El franquisme a Espanya: règim, repressió, economia i oposició

Característiques del règim i adoctrinament social

Francisco Franco pretenia construir un nou ordre polític «regenerador d'Espanya» amb les següents característiques:

• Règim totalitari: Inspirat en el feixisme alemany i italià, s'aboleix la Constitució del 1931 i es prohibeixen els parlaments i sindicats, excepte el partit i sindicat oficials.
• Concentració de poders: Franco adopta el títol de Caudillo i Generalísimo de l'Estat. Durant molts anys va ser el president i cap del govern.
• Caràcter unitari i centralista: Es prohibeixen els estatuts d'autonomia i es castellanitza tot el territori.
• Repressió constant: Planificada i executada per l'exèrcit.
• Control dels mitjans de comunicació: Sotmesos a una censura rígida i utilitzats com a aparell de propaganda del règim.

L'exèrcit va ser el suport més destacat del règim, actuant com un instrument de repressió política i participant activament en el govern. L'Església va legitimar el règim, definint-lo com un estat confessional catòlic a canvi de finançament i influència en l'educació.

La FET y de las JONS, el partit únic, s'encarregava de propagar la ideologia a través de quatre seccions: el Frente de Juventudes, la Sección Femenina, el Sindicato Español Universitario (SEU) i la Central Nacional Sindicalista (CNS).

Dins la societat es distingien tres actituds: els adictes (classes altes beneficiades), els desafectes (sectors populars reprimits) i els indiferents (classes mitjanes atemorides). Les anomenades «famílies» del règim (falangistes, monàrquics, carlins i catòlics) competien pel poder sota l'arbitratge de Franco.

La repressió sobre els vençuts i a Catalunya

La creació del nou ordre exigia posar fi a qualsevol ideologia republicana. Es va institucionalitzar una política repressiva per dividir la societat entre vencedors i vençuts, fomentant la delació per difondre el terror. L'exèrcit va ser el principal executor d'aquest «temps de por i de silenci».

Mesures legislatives clau:

• Llei de Responsabilitats Polítiques (1939): Condemna retroactiva per a qualsevol persona vinculada a la República.
• Llei de Repressió del Comunisme i la Masoneria (1940): Perseguia idees contràries a la religió i la pàtria.
• Tribunal de Orden Público (TOP, 1963): Substitueix els consells de guerra en l'àmbit civil per a delictes polítics.

A Catalunya, la repressió va ser especialment dura a causa del sentiment identitari arrelat. El 1938 es va abolir l'Estatut i es va imposar un caràcter centralista. Es van afusellar unes 3.500 persones, incloent-hi el president Lluís Companys. El català i els símbols de catalanitat van ser prohibits en l'àmbit públic, fet que va acabar enfortint la defensa de la identitat catalana.

Evolució política i etapes del franquisme

Durant la Segona Guerra Mundial, Espanya va passar de la neutralitat a la no-bel·ligerància, donant suport a l'Eix amb la División Azul i el subministrament de tungstè. Després de la derrota feixista el 1945, el règim va patir l'aïllament internacional i la condemna de l'ONU (1946), quedant fora del Pla Marshall.

Amb l'inici de la Guerra Freda, la situació va canviar: els EUA van veure en Franco un aliat contra el comunisme. El 1950 es va aixecar el bloqueig diplomàtic i el règim va començar a ser acceptat internacionalment.

La Democràcia Orgànica i l'organització de l'Estat

Per maquillar la dictadura davant d'Europa, es van promulgar les Lleis Fonamentals:

• Fuero del Trabajo (1938): Sindicats verticals obligatoris.
• Llei Constitutiva de les Corts (1942): Òrgan consultiu sense poder real.
• Fuero de los Españoles (1945): Declaració de drets sense garanties.
• Llei de Referèndum Nacional (1945): Consultes populars controlades.
• Llei de Successió (1947): Defineix Espanya com un regne sense rei.

L'autarquia: La política econòmica de la primera etapa

Inicialment, el franquisme va buscar l'autosuficiència econòmica o autarquia, amb una forta intervenció de l'Estat. Es va crear l'INI (Instituto Nacional de Industria) el 1941 per fomentar la indústria estratègica. Aquesta etapa es va caracteritzar per l'estancament, el racionament (fins al 1952) i l'aparició del mercat negre o estraperlo. Les condicions de vida eren miserables, amb salaris baixos i un augment del cost de la vida de fins al 700%.

El reformisme polític de la segona etapa franquista

L'arribada dels tecnòcrates de l'Opus Dei al govern va impulsar una modernització per camuflar la dictadura. Es van introduir reformes legislatives:

• 1963: Creació del TOP per millorar la imatge repressiva.
• 1966: Ley de Prensa e Imprenta (Llei Fraga), que eliminava la censura prèvia.
• 1967: Llei de Bases de la Seguretat Social i Llei Orgànica de l'Estat.
• 1969: Franco designa Joan Carles de Borbó com a successor.

Aquestes reformes van generar tensions entre els oberturistes i els immobilistes (el Búnquer). L'escàndol de corrupció Matesa (1969) va servir perquè el sector dur forcés la sortida dels ministres més liberals i nomenés Carrero Blanco, instaurant un govern monocolor i retornant a pràctiques més repressives.

El desenvolupament econòmic dels anys 60

El Pla d'Estabilització de 1959 va marcar el final de l'autarquia, liberalitzant l'economia i obrint-la al mercat exterior. Això va provocar el «miracle espanyol», amb un creixement industrial del 10% anual. Es va produir un gran èxode rural cap a les ciutats i un augment del sector serveis gràcies al boom del turisme i les inversions estrangeres.

Aquests canvis van transformar la societat: va créixer la classe mitjana, va augmentar el poder adquisitiu, es va reduir l'analfabetisme i la dona va començar a incorporar-se al món laboral, tot i la persistència de valors masclistes i la manca de drets legals.

L'oposició política i els moviments socials

L'oposició es va dividir en dues etapes:

• Primera etapa: Resistència a l'exili (Mèxic, França) i lluita armada a l'interior amb els maquis (guerrillers). Destaca la vaga de tramvies de 1951 a Barcelona.
• Segona etapa: Reorganització de partits (PCE, PSOE, PNB) i aparició de l'ETA (1959), que inicià la lluita armada el 1968. Es van crear les Comissions Obreres (CCOO) el 1964 i l'Assemblea de Catalunya el 1971, que demanava «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia».

L'Església, després del Concili Vaticà II, també es va anar distanciant del règim, amb molts capellans joves donant suport a moviments obrers.

Els últims anys del franquisme (1970-1975)

La dècada dels 70 va estar marcada per la inestabilitat. El 1973, l'almirall Carrero Blanco va ser assassinat per ETA. El seu successor, Arias Navarro, va intentar un oberturisme fallit (l'esperit del 12 de febrer). La crisi del petroli de 1973 i el conflicte del Sàhara van agreujar la situació.

Finalment, amb una repressió intensificada (execucions de Puig Antich i activistes d'ETA i el FRAP), el dictador va morir el 20 de novembre de 1975. Franco deixava un règim anacrònic que no podria sobreviure sense la seva figura, obrint la porta a la Transició democràtica.