Expansió Catalana: Segles X-XII i Conquesta de la Catalunya Nova

Expansió econòmica: Segles X i XI

Durant els segles X i XI, es va produir un increment de la producció agrària que va conduir a una millora de l'alimentació i, conseqüentment, a un augment de la població. Aquest augment de la producció va ser possible gràcies a noves rompudes i a l'ampliació de les terres de conreu. La ramaderia, especialment d'ovelles i cavalls, també va experimentar un creixement. A més, es van introduir millores tècniques com l'ampliació de les terres de regadiu i la construcció de molins d'aigua.

Els excedents agrícoles van afavorir l'augment dels intercanvis i van provocar un alça dels preus. Es va desenvolupar una gran xarxa de mercat rural, amb fires i mercats específics.

Creixement de les ciutats

El desenvolupament del comerç i de l'artesania va impulsar el creixement de les ciutats. A les afores, van sorgir mercats permanents anomenats mercadals, situats fora de les muralles. També van aparèixer nous ravals on es concentraven els oficis artesans. Les ciutats van anar guanyant importància econòmica, influència i prestigi, i alguns nobles s'hi van instal·lar permanentment. Cal destacar la presència significativa de la minoria jueva, que habitava en calls.

Relacions entre Catalunya i Al-Àndalus

Del Califat a les Taifes

Les relacions entre Al-Àndalus i els comtats catalans van variar durant el califat de Còrdova. Les ràtzies, incursions armades, eren freqüents a banda i banda de la frontera.

El primer califa, Abd al-Rahman III (891-961), va reforçar l'aparell militar musulmà. Els comtes catalans, des de Borrell II (947-992), van adoptar una política conciliadora. No obstant això, la pau no va ser duradora, ja que l'any 985 Almansor va atacar Barcelona. La superioritat militar musulmana i la manca de suport de la monarquia franca feien inviable una altra política.

Al 1008, la situació va canviar. El califat de Còrdova va entrar en una etapa d'agitació política i, al 1031, es va dissoldre amb la destitució de l'últim califa, Hixam III.

Regnes de Taifes i les Pàries

Les taifes més importants de la Catalunya Nova van ser la de Lleida i la de Tortosa. El període dels regnes de taifes va ser testimoni d'un important desenvolupament econòmic, amb un augment dels recursos agrícoles i el naixement de manufactures com la construcció de vaixells a Tortosa. També va haver-hi un progrés en l'àmbit cultural, ja que els musulmans van protegir figures del camp de les arts i les lletres, tant musulmanes com jueves.

La conquesta almoràvit (1099) va suposar la desaparició dels regnes independents i va accentuar l'enfrontament entre sarraïns i cristians a les fronteres.

Les Parias Hispaniae eren tributs que les taifes pagaven a l'època de Ramon Berenguer I (1035-1076) a causa de la seva debilitat militar davant els comtats catalans. Aquestes pàries es van satisfer regularment i es van convertir en el principal objectiu de les expedicions militars contra terres sarraïnes. Els seus descendents van continuar aquesta pràctica i van intentar ampliar el sistema a tots els regnes musulmans.

Expansió territorial: Conquesta de la Catalunya Nova

A mitjans del segle XII, amb Ramon Berenguer IV (1131-1162), es va dur a terme l'ocupació dels territoris de la Catalunya Nova. Al 1105, es va conquerir Balaguer, que es va convertir en la capital del comtat d'Urgell. Posteriorment, la ciutat de Lleida i la vall de l'Ebre van esdevenir objectius principals tant per a aragonesos com per a catalans.

La unió de Catalunya i Aragó va permetre plantejar amb més garanties l'expansió al territori musulmà, beneficiant la noblesa i el clergat. Les noves terres conquerides es van repartir entre Aragó i Catalunya en funció de criteris polítics, econòmics i defensius. Van conquerir Tortosa i Lleida. Ja en l'època d'Alfons I el Cast, durant els anys 1168-1169, es va conquerir la comarca del Matarranya, fet que va suposar el final de la conquesta de Catalunya.