La Guerra d'Ultramar i el Desastre del 98: Causes i Conseqüències

La Guerra d'Ultramar

Després de la Pau de Zanjón (1878), els cubans esperaven de l’administració espanyola una sèrie de reformes que no es van complir.

Partits Polítics a Cuba

• Partido Autonomista:
  • Integrat per cubans.
  • Integrat per peninsulars instal·lats a Cuba.
  • Demana autonomia i abolir l’esclavitud.
  • No creuen que calguin més reformes.

José Martí va fundar el Partido Revolucionario Cubano amb l’objectiu d’assolir la independència. L’any 1891, el govern espanyol va elevar els aranzels per als productes que no provinguessin de la península. El president nord-americà William McKinley va manifestar la seva protesta i va amenaçar de tancar les portes del mercat nord-americà si el govern espanyol no rectificava.

L’any 1879 s’havia produït un nou intent d’insurrecció que va donar lloc a la guerra Chiquita, però la insurrecció dels mambises (cubans) va ser derrotada l’any següent. El 1895, el Grito de Baire va donar inici a un nou aixecament més generalitzat. Cànovas va enviar Martínez Campos, que va intentar sufocar la rebel·lió, però va ser substituït per un general més repressiu (Weyler), que va tractar molt durament els rebels. Després de l’assassinat de Cánovas, el govern liberal va enviar el general Ramón Blanco, que va intentar conciliar la situació. Els cubans, però, es van negar a acceptar les reformes ofertes.

Rebel·lió a les Filipines

L’any 1896 s’inicià una rebel·lió a les Filipines. L’independentisme es va potenciar amb la Lliga Filipina (formada per José Rizal) i amb l’organització clandestina Katipunan. El nou govern liberal va conduir a una pacificació momentània. Els EUA van enviar un vaixell que va patir una explosió. Aquests van acusar els espanyols i van iniciar una forta campanya contra Espanya. Començava així la guerra hispanonord-americana.

Una esquadra comandada per Cervera va partir cap a Cuba i va ser derrotada ràpidament a la batalla de Santiago. Els EUA van derrotar també a la batalla de Cavite una altra esquadra espanyola enviada a les Filipines. El desembre de 1898 es va firmar la Pau de París, per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Espanya havia perdut totes les seves colònies.

Les principals entitats econòmiques catalanes van defensar la intervenció militar, ja que els aranzels els beneficiaven. Però les classes populars s’hi van oposar, ja que hi havia servei militar obligatori. Pi i Margall va ser dels pocs republicans que donà suport a les classes populars.

Conseqüències del Desastre del 98

Maria Cristina va atorgar la confiança per formar govern a Francisco Silvela (1899). Aquest govern va donar entrada a una política reformista i descentralitzadora, però creava impostos nous per poder pagar els deutes de la guerra de Cuba. Les noves càrregues fiscals van originar una forta protesta a Catalunya. Els comerciants es van negar a pagar la contribució (Tancament de caixes). El govern va empresonar els morosos, va suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i va declarar l’estat de guerra. La crisi del 98 va ser moral i ideològica. La derrota va sumir la societat i la classe política en un estat de frustració.

Regeneracionisme

La Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner va ser la gran impulsora de la introducció a Espanya de teories pedagògiques i científiques avançades. Aquest corrent es coneix com a regeneracionisme. El més destacat va ser l’aragonès Joaquín Costa, que va defensar la necessitat d’enterrar les glòries passades.

Fi d’una Època

El desastre de la Restauració va suposar el fi de la Restauració tal com l’havia dissenyat Cànovas. Els militars van adoptar postures més autoritàries i intransigents. L’exèrcit creia que havien de tenir més pes en la vida política del país.