El Franquisme: Règim, Estructura del Poder i Societat (1936-1975)

Ciencias sociales9,34 KB

Característiques del franquisme. El règim va néixer de la guerra i es va caracteritzar per un autoritarisme extrem amb les següents característiques:

  • Totalitarisme. Va ser una dictadura inspirada en els models italià i alemany, sense constitució ni garanties individuals ni col·lectives. El Parlament va ser tancat i només eren legals el partit únic i el sindicat oficial.
  • Caudillisme. Franco era el Caudillo d'Espanya i en la seva persona concentrava els càrrecs de Jefe del Estado, Presidente del Gobierno (fins al 1973), Generalísimo de los Ejércitos de Tierra, Mar i Aire i Jefe Nacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
  • Concepció unitarista i centralista de l'Estat. Van ser abolits els estatuts d'autonomia i es va practicar la castellanització dels territoris amb identitat pròpia.
  • Repressió constant i planificada de qualsevol tipus d'oposició mitjançant un complex aparell legal, institucional i policial.
  • Control dels mitjans de comunicació amb una rígida censura i una propaganda que glorificava el dictador.

Els pilars del règim.

  • L'exèrcit era molt nombrós i dels seus fills procedien molts ministres, governadors civils de les províncies, caps de la policia, directius d'empreses estatals i altres alts càrrecs.
  • FET y de las JONS era el partit únic, encarregat de donar ideologia al règim i de proveir-lo de quadres per a l'administració. Tenia una sèrie de delegacions nacionals, entre les quals destacaven:
    • la Delegación Nacional de Prensa y Propaganda, encarregada de la censura;
    • el Frente de Juventudes, per a l'adoctrinament dels joves;
    • la Sección Femenina, per a l'adoctrinament de les dones en un ideari catòlic i reaccionari;
    • la Central Nacional Sindicalista (CNS), un sindicat vertical i corporatiu que aplegava empresaris i treballadors sota el control de l'Estat;
    • el Sindicato Español Universitario (SEU), per al control polític dels universitaris;
    • la Delegación Nacional de Deportes, que controlava els esports i els utilitzava com a propaganda del franquisme.
  • L'Església catòlica va legitimar el règim amb el títol de Cruzada de Liberación i li va fer molta propaganda fins al final. A canvi va obtenir que l'Estat fos confessional, un finançament molt generós, el control de l'ensenyament i de la moral (censura eclesiàstica).

Els suports socials. Tots els espanyols van ser classificats en tres tipus: suport, passivitat i resistència. Entre els addictes destacaven les classes altes, que van recuperar el poder econòmic, social i polític que havien perdut durant la República. També s'hi incloïen els propietaris agrícoles petits i mitjans del centre i del nord, molt conservadors i catòlics.

Les classes mitjanes urbanes formaven part dels indiferents, ja que havien simpatitzat amb les idees democràtiques, però s'havien espantat a causa del procés revolucionari que es va desenvolupar durant la guerra. En la seva major part van ser passives, encara que alguns dels seus membres van simpatitzar amb el franquisme per actituds oportunistes. Aquesta postura va ser obstaculitzada a Catalunya per l'obsessió anticatalanista del franquisme.

Els sectors populars, pels seus simpatitzants republicans, eren en gran part els desafectos. Però la repressió, la fam i la propaganda els van neutralitzar.

Els franquistes catalans. Les classes altes catalanes es van identificar amb el franquisme, però amb un grau de fervor molt variat. Només estaven preocupades pels seus negocis i per la pau social. El personal polític procedia dels escassos falangistes i excombatents catalans, d'antics militants de l'extrema dreta (carlins, de la Unión Patriótica de Primo de Rivera), de la Lliga i del lerrouxisme. Aquesta gent va ocupar càrrecs de segon ordre (diputacions, ajuntaments). Els principals càrrecs (capità general, governadors civils) procedien d'altres territoris, perquè el franquisme no es fiava dels catalans, encara que fossin dels seus.

