La Guerra Civil Espanyola i el Franquisme: Anàlisi Detallada

Context Polític i Social de la Guerra Civil

L'Alçament Militar i la Revolució Social (Juliol 1936)

Des del 19 de juliol de 1936, militars dirigits per López Varela surten al carrer. Els obrers s'organitzen per fer barricades i esperar que els militars s'aixequin. La CNT i la FAI formen el Comitè de Defensa Confederal, armen els obrers i els organitzen per aturar els militars. La Guàrdia Civil, la Guàrdia d'Assalt i la UMRA s'uneixen a aquest comitè de defensa. Goded arriba de Mallorca a Barcelona per posar-se al capdavant de la insurrecció, però quan arriba a la Capitania General és detingut i es rendeix. És afusellat al Castell de Montjuïc. El 20 de juliol, tots els militars sublevats a Catalunya es rendeixen.

El 20 de juliol de 1936 es forma el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, constituït per membres de la CNT, FAI, ERC, UGT, POUM, PSUC, Unió de Rabassaires i Acció Catalana. Des de juliol comença la revolució social: es col·lectivitzen les fàbriques i les terres. L'octubre de 1936 s'aprova el decret de col·lectivitzacions. A Catalunya, els obrers tindran poder militar, polític i econòmic. El Comitè Central es dissol al setembre, i només la CNT, FAI, ERC i PSUC romanen al Govern de la Generalitat. Els obrers van aturar el cop d'estat liderats per la CNT-FAI, cosa que els va donar legitimitat per governar i prendre decisions. A part de l'enfrontament per acabar amb la guerra, s'enfronten tendències comunistes entre els bàndols republicans.

Els Fets de Maig de 1937 a Catalunya

A Catalunya es produeix l'enfrontament entre partidaris de la CNT, FAI i PSUC, i entre ERC i POUM. Entre març i abril es comencen a veure aquestes diferències. L'1 de maig no se celebra la Festa del Treballador per evitar l'enfrontament entre aquestes dues tendències. ERC acusa la CNT d'ocupar l'edifici de Telefónica i d'estar espiant trucades. La Guàrdia d'Assalt intenta desallotjar l'edifici i els anarquistes s'organitzen en barricades. Del 3 al 8 de maig es produeixen enfrontaments entre CNT-FAI, POUM i ERC-PSUC, amb un balanç de 300 morts. A partir del 5 de maig, el Govern de la República envia membres de la Guàrdia d'Assalt per controlar els carrers. La Generalitat va perdent competències.

Es dicta la dissolució del POUM, considerat responsable d'aquests disturbis i inculpat pel PSUC i el PCE. No només s'il·legalitza el 15 de juliol de 1937, sinó que les milícies han d'abandonar el front i els seus líders són empresonats. Andreu Nin és assassinat per membres de la Unió Soviètica.

Evolució Política i Fi de la Guerra Civil

Des de juliol fins setembre de 1936 governa José Giral. De setembre de 1936 fins juny de 1937, Largo Caballero, i des de juny de 1937 fins al final de la guerra, Juan Negrín. La CNT-FAI és expulsada del govern el juny de 1937 (ERC i PSUC en són integrants). A partir d'octubre de 1937, el Govern de la República es trasllada a Barcelona fins al final de la guerra.

L'abril de 1938, les tropes de Franco arriben a l'Ebre. El 5 d'abril ja han arribat a Catalunya i es deroga l'Estatut d'Autonomia. El juliol s'inicia la Batalla de l'Ebre, que durarà fins novembre de 1938. El 15 de gener de 1939, les tropes nacionals arriben a Tarragona. Barcelona és bombardejada dia i nit en els anomenats urbicidis (bombardejos il·legals a les ciutats). El 25 de gener arriben a Terrassa i el 26 a Barcelona. El 4 de febrer arriben a Girona i el 10 a la frontera francesa. Es dona per acabada la guerra a Catalunya.

Els governs occidentals reconeixen el govern de Franco el 27 de febrer de 1939. El 28 de març de 1939, la República es rendeix. El 30 de març, Madrid, València i Alacant són ocupades per les tropes de Franco. L'1 d'abril, Franco signa l'últim comunicat de guerra, que significa la fi oficial del conflicte.

Etapes Militars Clau de la Guerra Civil

Moviments Inicials i Defensa de Madrid (Juliol 1936 - Març 1937)

Des de juliol fins octubre de 1936, l'objectiu principal és ocupar Madrid. D'octubre de 1936 fins març de 1937, es duen a terme diferents ofensives per prendre Madrid. Els republicans organitzen la defensa de Madrid, dirigida pel general Miaja, amb el lema "No passaran!". L'ofensiva de Franco va arribar fins a la Casa de Campo. Amb l'ajuda dels soviètics, van poder aturar l'avanç i resistir.

