Geografia d'Andalusia i Catalunya: Costes i Relleu

La Costa Atlàntica Andalusa

Entre la frontera portuguesa i el penyal de Gibraltar s'estén el golf de Cadis. Els al·luvions dels rius han construït planes costaneres que formen costes baixes i sorrenques amb poc onatge, on el vent forma dunes com les de la Costa de Huelva i Cadis. L'acció dels corrents marins pot acumular sorra a llocs determinats fins a formar fletxes litorals (un tipus de cordó litoral format per l'acumulació de material rocós que recolza sobre un sortint de la costa o d'una illa). Si aquests braços de sorra es disposen paral·lels a la costa, constitueixen un cordó litoral.

Les Costes Mediterrànies

El litoral mediterrani està constituït per un seguit de costes baixes i rectilínies que es disposen formant amples arcs, separats pels turons rocallosos dels caps de Creus, la Nau, Palos i Gata. Al litoral mediterrani hi distingim cales petites, platges, albuferes i tómbols.

A la costa mediterrània hi distingim tres parts:

• Litoral català: no és uniforme, sinó que ofereix relleus diferents: deltes, petites planes litorals, costes acinglerades i costes abruptes. La serralada litoral arriba fins al mar i forma penya-segats amb petites cales que componen el paisatge tan característic de la Costa Brava.
• El golf de València: va des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre. Una plana litoral d'uns 400 km de longitud. És una plana costanera on hi trobem platges, aiguamolls, albuferes i tómbols.
• La costa mediterrània d'Andalusia i Múrcia: s'estén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de la Nau. És una costa tallada, determinada pels relleus muntanyosos de les serralades Bètiques, alguns camps de dunes i albuferes com les del Mar Menor a Múrcia.

La Geomorfologia de Catalunya

En el relleu català destaquem quatre grans unitats: els Pirineus (Axial i Prepirineu), les serralades litorals, la depressió Central i les planes litorals. Catalunya té una configuració muntanyosa amb un relleu abrupte i dues grans planes: la de l'Empordà a la costa i la d'Urgell, les aigües de les quals desemboquen a la depressió de l'Ebre.

El Protagonisme dels Pirineus

Dels 435 km dels Pirineus, 250 són de territori català. Des del riu Cinca fins al cap de Creus ocupen una tercera part de Catalunya i es formen dues serralades paral·leles:

• El Pirineu axial: materials antics que culminen amb la Pica d'Estats i amb parts de muntanya elevats. Algunes parts d'aquestes muntanyes tenen formes suaus amb planes elevades, d'altres formen crestes de parets verticals i fons pla.
• El Prepirineu: el formen materials sedimentaris plegats i fallats on dominen les roques calcàries.

A Catalunya aquestes serralades formen dues unitats: serres interiors i serres exteriors separades per algunes depressions mitjanes com la conca de Tremp. Les aigües dels rius pirinencs, que han de fluir per forts pendents i sobre materials durs, excaven el terreny i formen gorges i congosts. Les gorges són passos estrets entre cingleres. El congost és una vall estreta entre muntanyes.

La Serralada Transversal

La formen una sèrie de relleus situats al peu dels Prepirineus amb les serralades litorals catalanes. Es tracta de blocs tabulars (un tipus de relleu de superfície aplanada i vores costaneres). N'hi ha que són més elevats i formen muntanyes, i d'altres d'enfonsats, com la plana d'Olot. En aquest camp va sorgir el vulcanisme d'Olot amb més de 40 boques.

Les Serralades de la Costa

Aquest conjunt muntanyós forma una doble serralada paral·lela a la costa des de la desembocadura del riu Ter fins al delta de l'Ebre. Aquests relleus separen l'interior de la costa. Les muntanyes formen una doble alineació: per una banda, la serralada de l'interior i la serralada de la Marina, separades per un conjunt de depressions i falles. La part que va des de Collserola fins a les Gavarres la formen muntanyes antigues i d'altituds modestes; es tracta de relleus de formes suaus molt desgastats per l'erosió. Al sud de Barcelona les muntanyes són d'origen sedimentari i de plegament, amb predomini de roques calcàries. Els rius que desemboquen al Mediterrani, com l'Ebre, el Llobregat i el Francolí, s'obren pas amb dificultat entre aquest relleu. Els rius que neixen en aquestes serralades, com el Gaià o el Besòs, són de tram curt a causa de la proximitat al mar i tenen un cabal irregular.

La Serralada Interior o Prelitoral

Forma una alineació amb cims importants com els que trobem al Montseny. Se li incorporen relleus que no li són propis, formats per materials acumulats a la desembocadura d'antics rius cabalosos. Aquests dipòsits, que han format conglomerats, han quedat elevats a causa de la resistència que presenten a l'erosió. Aquest és el cas de Montserrat.

La Serralada de Marina o Litoral

Suaument ondulada. No hi ha cap altitud important. Hi ha el Montnegre i Collserola. Alguns dels seus extrems s'apropen tant a la costa que formen penya-segats, com és el cas del Garraf.

Entre les dues serralades s'obre un gran corredor, que és la depressió Prelitoral, formada per les falles que avui constitueixen les comarques de la Selva i el Penedès.