Guia d'arts visuals: del còmic a la proporció àuria

El còmic: narrativa visual i elements clau

El còmic narra una història a través d’imatges o mitjançant la combinació d’imatges i text. Es caracteritza per crear una seqüència d’imatges amb uns personatges que realitzen accions en un temps determinat.

Elements que integren un còmic

• La vinyeta: Representa un espai i un temps de la història que es narra. Poden ser quadrades, rectangulars, etc.
• L’enquadrament: És el punt de vista des del qual s’observa l’acció de la vinyeta. Hi ha diferents tipus d'enquadraments:
  • Gran pla general: Mostra una gran extensió d’espai.
  • Pla general: La figura ocupa un espai important.
  • Pla mitjà: La figura humana es veu dels genolls o de la cintura cap amunt. També es pot anomenar pla americà.
  • Primer pla: Representa una part petita del cos o d’un objecte.
  • Pla detall: Emmarca una part encara més petita que el primer pla.

Les imatges en moviment: el cinema

Les imatges d’aquest tipus mostren la realitat del moviment. No obstant això, el moviment no és real, sinó el resultat d’un efecte òptic basat en la seqüència d’imatges fixes que se succeeixen davant els nostres ulls.

Fonaments del cinema

Els germans Lumière van projectar la primera pel·lícula el 1895. El moviment al cinema es basa en les 24 imatges per segon que projecten les pel·lícules.

Elements bàsics del cinema

• Seqüència: És la part de la pel·lícula que conté la narració completa d’una acció concreta.
• Escena: Relata l’acció que es duu a terme en un mateix temps i lloc.
• Presa: És l’enregistrament obtingut en el temps transcorregut des del moment que comença a funcionar la càmera fins que s’atura.
• Pla: És la imatge immediata de cada acció.

Moviments principals de la càmera

• Tràveling: És el pla que es descriu quan la càmera acompanya un personatge o un altre element que es desplaça. Pot ser lateral, frontal, etc.
• Panoràmica: Mostra una visió general de l’escena mitjançant el moviment horitzontal de la càmera.
• Grua: És el pla que s’obté en col·locar la càmera sobre una grua que s’eleva per captar una visió des de dalt i en totes les direccions.

El dibuix artístic: tècniques i materials

Grafisme i plasticitat

En un dibuix, el grafisme i la plasticitat es complementen. L’aspecte gràfic es deu al rastre del gest quan un estri hi produeix un senyal o un traç. L’aspecte plàstic depèn de les qualitats del material que s’utilitza: gruix, untuositat, densitat, transparència, etc.

El dibuix amb llapis

Aquest material permet obtenir una varietat il·limitada de traços. Quan s’utilitza, es pot combinar la duresa de les mines de grafit (mineral de carboni, de color negre i textura untuosa) amb la forma d’aplicar-lo: de punta o de costat. A més, la pressió de la mà produeix traços d’intensitats diferents.

El dibuix a tinta

Aquest material es treballa amb molts instruments: plomins, canyes, pinzells, estilògrafs, retoladors, etc. La tècnica consisteix en traços lineals i taques que difícilment admeten correcció. Si es treballa amb la tinta diluïda en aigua, s’anomena aiguada. Les qualitats del grafisme depenen de l’instrument que es faci servir.

L'acoloriment d'un dibuix

Un dibuix fet amb llapis de grafit o amb tinta es pot acolorir amb llapis o tintes de colors, amb aquarel·les, amb pintura al tremp o al pastel, o amb mitjans informàtics. Moltes tècniques es poden treballar de forma mixta.

Els projectes de disseny i d’arquitectura sovint es presenten en color per reproduir les textures amb més versemblança, així com les tonalitats de les superfícies, la corporeïtat de les formes i l’harmonia o el contrast entre les parts i el conjunt.

Els programes informàtics

Els programes informàtics de tractament d’imatges ofereixen noves possibilitats d’acoloriment, produint efectes similars als de les tècniques manuals. També permeten omplir les superfícies amb textures imitades d’objectes reals o amb trames geomètriques.

L'elecció del suport

Entre els molts tipus de paper de dibuix que tenim a la nostra disposició, convé triar el que tingui el gruix, el gra i l’aprest que més afavoreixi el treball que hem de fer. En els mitjans informàtics, les impressores d’injecció de tinta reprodueixen amb una bona qualitat els colors sobre papers setinats i llisos.

Art i proporció en el cos humà

La proporció es defineix com la relació existent entre les parts d’un tot, o d’aquestes parts amb el seu conjunt. Els artistes de totes les èpoques han treballat sobre ella buscant la bellesa.

La proporció en l'art

Les relacions de proporció es troben amb freqüència en animals, vegetals i també en estructures minerals. Les relacions proporcionals de les formes són: igualtat, simetria i semblança.

• Igualtat: Dues figures són iguals quan es corresponen en la forma i també en la mida.
• Simetria: És una relació amb la mateixa mida, però amb un canvi d'orientació, de manera que dues formes es corresponen punt per punt. La simetria pot ser de dues maneres:
  • Simetria central: Quan pren com a referència un punt o un centre de simetria.
  • Simetria axial: Quan pren com a referència un eix de simetria.
• Semblança: És la relació de proporcionalitat on la forma és la mateixa, però canvia la mida.

La proporció àuria

És la relació matemàtica que permet construir un tipus d’estructura compositiva que divideix harmoniosament les parts i el conjunt d’una obra. La proporció àuria d’un segment consisteix en la divisió d’un segment o mesura en la seva mitjana i extrema raó, és a dir, relacionant aquestes dues parts de la divisió i el tot segons l’expressió: (a+b)/a = a/b ≈ 1.618 (el número d'or).

El cos humà: proporcions i conceptes estètics

Les proporcions del cos humà han estat estudiades per artistes i investigadors al llarg de la història de l’art, que han confeccionat moltes i diferents teories que relacionaven aquestes proporcions amb l’harmonia i la bellesa.

Primeres representacions prehistòriques

Les primeres representacions són pintures i gravats a les parets de les cavernes, i també escultures d’argila, fusta, pedra o ivori. Les representacions del Paleolític superior (des del 120.000 aC) acostumaven a tenir un sentit màgic o simbòlic, com ara les figures de bruixots disfressats d’animals, les petites estàtues del període aurinyacià que representen figures femenines (símbol del culte a la fertilitat) o les escenes de caça.

La proporció a l'antic Egipte

La cultura egípcia utilitzava el sistema modular, on el quadrat era el mòdul. Es distingeixen dues èpoques: a la primera, el cos humà es dividia en 18 quadrats, i en la segona, en 22. L'art hieràtic es caracteritza per la representació del cos de manera estàtica i sense moviment. L’art egipci treballava de memòria, combinant la geometria amb l’observació de la natura, i no considerava la bellesa com a prioritat, sinó la representació conceptual de les coses.

La proporció a l'antiga Grècia

En l’art grec es distingeixen dues etapes: una primera influenciada per l’art egipci, amb formes de caràcter geomètric, i una posterior, la clàssica. S’hi poden distingir les fases següents:

• El període arcaic (c. 1200 aC - 1000 aC): Destaca la representació de koúroi (atletes nus) i kórai (noies sacerdotesses).
• L'art clàssic (segle V aC): Policlet va idear el cànon de set caps i mig, que es pot apreciar en el seu Dorífor. Posteriorment, Lisip va proposar un cànon de vuit caps i Leòcares un de vuit caps i mig.