Geografia i Relleu d'Espanya i Catalunya: Guia Completa

Geografía11,22 KB

Situació Geogràfica de la Península Ibèrica

La Península Ibèrica està situada al punt més occidental d'Europa. És una de les tres penínsules meridionals que hi ha al continent i la que presenta una forma més massissa. La posició geogràfica que ocupa la Península resta facilitats a les comunicacions i al comerç amb Europa. No obstant això, la serralada no va ser mai un obstacle per al contacte dels pobles que viuen en aquesta zona, ni per aturar les invasions que hi va haver en el passat. A més, els ports de muntanya, tot i no ser gaire nombrosos ni fàcils, sempre van ser accessibles.

Pel sud, només 14 quilòmetres separen Gibraltar d'Àfrica. Per l'estret han travessat pobles d'una riba a l'altra, i al llarg del temps hi ha hagut un intercanvi cultural i comercial actiu, sobretot d'espècies vegetals i animals. Hi ha qui diu que l'estret separa Europa d'Àfrica, però d'altres autors el consideren un pont entre tots dos continents. El fet que la Península Ibèrica tanqui el mar Mediterrani i el converteixi en un mar interior ha tingut una importància estratègica per a la navegació, especialment per al control del pas de l'estret.

El Relleu Peninsular Espanyol: Característiques Principals

La forma massissa està determinada per l'amplada i l'extensió de les costes. La major part del perímetre costaner presenta un traçat rectilini, a excepció de petits trams. El traçat rectilini de les costes peninsulars ofereix pocs refugis a la navegació.

L'elevada altitud mitjana es deu a dos factors: l'existència d'un extens altiplà central, que ocupa tres quartes parts de la Península Ibèrica, i les nombroses i diverses serralades que travessen el territori. L'altitud de la Península i els pronunciats pendents impedeixen la formació de sòls aptes per a l'agricultura, dificulten les comunicacions i influeixen en les condicions del clima.

La disposició perifèrica del relleu peninsular dificulta l'accés a la Meseta. Cal salvar un fort desnivell per arribar a les zones planes centrals. A més, juntament amb l'amplitud de la Península, els relleus perifèrics impedeixen que la influència climàtica del mar arribi fins a les terres de l'interior, i això fa més extremats els hiverns i els estius.

La diversitat del relleu peninsular i la varietat dels climes generen unitats naturals molt diferenciades.

La Meseta: Unitat Central del Relleu Espanyol

La Meseta és la unitat principal del relleu espanyol, ocupa l'espai central de la Península Ibèrica i representa el 45% de la seva superfície. Durant el moviment alpí va quedar fracturada en dos grans blocs:

  • La Submeseta Nord: Té una altitud mitjana de 800-850 m; apareix gairebé del tot envoltada de muntanyes i és travessada d'est a oest per la xarxa fluvial del Duero. Els rius de la Submeseta Nord superen el desnivell que hi ha entre la Meseta i el peneplà, que baixen fins al mar encaixats entre els materials durs hercinians, formant cingleres i congostos.
  • La Submeseta Sud: Té una altitud mitjana de 500-700 metres i està formada per dos altiplans separats per les Muntanyes de Toledo: l'altiplà solcat pel riu Tajo i l'altiplà de la conca hidrogràfica del Guadiana. La Submeseta Sud agafa una suau inclinació vers l'Atlàntic; aquí els rius s'escolen plàcidament fins a la desembocadura. Entre aquests dos altiplans s'estén la planura de la Manxa, la que té més superfície d'Espanya.

Les Serralades Interiors de la Meseta

Les serralades interiors de la Meseta són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo, totes dues orientades d'est a oest. Com que són part de l'antic sòcol, el roquissar que les forma és de granits, pissarres i gneis. Els perfils d'aquestes serralades presenten formes suaus i arrodonides. Només hi destaquen les agudes crestes de quarsita, més resistents a l'erosió.

El Sistema Central

El Sistema Central divideix la Meseta pràcticament en dues meitats, i està format per diferents serres d'altitud importants. Entre les serres del Sistema Central, els blocs enfonsats formen valls i obren passos de muntanya alts i nevats, que fan difícils les comunicacions a l'hivern. El port més important és el de Somosierra, que comunica els dos altiplans.

La Serralada Cantàbrica

La Serralada Cantàbrica forma una cadena lineal que presenta formes molt enèrgiques i grans desnivells a la façana cantàbrica, i menys accentuades al vessant interior. Es caracteritza per:

  • A la part occidental de la serralada: El Massís Asturià dona lloc a una sèrie de blocs paleozoics dislocats. En aquesta part hi ha els més grans jaciments de carbó d'Espanya, a més d'una variada gamma de metalls com el ferro, l'antimoni o el mercuri. L'accés entre la Meseta i Astúries és difícil, per l'altitud del relleu i pel caràcter nevat dels ports de muntanya.
  • A la part oriental, o Muntanya Cantàbrica: Els cims perden altitud. Hi dominen els relleus plegats, de materials sedimentaris, entre els quals abunden els gresos, els conglomerats i, especialment, les calcàries, que a causa del seu volum, duresa i forta inclinació són la clau per explicar l'energia d'aquest massís, on es formen relleus amb crestes i plecs.

Els Pirineus

Els Pirineus formen una alineació contínua de muntanyes d'uns 440 km de longitud que s'estén des del Golf de Biscaia fins al Cap de Creus, dibuixant el límit de la Península amb la resta d'Europa. La serralada, amb amplàries de més de 100 km, forma una sèrie d'alineacions paral·leles que, des de la part central o axial dels Pirineus, davallen en forma d'esglaons colossals.

