no era. Però el no-ser no és. Per tant, no pot haver començat a ser ni pot deixar de ser (passar a no-ser).