Feixisme, nazisme i totalitarismes a Europa (1920-1945): resum

Partit nazi

Causes del triomf nazi

• La crisi va enfeblir la societat i enfortir el Partit Nacionalsocialista.
• El sentiment de venjança pel Tractat de Versalles amb França.
• Fòbia al bolxevisme (antibolxevisme) per part d’empresaris i dirigents.
• Antisemitisme explícit anterior a Hitler; odi envers els jueus (enemic intern).

La nazificació d’Alemanya

Consolidació nazi

• Gener de 1933: Hindenburg anomena canceller Hitler.
• Incendi del Reichstag, en què atribueixen la culpa als comunistes; pretext per suprimir drets fonamentals.
• Març de 1933: noves eleccions. Hitler arriba a una coalició amb altres partits, obté plens poders i constitueix una dictadura.
• Juliol de 1933: règim de partit únic, NSDAP.
• Aquest mateix any es crea el primer camp de concentració.
• 1934: control i repressió. Gestapo: policia secreta nazi.
• Agost de 1934: mor Hindenburg; Hitler s'autoproclama cap d'estat.

Reformes i projecte racial

• Propaganda massiva nazi.
• 1934: esterilització i castració de gitanos.
• 1935: lleis de Nuremberg, legislació antijueva.
• Règims dictatorials amb tendència a l'autarquia (autosuficiència econòmica) i a la planificació (pla quadriennal).
• Eliminació de l'atur basada en la contractació per grans empreses, on es produïa principalment armament i autopistes (preparació per a la guerra). Fou considerat un èxit.

Totalitarisme soviètic

Stalin (1927-1953) · El PCUS (Partit Comunista) tenia el monopoli del poder.

Rússia es va convertir en una de les primeres potències mundials.

S’impulsa una industrialització basada en la col·lectivització agrària, la planificació econòmica (plans quinquennals) i la creació de gulags (camps de treball).

Una època de crisi

La 1a Guerra Mundial va acabar amb el triomf d'algunes democràcies. Va aparèixer a Europa un nou mapa polític amb nous països i nous règims. Però, en la postguerra, les dificultats econòmiques i socials van fer perdre prestigi a les democràcies com a sistema polític. Les societats es van radicalitzar: molts obrers van abraçar el comunisme; molts burgesos es van alarmar per por a una revolució. La crisi de 1929 va acabar de complicar la situació i va afavorir el sorgiment de dictadures i règims totalitaris.

Les democràcies davant la crisi

Els països amb democràcies molt arrelades (França o Gran Bretanya) van poder integrar al seu sistema polític els partits socialistes, aïllant els partits més radicals. A Gran Bretanya, on la crisi de postguerra va ser molt dura, el Partit Laborista no es va radicalitzar. A França, l'esquerra va formar una gran coalició per guanyar les eleccions de 1936, el Front Popular, i es va mantenir dins del sistema democràtic. En els països nòrdics, els governs socialdemòcrates, i a Suïssa, Bèlgica i Holanda, els partits liberals van frenar l'ascens dels radicals.

Les democràcies van veure amb impotència l'ascens de dictadures a altres països d'Europa.

L'ascens de les dictadures

En països amb poca tradició democràtica, la crisi va donar impuls als partits radicals o a caps militars, que o bé van guanyar eleccions o bé van prendre el poder per la força. Aquests règims autoritaris prometien restablir l'ordre, exaltaven el nacionalisme i es comprometien a impedir l'accés al poder de les esquerres. Afirmaven que la democràcia era incapaç de resoldre els problemes econòmics i socials i que era un sistema polític decadent. Des de 1920 es van establir dictadures a Hongria, Polònia, Lituània, Portugal, Àustria, Letònia, Estònia, Grècia, Romania i Bulgària.

A Espanya, el general Primo de Rivera va donar un cop d'estat i se li va lliurar el poder. A la seva caiguda es va instaurar una República; la inestabilitat d'aquesta va donar origen a una guerra civil; després d'aquesta, es va instaurar la dictadura del general Franco.

El feixisme es va estendre per bona part d'Europa, arribant al poder a Itàlia (1922) i Alemanya (1933), amb el programa d'implantar règims totalitaris en els quals l'Estat controlava tots els aspectes de la vida de les persones. D'altra banda, a la URSS, Stalin va implantar també un règim totalitari.

