El Crit d'Edvard Munch: anàlisi formal i significat de l'obra expressionista

El Crit d'Edvard Munch: Anàlisi Detallada

1. Dades bàsiques

1.1. Títol: El Crit

1.2. Autor: Edvard Munch

1.3. Cronologia: 1893

1.4. Estil: Expressionisme

1.5. Dimensions: 91 cm x 73,5 cm

1.6. Suport: Cartró

1.7. Tema: Un ésser humà, en primer pla (no queda clar si és home o dona), amb les mans al cap, emet un crit d’angoixa que sembla transmetre’s a tot l’entorn, excepte a les dues persones de l’altre extrem del pont, que resten alienes a la situació.

1.8. Ubicació original: -

1.9. Ubicació actual: Nasjonalgalleriet, Oslo.

2. Breu biografia

Edvard Munch va abandonar la carrera d’enginyeria el 1880 per dedicar-se a la pintura. Afectat per les morts sobtades de la seva mare i la seva germana gran, la seva obra va reflectir una actitud tràgica i desesperada envers la vida.

El 1885, va viatjar per primera vegada a París, on va conèixer les propostes més avantguardistes del moment i va quedar admirat especialment pel tractament del color i dels plans en l’obra de Gauguin. A partir d’aquí, va crear un estil personal, en el qual va accentuar l’expressivitat a través de la línia, va reduir de manera esquemàtica les figures i va fer un ús simbòlic del color. Aquesta visió va escandalitzar la crítica i el públic, però va influir enormement sobre els pintors germànics, sobretot durant la seva estada a Alemanya, entre el 1892 i el 1908, any en què va caure en una depressió profunda i va ingressar en una clínica de Copenhaguen.

Una vegada recuperat, Munch va canviar el seu estil pictòric i va mostrar una actitud convencional i extravertida. El 1908 va rebre alguns encàrrecs oficials a Oslo, on va viure fins a la seva mort.

3. Anàlisi formal

3.1. Tècnica: Oli i tremp. És una tècnica pictòrica on el suport és fusta o tela (lli o cànem) tensada en un bastidor a la qual s'apliquen amb pinzell pigments mòlts dissolts en olis secants, com la llinosa, que fan d'aglutinant. La fusta i la tela s'han de preparar prèviament. És el procediment més usat des del segle XV fins a l'actualitat.

3.2. Composició: Tancada, malgrat que, a primer cop d'ull, pot semblar que el paisatge l'obre.

Línies compositives: Ondulants i una diagonal (el camí i la barana) que traspassa part de la composició. Aquestes línies creen una gran inestabilitat visual.

A primer pla, un individu es posa les mans a la cara i obre la boca tant com pot per cridar amb tota la seva energia i expressar així la seva angoixa.

Els trets deformats del rostre del personatge principal van ser probablement inspirats per una mòmia peruana exposada al Musée de l'Homme de París; la lleu inclinació del cap i la posició de les mans són d'una gran semblança.

El pont en què es troba l'home i els dos personatges que hi passegen a l'altra punta resten indiferents, però, més enllà, tot sembla haver-se solidaritzat amb el protagonista, ja que adquireix la mateixa sinuositat que ell. Les baranes del pont separen els dos ambients. Al fons es reconeixen un fiord (element típic del paisatge noruec) i dues siluetes de vaixells.

3.3. Cromatisme i llum: Munch combina l’ús d’una paleta cromàtica brillant i de colors plans amb una pinzellada gruixuda, amb la qual crea ritmes ondulants.

Fa servir la pintura com a mitjà per expressar el seu món interior, de manera que tots els elements plàstics resten supeditats a aquesta circumstància.

L’impacte visual és determinat pel vermell i el taronja d’un cel crepuscular, que esclata sobre el blau fosc i el negre de l’aigua amenaçant del fiord.

La tècnica d’execució emprada fa la sensació d’una obra inacabada.

3.4. Recursos tècnics: Alteració dels colors contrastats (de fet, en les cinquanta versions del quadre va utilitzar diverses proves de color), pinzellades gruixudes i lineals, i perspectiva forçada.

El conjunt dels elements plàstics se supedita a l'expressivitat de l'obra. El malestar vital del protagonista s'exterioritza per mitjà de les corbes sinuoses que dominen tot el quadre, tret del pont, les baranes en diagonal i les dues figures humanes que hi passegen al fons, les quals són dibuixades amb línies rectes. L'ús predominant de tonalitats irreals de vermell, blau i negre ajuda a realçar, així mateix, el sentiment de sofriment de l'individu.

El cel crepuscular crida l'atenció per la seva combinació de vermells i taronges.

3.5. Relació entre forma i funció: L’intent d'expressar una angoixa pròpia que crea una desestabilització mai no havia resultat tan reeixit. No és estrany, doncs, que el quadre hagi esdevingut símbol de la societat actual.

Edvard Munch buscava una única cosa en pintar El crit: expressar el seu món individual, ple d'angoixa i sofriment.

