El tardofranquisme: Crisi, oposició i desenvolupament

La descomposició del règim (1969-1975)

A partir de 1969 s’inicia el període de descomposició, que durarà fins al final de la dictadura el 1975. Durant aquest període es comença a produir un deteriorament físic de la figura de Franco, qui cada cop cedirà més poder de decisió a Carrero Blanco. Per altra banda, es produeix un distanciament progressiu de l’Església; a més, l’oposició cada cop tenia més capacitat de mobilització (fet que es veurà reflectit amb el procés de Burgos, 1970).

Es produeixen també actes terroristes causats per ETA i el FRAP. A més, apareixen dues tendències: els immobilistes i els aperturistes. Els immobilistes defensaven que s’havien de mantenir els signes d’identitat propis des de la victòria de 1936; per altra banda, els aperturistes defensaven una democràcia limitada.

Així doncs, tots aquests factors van donar lloc a una paràlisi política des de 1969 fins a 1973, i durant aquest període s’aprovarà una sola llei: la Ley General de Educación (1970).

El 20 de desembre de 1973, ETA assassina a Madrid Carrero Blanco i, entre 1974 i 1975, el cap de govern serà Arias Navarro, l’acció de govern del qual vindrà marcada per la duresa de la repressió. Amb Arias Navarro al govern es produirà l’execució de Puig Antich, l’execució de 5 militants d’ETA i del FRAP (que provocarà protestes arreu d’Europa) i s’aconseguirà l’oposició d’un sector militar (UMD).

L’oposició antifranquista a Catalunya

Els fets de Palau i l’oposició obrera

El primer dels fets destacats de l’oposició franquista a Catalunya són els fets de Palau. El 19 de maig de 1960, l’Orfeó Català va programar un concert al Palau de la Música com a commemoració del centenari del naixement de Joan Maragall. En aquest, es va prohibir el “Cant de la Senyera”, i quan tocava representar-la, el públic la va reclamar i va començar a cantar-la. Es va detenir Jordi Pujol per promoure els fets.

El segon fet correspon a l’oposició política i obrera. El PSUC promulga una aliança entre la burgesia i la classe obrera, una mena de reconciliació nacional per enderrocar el dictador. Així doncs, el 1962 es funda a Astúries un nou sindicat, Comissions Obreres (CC.OO), el líder del qual serà Marcelino Camacho. Dos anys més tard, el 1964, es constitueix a Catalunya, a la parròquia de Sant Medir (Barcelona). Es va estendre molt ràpidament mitjançant la celebració d’assemblees espontànies a les empreses.

L’oposició cultural i l’Assemblea de Catalunya

El tercer fet correspon a l’oposició popular; es duen a terme una sèrie d’iniciatives culturals per recuperar el sentiment nacional:

• Editorial: Es funda Edicions 62.
• Pedagogia: Associació de Mestres Rosa Sensat.
• Cultura: Revista infantil “Cavall Fort” i la discogràfica EDIGSA.
• Òmnium Cultural: Proposa activitats en català.
• Nova Cançó: Autors com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Manel Serrat.

L’últim fet és el de la creació de l’Assemblea de Catalunya. A partir de 1971 l’oposició intenta la unificació; l’antecedent més important fou l’Assemblea de Catalunya, constituïda a la Parròquia de Sant Agustí, que es basava en 4 punts: llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia i solidaritat. El 1973 van ser detinguts 113 delegats d’aquesta assemblea.

L’expansió econòmica (1960-1970)

El procés d’expansió econòmica es produeix arran de la inclusió al govern, el 1957, dels tecnòcrates. Aquests, amb una formació econòmica rigorosa i membres de l’Opus Dei, el 1959 plantegen el Pla d’Estabilització i Liberalització Econòmica. Els seus objectius eren:

• Aturar la inflació.
• Liberalitzar el comerç exterior.

Es buscava deixar de banda l’autarquia i encaminar-se cap a una societat capitalista. A Catalunya, els beneficis van fer-se visibles cap al 1965 amb una concentració industrial al Vallès, Baix Llobregat, Barcelonès, Tarragona i Girona.

Causes de l'expansió:

• Turisme: Afavorit per l'augment del nivell econòmic a Europa.
• Capital estranger: Mà d'obra barata i absència de dret a vaga.
• Exportació de mà d'obra: Disminució de l'atur.
• Plans de desenvolupament: Inversions estatals en infraestructures i polígons industrials.

La dona sota el franquisme

Durant el franquisme, la dona va perdre totes les millores aconseguides durant la República, quedant relegada a la maternitat i la cura de la llar. El règim imposava la submissió legal al marit: es va derogar el divorci, es van prohibir els anticonceptius i la dona necessitava permís del marit per treballar. En l'àmbit laboral, patia salaris més baixos i discriminació. A partir de 1960, amb la Ley General de Educación i l'aparició del Movimiento Democrático de Mujeres (1965), es van començar a produir canvis i mobilitzacions feministes.

Anàlisi de fonts: Demografia i turisme

Entre 1965 i 1968, Catalunya va experimentar un fort creixement demogràfic a causa de la immigració (Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa i Galícia), concentrant-se en municipis suburbials i ciutats dormitori. Paral·lelament, el turisme es va consolidar com un motor econòmic clau fins a la crisi de 1973.