El feixisme italià (1922-1945)

La 1a Guerra Mundial va ser molt dura per a Itàlia. La situació era greu a causa d'una crisi econòmica, la inflació i l'atur. A aquest descontentament se li va sumar el malestar social i la inestabilitat política. Pagesos sense terres ocupaven les finques dels grans propietaris; obrers ocupaven fàbriques. Molts burgesos temien una revolució com l'havana russa.

El 1919 Benito Mussolini va crear els Fasci di Combattimento, grups paramilitars de joves de la burgesia i excombatents que actuaven contra organitzacions d'esquerres amb pallisses i assassinats. Empresaris i terratinents van subvencionar aquests Fasci per frenar el moviment obrer.

El 1921 Mussolini va crear el Partit Nacional Feixista, amb un programa populista. Proposava acabar amb la democràcia i establir un Estat autoritari i fort, defensant la propietat privada i una política exterior expansionista. Aquest partit va ser recolzat per grans propietaris, terratinents, burgesos, l'Església i la Corona.

La seva simbologia era: camisa negra, salutació amb el braç enlaire i el fascio.

El 1922 Mussolini va exigir la entrega del poder, organitzant la gran manifestació anomenada «Marxa sobre Roma». El rei Víctor Manuel III va encarregar a Mussolini la creació d'un nou govern.

Mussolini va convocar eleccions i, després de guanyar-les amb majoria absoluta, va iniciar la destrucció del sistema democràtic. Per guanyar va amenaçar i atacar els partits d'esquerres. Mussolini va iniciar un procés per acabar amb les llibertats i amb l'Estat democràtic, perseguint els seus adversaris polítics (assassinat de Matteotti per haver denunciat frau a les eleccions). Va instaurar un règim autoritari, és a dir, una dictadura feixista.

Les seves característiques eren:

• Supressió de la democràcia: empresonament de l'oposició, prohibició de tots els partits polítics (excepte el seu), censura de la premsa.
• Concentració de tots els poders: Mussolini era cap de govern i cap del partit feixista; es mantenia la monarquia com a forma d'Estat.
• Acords amb el Vaticà i establiment d'institucions controlades pel partit feixista.
• Política exterior imperialista: invasions d'Albània, Líbia, Somàlia i Eritrea.
• Lleis racistes que prohibien matrimonis entre blancs i negres.

Quins elements defineixen el feixisme?

Va sorgir com a rebuig a la democràcia, al racionalisme, al parlamentarisme i a la tradició il·lustrada.

Era un projecte totalitari, antiliberal i anticomunista amb aquestes característiques:

• Obediència a un líder carismàtic que concentra tots els poders; és el cap del partit únic i simbolitza la nació.
• Exaltació de l'Estat per sobre dels drets i les llibertats.
• Exaltació de la violència i de la guerra.
• Defensa d'una societat no igualitària en què dominen els elegits.
• Nacionalisme amb component racista.
• Organització de les masses a través de diverses organitzacions del partit.

Dirigisme econòmic i control social

El partit feixista pretenia instaurar un règim totalitari en el qual l'Estat controlava tots els aspectes de la vida social i econòmica.

L'Estat feixista volia implantar l'autarquia mitjançant un intervencionisme econòmic. Volien ser autosuficients: es van reduir les importacions i es va controlar la producció agrícola i industrial. Es van iniciar grans obres públiques. A la vegada, prohibint protestes obreres, es van mantenir salaris baixos. Tot això va beneficiar les oligarquies industrials i financeres.

Per controlar la població, l'afiliació al partit i als sindicats feixistes era obligatòria. Els dissidents i opositors van ser empresonats o bandejats. L'educació estava controlada i la població era adoctrinada a través de la propaganda i els mitjans de comunicació.

Mussolini era presentat com un superhome. En les escoles, damunt la pissarra, hi havia un cartell que deia: «Mussolini sempre té raó».

La nazificació d'Alemanya — Hitler en el poder: el camí al totalitarisme

Després de la 1a Guerra Mundial, Alemanya es va convertir en una república democràtica. Van pagar els deutes de la guerra i això va perjudicar molt l'economia alemanya, que va patir una terrible inflació, atur i escassetat. Van sorgir moviments