4. Significat de l'obra

4.1. Context històric i cultural: Edvard Munch va realitzar aquesta obra el 1893, és a dir, en ple imperialisme (1870-1918). Durant aquesta època, Europa va viure tot un seguit d’esdeveniments. En la segona fase de la Revolució Industrial, un nou grup de països van accedir a la industrialització, van aparèixer noves fonts d’energia (electricitat, petroli), es van desenvolupar nous procediments i noves branques de la indústria (farmacèutica, química, fibres artificials...) i van evolucionar les formes d’organització.

El repartiment del món colonial va fer que les grans potències dominessin les àrees menys desenvolupades del planeta.

El progrés tècnic i l’acumulació de capital en mans burgeses van conduir a la lluita de classes, que es va posar de manifest en la importància que va adquirir el moviment obrer.

Al mateix temps es va establir un sistema d’aliances i tractats que van portar a la Primera Guerra Mundial.

4.2. Elements propis de l'estil: L'expressionisme va ser un corrent artístic que buscava l'expressió dels sentiments i les emocions de l'autor, més que la representació de la realitat objectiva.

El moviment expressionista va aparèixer en els últims anys del segle XIX i primers del XX (entre 1907 i 1910) com a reacció enfront dels models que havien prevalgut a Europa des del Renaixement, particularment en les anquilosades acadèmies de Belles Arts.

El seu posterior desenvolupament el va portar a tal punt que entre 1946 i 1953 es va presentar com l'expressionisme alemany de postguerra i l'expressionisme nord-americà que il·lustra l'apogeu de Nova York com la capital de l'art contemporani.

No obstant això, els seus orígens es van desenvolupar a Europa, específicament a Alemanya i Àustria, després de la Primera Guerra Mundial, com una forma de rebutjar l'impressionisme, en el qual els colors i les formes són un reflex de la nostàlgia dels artistes davant la crueltat i la inhumanitat de la guerra.

L'artista expressionista va tractar de representar l'experiència emocional en la seva forma més completa, sense preocupar-se de la realitat externa sinó de la seva naturalesa interna i de les emocions que desperta en l'observador. Per aconseguir-ho, els temes s'exageren i es distorsionen amb la finalitat d'intensificar la comunicació artística.

No obstant això, és important entendre que l'expressionisme il·lustra el costat pessimista de la vida, el que es genera tant per les circumstàncies històriques del moment com pels descobriments audaços dels impressionistes, com ara el francès Gauguin i l'holandès Vincent Van Gogh.

4.3. Significat: Edvard Munch es va quedar orfe de mare als cinc anys, a causa d’una tuberculosi. La germana gran va morir el 1877, a conseqüència de la mateixa malaltia. Dos anys després també va perdre el pare.

Aquestes circumstàncies van donar al pintor un caràcter poruc i angoixat que, afegit a una salut fràgil i a l’alcoholisme, va configurar una personalitat que va viure la pintura com un element d’anàlisi, catarsi i curació.

El crit va néixer d’una experiència viscuda per Munch, que va explicar en més d’una ocasió en els seus escrits: «Caminava per un camí amb dos amics. El sol es va pondre. Vaig tenir un atac de malenconia. De sobte, el cel es va tornar roig com la sang. Vaig aturar-me i em vaig recolzar en una barana, mort de cansament, i vaig mirar els núvols. Eren com flames que penjaven, com si fossin sang, com una espasa sobre el fiord roig i negre, sobre la ciutat.

Els meus amics van continuar caminant. Vaig quedar-me allà, tremolant de por. I vaig sentir que un crit agut i inacabable penetrava en la natura. Em va semblar que jo sentia aquell crit. Vaig pintar el quadre. Vaig pintar els núvols com a sang, els colors cridaven».

En primer terme, un personatge –el sexe del qual no es pot identificar– obre la boca per fer un crit que es fon amb el de la natura. Amb les mans s’agafa el cap, deformat, en què destaquen uns ulls desorbitats.

Sembla que aquesta imatge té com a font d’inspiració una mòmia peruana exposada en aquella època a París i que, avui, es troba al Musée de l’Homme.

Hi ha hagut molt d’interès a identificar el geni de Munch amb el de les cultures nòrdiques. També s’ha relacionat la variació d’intensitat de l’obra amb la distància existent entre aquests països i els de les costes del Mediterrani, sotmesos a les influències del catolicisme.

4.4. Funció: La teoria de la relativitat d’Einstein i els descobriments sobre l’inconscient de Freud van contribuir a bandejar les sòlides certeses del positivisme del segle XIX.

El crit, tot i tenir un origen autobiogràfic, transcendeix aquest aspecte i posa de manifest la soledat que afecta tots els éssers humans en la societat moderna.

Octavio Paz, parlant de les pintures expressionistes, diu que «aquests quadres no ens expliquen una vida, sinó que ens revelen una ànima» i compara l’atmosfera que regna en El crit amb «el silenci de l’home errant en les ciutats sense ànima i davant un cel deshabitat».