Guerres Carlines a Espanya (1833–1876): causes i impacte

Guerres Carlines: introducció

Les Guerres Carlines són tres conflictes que tingueren lloc a Espanya al llarg del segle XIX i que representen l'expressió militar del moviment polític carlí. Aquests enfrontaments enfrontaren els carlistes (absolutistes), partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents, amb els liberals, partidaris d'Isabel II. El fenomen del carlisme va tenir especial rellevància a diverses regions interiors, com Catalunya, el País Valencià i els territoris bascos.

Orígens i antecedents

Durant el Trienni Liberal (1820–1823), sectors absolutistes organitzaren partides reialistes que trobaven suport a les comarques interiors de Catalunya i que foren un precedent dels alçaments armats després de la mort de Ferran VII. La insurrecció es va reprendre amb la Guerra dels Malcontents el 1827.

Primera Guerra Carlina (1833–1840)

La Primera Guerra Carlina (1833–1840) s'inicià amb la mort de Ferran VII. Aquest conflicte enfrontà els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre (germà del monarca difunt), i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel II. La guerra fou conseqüència de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.

Segona Guerra Carlina (1846–1849)

La Segona Guerra Carlina (1846–1849) tingué lloc bàsicament a Catalunya, on sovint se l'anomenà també la Guerra dels Matiners.^[4]

Alçaments i episodis posteriors (1855–1869)

La guerra o conflicte del 1855 es produí bàsicament a Catalunya, protagonitzada per Marçal, Josep Borges, Rafael Tristany i Josep Estartús. Un altre episodi destacat fou el desembarcament carlí de Sant Carles de la Ràpita, conegut com l'Ortegada, un intent fallit de cop d'estat liderat pel general Jaime Ortega en nom del pretendent carlí Carles VI el 1860.

L'alçament de 1869 es produí com a reacció a la Revolució liberal de 1868 i a les diverses convulsions polítiques d'aquella dècada.

Tercera Guerra Carlina (1872–1876)

Durant la Tercera Guerra Carlina (1872–1876), les forces carlines arribaren a ocupar algunes ciutats de l'interior català. En aquell moment Isabel II era a l'exili i el rei Amadeu I, monarca des del 1871, no gaudia de gran popularitat. Carles de Borbó i Àustria-Este, nét de Carles Maria Isidre de Borbó, prometé a catalans, valencians i aragonesos la restitució dels furs i les constitucions que havia abolit Felip V.

Alçaments de 1900

El 1900 es produí el fracassat alçament de Badalona i altres incidents en viles catalanes i del País Valencià.

Els furs bascos: origen i nacionalisme

Els furs bascos. Origen. Després de les guerres carlines, l'abolició dels furs i l'auge de la industrialització —que comportà una forta immigració i un gran canvi social en poc temps a la societat de Biscaia—, Sabino Arana interpretà el nacionalisme romàntic fent-se ressò del corrent nacionalista europeu. Arana fundà el Partit Nacionalista Basc (PNB) el 1895 amb la finalitat, segons els seus plantejaments, d'aconseguir la independència de "Euzkadi" (els territoris bascos) i de crear un estat basc sobirà.

Personatges destacats

• Carles Maria Isidre de Borbó — pretendent carlí del primer conflicte.
• Isabel II — reina defensada pels liberals (isabelins/cristins).
• Rafael Tristany, Josep Estartús, Josep Borges, Marçal — protagonistes dels episodis catalans.
• Sabino Arana — fundador del PNB i figura central del nacionalisme basc modern.

Conclusió breu

Les Guerres Carlines i els processos posteriors (abolició dels furs, industrialització, moviments nacionalistes) tingueren un fort impacte polític, social i cultural en diverses regions d'Espanya durant el segle XIX. Comprendre aquests conflictes és clau per analitzar els canvis institucionals i les identitats regionals que es configuraren en aquella època.