Les diferents «famílies» del règim. FET y de las JONS, després anomenada Movimiento Nacional, no va ser un grup homogeni i en ell van conviure diferents grups ideològics. Els militars van tenir un paper molt destacat en els governs de Franco, però sempre va fer equilibris entre les diferents «famílies». En les primeres etapes hi havia falangistes, carlins, monàrquics alfonsins i ultracatòlics, sent els primers els que més van destacar fins al 1945, època en què el concepte del nacionalsindicalisme. La derrota d'Alemanya va donar molt de pes als membres de l'Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP), que es van esforçar per donar una imatge més amable al règim amb la «democràcia orgànica». Així va començar el nacionalcatolicisme.

L'estructura del nou Estat. Les lleis fonamentals. L'estructura del franquisme es basà en set lleis fonamentals promulgades entre el 1938 i el 1967. La primera fou el Fuero del Trabajo, del 1938, inspirat en la legislació feixista italiana, que establia un sindicat únic amb els treballadors i els empresaris. La Ley Constitutiva de las Cortes, del 1942, establia una mena de parlament. La derrota d'Alemanya va donar lloc al 1945 a dues lleis que volien demostrar que Espanya no era un règim totalitari. El Fuero de los Españoles feia veure que els ciutadans tenien drets i llibertats. La Ley del Referéndum establia el recurs a consultes populars per a les grans lleis, però sempre van estar prohibides la propaganda en contra o a favor de l'abstenció. La Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, del 1947, establia que Espanya era una monarquia i que Franco designaria el seu successor. Amb ella apareixien dos nous organismes: el Consejo del Reino i el Consejo de Regencia. La Ley de Principios del Movimiento Nacional, del 1958, establia el Movimiento Nacional com a partit únic i passarien a ser membres nats els alts càrrecs civils i militars.

La democràcia orgànica. El franquisme rebutjava la democràcia, el sufragi i la separació de poders. La Ley Constitutiva de las Cortes (1942) establia la democracia orgánica, segons la qual les Corts estaven formades per representants de les corporacions locals (ajuntaments i diputacions), del sindicat vertical, els membres del Consejo Nacional del Movimiento, els designats per Franco i alts càrrecs (ministres, jerarquia eclesiàstica, alts comandaments militars, rectors d'universitats). Des del 1967, per la Ley Orgánica del Estado, també hi havia representants de les famílies elegits pels caps de família i dones vídues amb fills. Les Corts només tenien un paper assessor, perquè el govern decidia quines lleis eren examinades per la cambra i quines eren aprovades de forma directa (decretos-leyes).

A nivell territorial, el govern designava els governadors civils, amb amplis poders, que també eren els caps provincials del Movimiento. Els alcaldes de Madrid i de Barcelona eren nomenats pel govern. Els de les capitals de província o eren el ministre de la Governació o els altres eren designats pels governadors civils. Els alcaldes eren els caps locals del Movimiento. Els militars tenien un gran poder polític, disposant de diversos ministeris i del control de les forces de seguretat. A més, el territori va ser dividit en regions militars, al capdavant de les quals hi havia els capitans generals, dels quals depenien els governadors militars provincials.

L'Organización Sindical Española (OSE) es basà en el Fuero del Trabajo (1938) i en la Ley de Unidad Sindical (1940), inspirades en el feixisme italià. Hi estaven inclosos de forma obligatòria treballadors i empresaris. L'OSE va dependre de la Secretaría General del FET y de las JONS fins al 1969, quan va disposar d'un ministeri propi. L'Estat establia les condicions laborals (jornades, sous, vacances, etc.) i estaven prohibides la negociació col·lectiva i la vaga. El dur control sobre els treballadors va permetre beneficis empresarials molt elevats. Des del 1954 els treballadors disposaven de representants elegits, els enllaços sindicals.

Descargar

PDF Word HTML