Figures Clau del Noucentisme i la Literatura Catalana del Segle XX

Introducció als Autors Clau del Noucentisme i la Literatura Catalana del Segle XX

La literatura catalana del segle XX va estar profundament marcada pel moviment del noucentisme i per figures intel·lectuals d'una importància cabdal. A continuació, s'examina la vida i l'obra dels autors més representatius d'època: Eugeni d'Ors, Josep Carner, Carles Riba i Josep Maria de Sagarra.

Eugeni d'Ors

Segle XX. Barcelona, 1881. Es doctora en dret, freqüenta els cercles modernistes i es dedica al periodisme. El 1906 comença a escriure un article a La Veu de Catalunya sota l'epígrafe de "Glossari" i signat amb el pseudònim Xenius. Hi comentava l'actualitat política i cultural i crea el noucentisme; va ser qui decidia quins escriptors i artistes es podien considerar noucentistes i quins no (exaltació del present, revisió del passat, imperialisme, arbitrarisme, classicisme i mediterranisme). Serà nomenat director general d'Instrucció Pública de la Mancomunitat (1917) i destituït tres anys després. El 1938 és nomenat jefe nacional de bellas artes i va morir a Vilanova i la Geltrú (1954).

Obra d'Eugeni d'Ors

• Glossa: gènere breu en què l'autor opina sobre els temes polítics i culturals.
• La Ben Plantada (1912)
• Gualba la de mil veus (1915)
• Oceanografia del tedi (1916)

Josep Carner

Segle XX. Barcelona, 1884. Als 11 anys publica el seu primer poema, estudia dret i filosofia, i treballa des del 1911 amb l'Institut d'Estudis Catalans.

Obra de Josep Carner

En la seva trajectòria política presenta una primera etapa modernista i, entre 1906 i el 1924, es converteix en el màxim representant del noucentisme poètic.

• Els fruits saborosos (1906)
• Auques i ventalls (1914)
• Inútil orfes (errata original: Inútil ofrena, 1924)
• Amb El cor quiet (1925) s'adscrigué a una poesia de caire simbolista.
• Nabí (1941), que pren com a pretext la història de Jonàs.
• Va recollir la seva poesia a Poesia (1957).
• Proses de glosses (errata original: Proses de les bonhomies, 1925), model d'estil noucentista.
• En teatre fou autor d'obres com El giravolt de maig (1928).
• Com a traductor desplega una intensa activitat en acurades versions d'autors tan diversos.

Carner demostra ser un gran creador de llenguatge literari en una difícil combinació de registre culte i popular, de naturalitat aparent i molt rigorosa elaboració.

Carles Riba

Barcelona, 1893. Estudia dret i filosofia i lletres, col·labora amb els noucentistes i va ser nomenat professor de l'Escola de Bibliotecàries. Traductor hel·lenista, crític i humanista, hereu del noucentisme, és autor d'una poesia tan intel·lectual com depurada. A la postguerra fou un símbol de la cultura catalana resistent sota el franquisme. Col·labora amb Pompeu Fabra en la confecció del diccionari i amb la Fundació Bernat Metge en la traducció de clàssics. Professor de grec a la UB, el 1958 és nomenat director de la Fundació Bernat Metge i mor l'any següent a Barcelona.

Obra de Carles Riba

La poesia ribiana està classificada dins el corrent postsimbolista i consta de:

• Primer llibre d'estances (1919)
• Segon llibre d'estances (1930), a l'entorn amorós però també de l'autoconeixement del poeta i de la creació poètica mateixa.
• Tres suites (1937), conjunt de sonets a l'entorn de motius merament ornamentals resolt sota la influència de la poesia pura.

Cal esmentar les nombroses traduccions degudes a Riba, sobretot la de l'Odissea d'Homer, en dues versions diferents: una el 1919 i l'altra el 1948. És remarcable la seva tasca com a crític, recollida a Escolis (1921) i Per comprendre (1937).

Josep Maria de Sagarra

Poeta, dramaturg, traductor, novel·lista i articulista, a la seva època va adquirir un enorme prestigi més pel seu vessant poètic i teatral. Nascut a Barcelona (1894), estudia dret i comença la carrera diplomàtica. Cosmopolita, irònic i personatge clau en l'ambient despreocupat i noctàmbul de la Barcelona d'entreguerres.

Obra de Josep Maria de Sagarra

• Poesia: és autor de quatre reculls inspirats en la forma tradicional de la cançó: Cançons d'abril i de novembre (1918), Cançons de taverna i d'oblit (1922); així com de tres extensos poemes narratius: El mal caçador (1915), El comte Arnau (1928) i el Poema de Nadal (1930). També va escriure poemes satírics que ridiculitzaven a uns quants personatges de l'època.
• Teatre i traducció: normalment en vers, és molt abundant i comprèn diversos gèneres, des del teatre de costums fins a la tragèdia, destacant el poema dramàtic de caràcter popularista i ruralista. El seu últim èxit fou el drama religiós.
• Narrativa i memòries: Paulina Buxareu (errata original: Paulina Boixareu, 1919), All i salobre (1929) i Vida privada (1932), on cal destacar el tercer com a crònica de la decadència de l'antiga aristocracia barcelonina a través de tres generacions d'una família. És autor també de les Memòries (1954).