Felip II: Política, Imperi i Conflictes a la Monarquia Hispànica (1556-1598)

Ciencias sociales5,53 KB

L'Imperi de Felip II: Política Interior i Exterior

El successor de Carles I fou el seu fill, Felip II (1556-1598). Malgrat que no va rebre el títol d’emperador, ja que l’hereu fou el seu oncle Ferran, va ser monarca d’un imperi immens i titular d’una corona que era la primera potència d’Europa.

El Monarca i la Centralització del Govern

A diferència del seu pare, Felip II va ser un monarca dedicat del tot a les qüestions del seu regne. Ell, personalment, resolia tots els afers amb l’ajuda dels seus secretaris i va consolidar i reestructurar les institucions de govern de l’època dels Reis Catòlics per posar-les al servei del poder reial.

  • Els seus viatges foren escassos; pràcticament mai va abandonar la Península.
  • Va fixar una seu permanent per a la cort amb l’establiment de la capitalitat a Madrid el 1566.
  • Va acabar retirant-se al monestir d’El Escorial, que ell mateix havia fet construir, des d’on va exercir el govern fins a la seva mort.

La Defensa del Catolicisme i l'Expansió

Felip II hauria pogut concentrar la seva atenció en els interessos exclusius de la Monarquia Hispànica i en el seu predomini a Europa, però com a «monarca catòlic» va continuar mantenint l’ideal de defensa del catolicisme.

La seva política i els seus enemics no eren gaire diferenciats dels del seu pare Carles I. A més, s’hi van afegir l’enfrontament amb Anglaterra i la situació de revolta permanent a Flandes.

Malgrat tot, Felip II va augmentar els seus dominis amb la incorporació de Portugal a la corona el 1580, fent valer els seus drets com a fill d’Isabel de Portugal.

Intransigència Religiosa i Autoritarisme

En la pugna entre la Reforma Protestant i la Contrareforma Catòlica, que va tenir lloc a Europa durant el segle XVI, la monarquia de Felip II es va situar de manera decidida com a defensora dels principis del Concili de Trento, que una pragmàtica del 1565 declarava obligatòria al territori peninsular.

La Repressió de la Dissidència

D’aquesta manera, es van promulgar lleis per prohibir la importació de llibres i es va impedir fer estudis a l’estranger. La Inquisició va publicar un índex de llibres prohibits, registrava biblioteques i perseguia qualsevol sospitós d’heretgia.

La Repressió dels Moriscos

La monarquia va anul·lar tots els particularismes etnicoreligiosos dels moriscos, que eren especialment nombrosos a València i a l’antic Regne de Granada. Eren aproximadament 32.000 i la seva situació esdevenia cada vegada més difícil perquè suscitaven malfiança per la seva llengua i pels seus costums.

A més, se’ls acusava de connivència amb els atacs berberescos i turcs a les costes mediterrànies. La seva situació va empitjorar per diversos factors:

  • L’augment d’impostos sobre la seda, una de les seves activitats tradicionals.
  • L’expropiació progressiva de les terres que conreaven.

El 1566 es va promulgar un decret que els prohibia l’ús de la seva llengua, de la seva manera de vestir i de les seves tradicions. Els moriscos van intentar negociar amb el rei un pagament de diners a canvi de conservar el seu estatus tradicional, però la Corona va rebutjar la proposta.

La Revolta de les Alpujarras (1568-1570)

Com a resposta, els moriscos andalusos, dirigits per Aben Humeya, van protagonitzar una insurrecció el 1568 que es va estendre per Las Alpujarras, malgrat que no va aconseguir apoderar-se de Granada. La revolta va ser sufocada gairebé dos anys després, el 1570, per Joan d’Àustria, fill natural de Carles I.

L'Expulsió Definitiva (Felip III)

L’abril del 1609, en època de Felip III, es va decretar l’expulsió dels moriscos, primer de València i, entre els anys 1610 i 1614, de la resta del regne. Més de 300.000 persones van haver d’abandonar el país i la majoria es va dirigir cap al Nord d’Àfrica. La seva marxa va tenir conseqüències econòmiques molt greus per a l’agricultura i l’artesania, sobretot al Llevant i Aragó.

El Conflicte amb Aragó: El Cas d'Antonio Pérez

De vegades, la repressió de la dissidència religiosa va ser utilitzada com a càstig a qualsevol forma d’oposició a l’autoritat reial. Aquest va ser el cas del secretari Antonio Pérez, que, implicat en un complot polític, va fugir a Aragó, d’on era originari, i va reclamar la protecció del Justícia d’Aragó, Juan de Lanuza.

Aquest es va negar a lliurar-lo amb l’argument que els ciutadans d’Aragó tenien dret a ser jutjats pels tribunals d’aquest regne. Felip II, llavors, va acusar d’heretgia Antonio Pérez davant la Inquisició, l’únic tribunal comú a tots els regnes.

El Justícia, amb el suport de les autoritats de Saragossa, es va negar a lliurar-lo. Felip II, infringint els Furs d’Aragó, hi va enviar un exèrcit que va posar fi a la insurrecció i va executar Lanuza.

L’incident va fer evident el conflicte entre la voluntat dels territoris de la Corona d’Aragó de mantenir les seves lleis i les seves institucions, i els desigs de la monarquia d’augmentar el seu poder, d’imposar més centralització i de sotmetre les institucions tradicionals al poder reial.

Descargar

PDF Word HTML