Filosofia de Descartes: Mètode, Substàncies i Dubte Metòdic

René Descartes: Fonaments de la Ciència

Descartes estudia els fonaments de la ciència mitjançant un mètode rigorós.

El Doble Mètode Cartesià

• No accepta res que no es presenti amb total claredat i distinció. Cerca una primera veritat indubtable que pugui fonamentar el coneixement humà.

Les Tres Substàncies de Descartes

Per a Descartes, existeixen tres realitats fonamentals:

• Substància espiritual (ànima humana).
• Substància divina (Déu).
• Substància material extensa (món físic).

Substància Espiritual: La Recerca de la Certesa

Descartes es pregunta si hi ha alguna cosa absolutament certa, lliure de qualsevol dubte, que pugui servir de base per construir el coneixement. Analitza diverses vies de coneixement per determinar la seva seguretat:

1. Fiabilitat dels Sentits

1. Les informacions dels nostres sentits són 100% segures? - La resposta és NO. No podem basar-nos en els sentits, ja que ens poden enganyar. La recerca esdevé més racional que observacional.

2. Distinció entre Vigília i Somni

2. Podem saber amb certesa si estem desperts o adormits? - La resposta és NO. Quan somiem, ho vivim com una realitat; podríem estar dormint ara mateix.

3. Seguretat de les Matemàtiques

3. Són les matemàtiques segures al 100%? El fet que la suma dels angles d'un triangle sigui 180 graus no varia si estem desperts o dormits. No obstant això, Descartes busca una manera de qüestionar-ne la validesa. Si existís un geni maligne que ens fes creure que una cosa certa és falsa (per exemple, que 1+1=2 quan és mentida), les matemàtiques quedarien afectades. Per tant, les matemàtiques tampoc poden ser la primera veritat.

• Fins ara, Descartes conclou que res del que podem observar al món, ni tan sols les matemàtiques, pot ser considerat segur. Però troba una sortida:

La Primera Veritat: El Cogito

4. Puc dubtar de totes les coses esmentades anteriorment, però no puc dubtar que estic pensant mentre ho faig. Per tant: Penso, per tant existeixo (Cogito, ergo sum). Això demostra l'existència de l'ànima (la substància pensant), però no garanteix l'existència del cos ni d'altres persones.

Substància Divina: La Prova de Déu

La demostració de l'existència de Déu es basa en la deducció abstracta i racional, seguint aquesta estructura:

1. Primera veritat inqüestionable: Tota persona té la idea de Déu com allò més perfecte, fins i tot qui no creu en Ell (ja que, si no creu, afirma implícitament que Déu, sent perfecte, no tindria defectes com les desgràcies).
2. Segona veritat: És més perfecta una cosa que té existència real que una cosa que és només pensada.

Amb aquestes afirmacions, Descartes conclou que allò més perfecte existeix, i això és Déu. La demostració és purament lògica.

Déu és el creador de la naturalesa; va establir les lleis que la governen i la va posar en marxa, acabant així la seva intervenció directa.

Substància Material Extensa: El Món Físic

Descartes concep el món físic com compost d'identitats materials relacionades entre si per lleis mecàniques (les lleis de la física establertes per Déu). Tot el que existeix en el món extern són partícules.

Els cossos dels éssers vius responen a aquestes lleis mecàniques, funcionant com autòmats (màquines que funcionen per si soles). L'ésser humà, però, no depèn només de la matèria, ja que és l'únic ésser dotat d'ànima; per tant, no som autòmats complets.