Els nacionals van encerclar la ciutat amb una ofensiva pel nord i el sud. Pel sud es va dur a terme la Batalla del Jarama el febrer de 1937, i pel nord la Batalla de Guadalajara el març de 1937. Aquestes dues batalles van ser aturades gràcies a la motivació de les milícies. Els nacionals es van moure cap al nord.

Ofensiva del Nord i Resposta Republicana (Març - Octubre 1937)

De març de 1937 fins octubre de 1937, en l'ofensiva del nord, Franco rep l'ajut de la Legió Còndor. Guernica és bombardejada el 26 d'abril de 1937. El 19 de juny cau Bilbao, l'agost Santander i l'octubre Gijón. Els republicans van fer una ofensiva pel front d'Aragó per intentar que els nacionals desocupessin el nord: la Batalla de Brunete (6-28 de juliol) i la de Belchite (28 d'agost - 6 de setembre). Les dues ofensives van ser un intent perquè les tropes nacionals es moguessin, però no ho van aconseguir.

Batalla de Terol i Aïllament de Catalunya (Novembre 1937 - Juny 1938)

De novembre de 1937 a juny de 1938, el gener es duu a terme la Batalla de Terol i l'ofensiva franquista al front d'Aragó. En una ofensiva republicana, durant l'avanç de les tropes franquistes, aquestes es van veure reforçades per tropes externes d'Alemanya i del Marroc. Això va significar la pèrdua de la batalla per als republicans. El 3 d'abril, les tropes franquistes ocupen zones de Catalunya, incloent Lleida, i per primera vegada Catalunya es converteix en front de guerra. Això provoca l'aïllament de Catalunya i separa la zona republicana en dues parts. El 5 d'abril es deroga l'Estatut de Catalunya. Els republicans es desmotiven i veuen la guerra gairebé perduda.

El 18 de juliol de 1938, Azaña fa un discurs amb l'objectiu d'arribar a un acord. Juan Negrín no tenia el mateix punt de vista i això va generar un enfrontament.

L'Ofensiva Final Republicana: Batalla de l'Ebre (Juliol 1938 - Febrer 1939)

De juliol de 1938 a febrer de 1939, la República no té altra opció que fer una ofensiva per aturar l'avanç nacional a Catalunya i València. Aquesta ofensiva és dirigida pel general Vicente Rojo amb 300.000 soldats. El 25 de juliol travessen l'Ebre per la zona de Gandesa. Durant els primers dies, l'exèrcit republicà és superior fins al 14 d'agost, quan Franco reorganitza el seu exèrcit. Al costat dels republicans hi participen soldats de la Lleva del Biberó (soldats de menys de 18 anys). El setembre de 1938, les Brigades Internacionals marxen de la guerra. Van quedar 100.000 soldats al front. Les armes que arribaven eren soviètiques i algunes de contraban; es va obrir la frontera francesa temporalment per deixar-les passar.

Del 16 al 18 de novembre, l'exèrcit republicà es retira i torna a l'altra banda del riu. Això implica la fi de la Guerra Civil a Catalunya i l'ocupació de Franco. L'exèrcit de Franco era molt més superior que el republicà. El 15 de gener de 1939, les tropes nacionals arriben a Tarragona. Barcelona és bombardejada dia i nit. El 25 de gener arriben a Terrassa i el 26 a Barcelona per la Diagonal. El 4 de febrer arriben a Girona i el 10 a la frontera francesa. Es dona per acabada la guerra a Catalunya.

Els governs occidentals reconeixen el govern de Franco el 27 de febrer de 1939. El 28 de març de 1939, la República es rendeix. El 30 de març, Madrid, València i Alacant són ocupades per les tropes de Franco. L'1 d'abril, Franco signa l'últim comunicat de guerra, que significa la fi oficial del conflicte.

El Control Polític del Règim Franquista

Establiment de la Dictadura i els seus Pilars

Des de setembre de 1936, Franco és nomenat Generalísimo de los Ejércitos. Instaurà una dictadura feixista, on concentrava el poder legislatiu i executiu. Era un règim dictatorial on conservava tots els poders; les Corts només deliberaven projectes de lleis, però no eren importants. El poder el tenia Franco.

El règim polític de Franco es basava en l'autoritarisme, el centralisme i el nacionalcatolicisme. Van ser prohibits tots els partits polítics, sindicats i qualsevol idea política contrària al règim. Es va crear la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Per controlar la joventut, es va crear el Frente de Juventudes, i per controlar les dones, la Sección Femenina. Els principis tradicionals deixaven la dona per sota de l'home.