  • Els Pirineus axials o centrals: És on es troben les altituds més notables, com l'Aneto, al massís de la Maladeta, el Mont Perdut i la Pica d'Estats. A causa de la seva altitud, els ports de muntanya són escassos i de pas difícil. La part central està formada bàsicament per materials hercinians, que donen lloc a massissos elevats i crestes. Aquí s'hi mantenen les darreres restes de glaceres, també gràcies al clima d'alta muntanya.
  • Els Prepirineus: De menys altitud i de formes més suaus, els formen dues alineacions muntanyoses paral·leles a la zona axial i de materials secundaris calcaris: les Serres Interiors, que arriben a més de 2500 m d'altitud, com Guara i Peña; i les Serres Exteriors, Cadí, Montsec, amb altituds més modestes. Entre tots dos grups de serres s'obre la Depressió Mitjana Pirinenca, allargada, estreta i interrompuda per altres relleus.

Les Serralades Bètiques

Les Serralades Bètiques es van formar al llarg del moviment alpí, a causa de la forta pressió sobre els materials sedimentaris acumulats als fons oceànics. El Sistema Bètic el formen la Serralada Penibètica i la Serralada Subbètica, separades per una sèrie discontínua de depressions o foies.

La Serralada Penibètica

La Serralada Penibètica, situada vora la costa, està formada de materials de l'antic massís hercinià Beticorifeny, elevat per l'orogènia alpina.

La Serralada Subbètica

La Serralada Subbètica forma un gran arc de materials plegats, que s'estén des del penyal de Gibraltar fins al cap de la Nau, on se submergeix al mar i torna a emergir més endavant per definir part del relleu de les illes Balears. A les muntanyes d'aquesta serralada s'hi alternen calcàries dures i margues més toves, que ofereixen un relleu trencat i irregular.

Les Depressions Exteriors a la Meseta

La Depressió de l'Ebre

La depressió de l'Ebre queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes, té una longitud d'uns 380 km i una amplitud màxima de 150 km. En un moment inicial la depressió va estar ocupada pel mar, però després es va tancar i va formar un gran llac reblert lentament per materials continentals aportats pels rius.

La Depressió del Guadalquivir

La depressió del Guadalquivir s'estén entre la vora escarpada de Sierra Morena i les Serralades Bètiques. Es tracta d'una gran plana, de forma triangular, d'uns 330 km de longitud per 200 km d'amplada a la costa, que s'estreny progressivament cap a l'est. L'altitud oscil·la entre els 150 i els 250 m.

Les Serralades de la Costa Catalana

La Serralada Interior o Prelitoral

La Serralada Interior o Prelitoral forma una alineació amb cims importants, com els que trobem a les Guilleries, el Montseny, a Prades i als Ports de Beseit. Per raons de proximitat, en aquesta alineació s'incorporen relleus que no li són propis, formats per materials acumulats a la desembocadura d'antics rius cabalosos. Aquests dipòsits, que han format conglomerats, han quedat elevats a causa de la resistència que presenten a l'erosió quan l'aigua ha anat rebaixant les terres del voltant. Aquest és el cas de Montserrat (1236 m) i del Montsant (1166 m).

La Serralada Litoral

A la Serralada Litoral, suaument ondulada, no hi ha cap altitud important: Montnegre (759 m), Collserola (512 m) i Montsià (762 m). Alguns dels seus extrems s'apropen tant a la costa que formen penya-segats, com en el cas del Garraf. Aquesta carena va baixant progressivament fins a desaparèixer vora el Vendrell, on la Serralada Interior arriba al mar.

La Depressió Central Catalana

Pel seu origen i formació, es tracta de la part oriental de la Depressió de l'Ebre, però amb l'especificitat que una part d'aquesta depressió és drenada per rius, com el Llobregat, el Francolí, el Ter i altres rius que no desguassen a l'Ebre.

Aquesta extensa depressió que s'estén entre els Pirineus i les Serralades de la costa va ser ocupada pel mar i va emergir lentament a causa de la sedimentació de materials d'origen fluvial i d'origen marí. Els terrenys sedimentaris d'origen fluvial més pesants es dipositaven al peu de les muntanyes, on han format conglomerats.

La Depressió Central Catalana té forma com d'un gran amfiteatre, en pendent feble cap a Lleida, Tàrrega i Calaf, on els estrats són més recents i fins fa pocs anys s'hi formaven aiguamolls.

Les Costes Catalanes: Diversitat i Característiques

La mola granítica del cap de Creus, el golf de Roses a la plana de l'Empordà i la Costa Brava amb petites cales entre estreps rocosos confereixen atractiu i varietat a la costa nord. Després continua una costa rectilínia i monòtona a causa de l'existència de la plana litoral, estreta al Maresme i més àmplia al Camp de Tarragona i als deltes que formen alguns rius a la desembocadura. Aquesta plana s'interromp quan algun relleu arriba fins al mar, com en el cas de la mola del Garraf.

La plana litoral s'ha format amb els al·luvions dels actius rius mediterranis i amb els materials que hi aporten els corrents marins. Tanmateix, la falla que voreja la costa obliga a replanar primer el fons del mar: això explica que la plana sigui estreta i que els rius formin petits deltes.

A la plana litoral la població és elevada, perquè la terra és rica, el clima és suau, s'hi fan moltes activitats econòmiques i hi ha bones comunicacions marítimes, terrestres i aèries, una situació ideal per atreure-hi el turisme.

Descargar

PDF Word HTML