Les Fases del Franquisme: De la Dictadura a la Descomposició

La fase totalitària (1939-1959)

En la fase totalitària, caracteritzada pel retrocés econòmic, la involució ideològica i la duresa de la repressió, hi va haver tres subfases: la Segona Guerra Mundial (1939-1945), l'aïllament internacional (1945-1950) i la Guerra Freda (1950-1959).

La Segona Guerra Mundial (1939-1945)

L'evolució de la Segona Guerra Mundial va condicionar la política interior del règim franquista. En esclatar la guerra, Espanya es va declarar neutral; però, davant dels triomfs espectaculars d'Alemanya el 1939 i el 1940, va passar de la neutralitat a la no-bel·ligerància, sense amagar així la seva oberta simpatia per les potències de l'Eix. El règim va enviar la División Azul (1941-1943) a lluitar al front oriental contra l'URSS.

Però, a partir de 1942, quan la guerra va començar a anar malament per a les potències de l'Eix, Espanya va tornar a proclamar-se neutral i va iniciar lentament contactes amb els països aliats. La dictadura es va dotar de dues noves institucions: les Corts i el Fuero de los Españoles.

Les Corts constaven de 424 diputats: la meitat designats directament o indirectament pel cap de l'Estat; l'altra meitat, elegits o designats per altes jerarquies pròximes a Franco. Les Corts no controlaven l'acció de govern, era Franco qui ho feia.

El Fuero de los Españoles era una declaració de drets dels espanyols, una mena de succedani de constitució. Així, promulgava un seguit de drets propis de les democràcies occidentals, com ara el de reunió o el d'expressió.

L'aïllament internacional (1945-1950)

A la fi de la Segona Guerra Mundial (1945), la dictadura franquista va quedar aïllada internacionalment. Les potències guanyadores de la guerra consideraven Espanya l'últim reducte europeu del feixisme. El 1946, l'Organització de les Nacions Unides no va admetre el règim del general Franco, i el govern francès va tancar la frontera amb Espanya. Més tard, per recomanació de l'ONU, els països membres van retirar els ambaixadors d'Espanya.

També va prendre algunes mesures per millorar la imatge del règim: l'eliminació de la salutació amb el braç alçat i la promulgació de la Ley de Sucesión (1947), amb la qual pretenia esborrar la imatge feixista. Segons aquesta llei, Espanya esdevenia un regne, però el cap de l'Estat continuava sent Franco a perpetuïtat. També es van crear dues noves institucions: el Consell de Regència i el Consell del Regne.

Respecte a la seva successió, el dictador no va esmentar mai quina seria la dinastia cridada a regnar. L'any 1948 va aconseguir que el net d'Alfons XIII, el príncep Joan Carles, s'eduqués a Espanya sota la seva tutela. Malgrat tot, el pretendent carlí, Carles Hug de Borbó-Parma, no va ser expulsat d'Espanya fins al final del 1968.

La Guerra Freda (1950-1959)

La tensió creixent entre els Estats Units i l'URSS va donar un valor polític important a l'anticomunisme del règim espanyol, ja que la situació estratègica d'Espanya li proporcionava un alt valor militar. Així, el 1949, any de la creació de l'OTAN, la banca nord-americana va concedir un préstec al govern espanyol. El 1950, l'ONU va anul·lar l'aïllament diplomàtic del règim espanyol i, al mateix temps, els Estats Units van aprovar la concessió d'un altre préstec a Espanya. El 1952, Espanya va ser admesa a la UNESCO, i el 1953 els Estats Units van signar amb el govern espanyol el pacte de Madrid, segons el qual es creaven bases militars nord-americanes a Espanya a canvi d'ajut militar i econòmic. El mateix any, el Vaticà va signar el concordat amb Espanya. El 1955, Espanya va ser admesa a l'ONU.

A conseqüència d'això, es va crear la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional, llei que mantenia alguns principis falangistes com la família, el municipi i el sindicat.

La fase tecnocràtica (1959-1969)

La inclusió en el govern dels anomenats tecnòcrates va marcar aquesta fase. Des del punt de vista social, en aquest període s'experimenta una modernització accelerada de l'economia i la societat espanyoles.

La modernització no va anar acompanyada de canvis significatius en el sistema polític franquista, tot i la promulgació de la Ley de Prensa (1966). Aquesta llei permetia, per primera vegada, la llibertat d'expressió, tot i que amb molts controls i molta cautela. També es va promulgar la Ley de Libertad Religiosa (1967), que tolerava el culte privat i públic d'altres religions.

Una atenció especial mereix la Ley Orgánica del Estado, aprovada en un altre referèndum sense garanties el 14 de desembre de 1966. Es tractava d'una mena de constitució franquista, amb la qual es volia assegurar la pervivència del règim després de la mort del dictador. S'hi mantenien la definició de la forma de l'Estat com a regne i la fidelitat als principis fonamentals del Movimiento. També s'hi separava la funció de cap de l'Estat de la de president del govern.

D'acord amb aquesta llei, tres anys després, Franco va designar com a successor seu el príncep Joan Carles, que va jurar l'acceptació davant de les Corts el 23 de juliol de 1969.

La fase de descomposició del règim (1969-1975)

Els primers símptomes de descomposició de la dictadura franquista van començar a aparèixer a partir del 1969. El primer símptoma va ser l'evident deteriorament físic de Franco, que cada vegada delegava més poder de decisió en el seu home de confiança, l'almirall Luis Carrero Blanco.

Altres signes d'aquesta descomposició van ser el distanciament progressiu de l'Església i la capacitat mobilitzadora de l'oposició. La crisi de la dictadura també es va agreujar els darrers anys a causa de les accions terroristes d'ETA i del FRAP.

La decadència de la dictadura també es va evidenciar per les tensions contínues entre dos sectors del règim: els immobilistes, partidaris de mantenir els senyals d'identitat, i els aperturistes, que estaven a favor d'un desenvolupament polític que portés a una democràcia limitada. Aquesta tensió va provocar una paràlisi política entre el 1969 i el 1973, període en què només es va aprovar una llei important: la Ley General de Educación.

A més, a l'hora de desenvolupar la Ley Orgánica del Estado, el règim va topar amb algunes contradiccions. La paràlisi política es va agreujar amb l'assassinat de l'almirall Luis Carrero Blanco en un atemptat d'ETA a Madrid.

Els dos darrers anys (1974-1975), la dictadura va ser conduïda per Carlos Arias Navarro. La seva acció política es va caracteritzar per la impotència i l'enduriment de la repressió. N'és un exemple l'execució de Salvador Puig Antich, acusat d'haver matat un policia. El setembre de 1975, el govern d'Arias va fer executar cinc sentències de mort contra militants del FRAP i d'ETA. Aquestes execucions van provocar una onada de protestes a Europa.