Es va crear un sindicat per controlar els obrers, la Central Nacional Sindicalista (CNS), un sindicat vertical integrat per patrons i obrers que prohibia la vaga i controlava els salaris i els acomiadaments. La mà d'obra era barata, resignada i disciplinada. Era un règim centralista que no acceptava les autonomies de les diferents regions; s'espanyolitzava la cultura i es prohibia el català, amb una clara voluntat de centralitzar l'Estat.

El nacionalcatolicisme era un règim catòlic on l'Església es va convertir en el pilar del règim; Franco era el màxim defensor de la moral catòlica. El règim franquista s'autodefinia com a anticomunista, antidemòcrata, antieuropeu, antiseparatista i antiliberal. No hi va haver cap Constitució. Des de 1936 fins a 1977 no hi hauria eleccions. Va crear 7 lleis de caràcter repressiu:

• Fuero del Trabajo (1938)
• Ley Constitutiva de Cortes (1942)
• Fuero de los Españoles (1945)
• Ley de Referéndum Nacional (1945)
• Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado (1947)
• Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958)
• Ley Orgánica del Estado (1966)

Etapes del Franquisme i la seva Evolució

La Dictadura en el Context de la Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Destaca la figura de Ramón Serrano Suñer, polític de la Falange i fortament feixista. Malgrat que Espanya es manté neutral, té relacions amigables amb Alemanya i Itàlia. El març de 1939 es firma el Pacte Anticomíntern. Franco envia soldats voluntaris a lluitar al costat d'Alemanya a la campanya de Rússia, anomenats División Azul (1941-1943), amb 50.000 soldats. Fins al 1942, Franco està aliat amb Alemanya i Itàlia, però a partir de 1942-1943 es desvincula per por a la pèrdua de la guerra. El març de 1943, hi ha una reunió a les Corts Espanyoles per donar una visió d'un règim menys dictatorial. Les Corts tenien 424 procuradors (integrants de les Corts franquistes).

Aïllament Internacional i Reconeixement (Anys 40-50)

Aquesta és una època de decepció per a tots aquells contraris a Franco. La Segona Guerra Mundial, guanyada per les democràcies occidentals, no ajuda a derrocar el règim franquista. El juliol-agost de 1945 es fa la Conferència de Potsdam per suggerir l'abdicació de Franco (Churchill, Truman, Stalin). Per por a la revolució social, no es destrueix el règim franquista. Se li treu legitimitat i no se'l deixa unir-se a l'ONU. S'espera que l'oposició interior acabi amb el règim (els maquis).

En el context de la Guerra Freda, Europa queda dividida en el bloc capitalista i comunista. No interessa que Franco derroqui l'Estat, ja que la majoria de guerrillers eren comunistes. Els anys 50, Espanya pateix un bloqueig econòmic, i a partir d'aquests anys comencen a tenir relacions amb les democràcies occidentals. El Pla Marshall (1948) és un ajut econòmic a Alemanya, Gran Bretanya, França, etc.; Espanya queda fora d'aquest ajut. Interessava l'Espanya de Franco, ja que era anticomunista i rep suport dels països capitalistes. El 1953 arriba ajut econòmic dels EUA a canvi de la instal·lació de sis bases militars al país. El 1955, Espanya ingressa a l'ONU. Les cartilles de racionament s'acaben el 1952.

Desenvolupament Econòmic i Canvis Polítics (Anys 60)

Sembla que no es vegi la fi del règim. Els anys 60 són de gran transformació econòmica. A nivell polític, els primers anys la Falange té molta importància, i a partir dels 60 són substituïts per tecnòcrates que formaven part de l'Opus Dei (grup més radical i reduït, bàsicament format per les persones més adinerades). Franco va tenir tres governs diferents. Carrero Blanco, mà dreta de Franco i el seu successor de govern, mor el desembre de 1973 amb un atemptat d'ETA.

Fraga, des del 1960, és una persona clau en el govern de Franco que crea el 1966 la censura prèvia amb la Ley de Prensa. Espanya intenta entrar a la CEE, però se li nega l'entrada fins que hi hagi un règim democràtic (fins al 1986 no entra). És una fase on els tecnòcrates prenen rellevància, substituint antics falangistes. El 1969, Franco proposa a les Corts Joan Carles de Borbó com a successor. El 1956 es comença a emetre TVE i la gent comença a comprar televisors.

Lleis dels anys 60:

• Ley de Bases de la Seguridad Social
• Ley de Prensa
• Ley de Libertad Religiosa
• Estatuto de Asociaciones
• Ley General de Educación (1970)

Sorgeix oposició de l'Església durant aquests anys.

La Fase Terminal de la Dictadura (1970-1975)

Una nova generació d'eclesiàstics comença a oposar-se al règim franquista. El 1969, Franco construeix presons per a "capellans rojos". Al final del franquisme, l'Església acaba desvinculant-se de Franco.

Entre 1970 i 1975, la dictadura estava en fase terminal. El poble ja no volia continuar amb la dictadura. Dins del govern de Franco, hi havia "aperturistes" que volien donar una obertura democràtica i "immobilistes" que volien mantenir el mateix règim. La crisi interna es magnifica amb la mort de Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973. Era un important immobilista i successor de cap de govern que mor en un atemptat d'ETA. Arias Navarro el substitueix.

El mateix dia de l'assassinat, havia de començar un procés per jutjar 10 membres de Comissions Obreres. El règim s'endureix amb aquesta mort. El 2 de maig de 1974, Salvador Puig Antich és l'últim executat al garrot vil. El 1970, el Procés de Burgos va jutjar sis membres d'ETA condemnats a mort; les pressions internacionals van fer commutar aquesta decisió. El 1975, Arias Navarro aprova una llei antiterrorista que condemna a mort qualsevol persona que hagi assassinat un policia, amb caràcter retroactiu. Aquest fet va condemnar el setembre de 1975 dos membres d'ETA i tres del FRAP (grup d'esquerres en contra de la dictadura). Internacionalment, a Occident, van estar en contra d'aquestes execucions, però no van poder fer res al respecte.

Economia Franquista: Autarquia i Desenvolupament

L'Autarquia i la Postguerra (Anys 40-50)

L'economia franquista es basava en l'intervencionisme estatal i l'autarquia, una economia basada en l'autosuficiència, mínima i exempta d'ajudes. Va ser una època de cartilles de racionament, restriccions elèctriques i fam. La gent havia de buscar-se la vida per poder menjar (estraperlo o mercat negre). L'Estat va reduir les importacions. El règim va establir uns cupos per a productes excepcionals, com matèries primeres, que eren necessaris per viure.

Les condicions de vida i treball el 1939 es van comparar amb les de 1913. Els salaris eren molt baixos. A Catalunya, la indústria es va aturar força després de la guerra; fins al 1951 no va recuperar els nivells de producció de 1931. Franco va potenciar les indústries a Madrid. Espanya el 1957 recupera el nivell de vida de 1935.

Recuperació i Creixement Econòmic (Anys 50-60)

Els anys 50 són de recuperació econòmica: s'obre el comerç exterior, es liberalitzen els preus a l'interior i es posa fi als racionaments i talls elèctrics. Són els anys en què es crea la SEAT, que el 1953 s'estableix a Barcelona. Es comença a produir el canvi d'una Espanya agrícola a una industrial en algunes zones del país. També hi ha un gran èxode rural i emigracions cap a altres països per buscar una vida millor. Amb el Pla d'Estabilització de 1959, Espanya millorarà la seva economia.

El 1951, hi ha una vaga general per l'increment de 20 cèntims en el bitllet. A més, el 1956, al País Basc, hi ha vagues i manifestacions per reivindicar millores laborals i augment de salaris. Els universitaris comencen a organitzar-se en assemblees i a reivindicar-se. El ministre d'Educació, Joaquín Ruiz Jiménez, va fer una crida als intel·lectuals perquè tornessin a Espanya. Els anys 50 són l'inici de les protestes. Els anys 60 són de creixement econòmic, amb el "Miracle Espanyol" (1961-1964).

El Pla d'Estabilització de 1959 i el Pla de Desenvolupament

El Pla d'Estabilització de 1959 el porta a terme el govern per impulsar l'economia. Consisteix a reduir la despesa pública al màxim, en la desaparició de l'intervencionisme estatal i en obrir l'economia al mercat exterior, impulsant les exportacions i reduint les importacions. Per tant, s'adopta una economia purament capitalista.

El Pla de Desenvolupament consisteix en la construcció de polígons industrials i d'infraestructures, amb una massiva mà d'obra que vivia al camp i necessitava treballar. Hi ha una arribada d'inversió estrangera i instal·lació d'empreses internacionals, així com la concessió de crèdits estrangers.

Tot i això, la balança comercial seguia sent negativa. Els productes tradicionals d'exportació eren oli, vi i tèxtil. A partir d'aquests anys, es comença a exportar material industrial, passant del sector agrícola a l'industrial. Els anys 60 són els anys del turisme: van arribar 6 milions de turistes i el 1973 fins a 34 milions. Turisme de sol i platja, amb turistes procedents d'Alemanya, Gran Bretanya i França. S'inicia un canvi de mentalitat en la societat espanyola.

Andalusia i les zones internes emigren cap a les zones del nord i el litoral. El treball al camp es redueix un 40% als anys 60, i la gent marxa a zones costaneres i països estrangers a la recerca de feina. Hi ha emigracions a Alemanya, Suïssa i Bèlgica, amb l'arribada de divises dels emigrants.