Evolució del catalanisme polític i la Mancomunitat de Catalunya (1880-1925)

Les tendències bàsiques del catalanisme

Quan parlem de dues tendències bàsiques del catalanisme, ens destaquem pel vigatanisme i la figura de Valentí Almirall.

• Vigatanisme: és un moviment cultural i intel·lectual impulsat pels membres de la Unió Eclesiàstica de Vic. Aquest moviment cultural es va veure relacionat amb el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages.

• Josep Torras i Bages: va defensar un catalanisme que tenia arrels cristianes. El 1892, va publicar l’obra més important que destaca en aquesta etapa, anomenada La tradició catalana. Aquesta obra defensava que l’esperit de Catalunya es basa en la família, la propietat i la religió. Rebutjava tot moviment o canvi social que no seguís les pautes anteriors i defensava que el clergat havia de tenir un paper molt important en la restauració catalana.

• Valentí Almirall: provinent d'una família privilegiada, s’enfocava en el català que es parlava en l'època i va participar activament en la Revolució de la Gloriosa. El 1880 va organitzar el Primer Congrés Catalanista basat en un article redactat per ell; aquest congrés tenia com a objectiu unir els partits catalanistes. Es va acordar crear una comissió per assegurar el manteniment del català, es va constituir una acadèmia catalana i es va crear el Centre Català el 1882 per tal que coordinés el moviment catalanista.

El Memorial de Greuges i les Bases de Manresa

• Memorial de Greuges (1885): consisteix en una sèrie de reivindicacions polítiques i econòmiques sobre el conveni de comerç que hi havia entre Espanya i la Gran Bretanya i dels intents que s’havien produït sobre la unificació del dret civil. Aquest memorial demanava set punts clau:

  • Reconeixement del català com a llengua oficial espanyola.
  • Manteniment i reforma del dret civil català.
  • Establiment d’un tribunal suprem català.
  • Establiment d’una administració catalana.
  • Proteccionisme econòmic.
  • Potenciació del caràcter mercantil català.

• Campanya de defensa del dret civil català (1889): durant la visita de la reina regent a Barcelona per l’Exposició Universal, es va redactar el Missatge a la Reina Regent (1888), demanant autonomia política per a Catalunya. Durant els anys següents, es va dur a terme una campanya per reivindicar l'autonomia política i així poder instaurar un dret civil català.

• Fundació de la Unió Catalanista (1891): es funda la Unió Catalanista, però consideren que és inútil presentar-se a les eleccions per la manera com estaven manipulades. Aquesta unió vol fer veure que tothom necessita recuperar l’autogovern fent referència a l'Estat català.

• Redacció de les Bases de Manresa (1892): van ser redactades per la Unió Catalanista. Aquestes bases eren un programa de catalanisme conservador per a l'autonomia política de Catalunya. Era el primer projecte concret d’autogovern creat a Catalunya; encara que era autonomista, no independentista. Volia restablir la plena sobirania, el català oficial i les institucions pròpies.

• Posició del catalanisme davant la guerra de Cuba: dins del catalanisme hi havia opinions dividides, ja que personatges com Enric Prat de la Riba eren abanderats del colonialisme i van contribuir a alguns actes colonialistes d’Espanya.

Crisi de 1898 i la Lliga Regionalista

A través de les Bases de Manresa creades el 1892, la Unió Catalanista demana la fi de la guerra de Cuba. El 1898 es va produir la pèrdua de l’imperi espanyol, fet que va tenir un gran impacte en la pèrdua econòmica de la burgesia catalana. A part d’això, també es va produir un moviment anomenat Tancament de Caixes per la taxa d’impostos implantada per l’Estat espanyol després de veure l’impacte econòmic de la pèrdua de les colònies de Cuba i les Filipines.

• Tancament de Caixes: moviment de protesta a Barcelona el 1899 que consistia a donar de baixa els establiments comercials i indústries per tal de deixar de pagar la contribució a Espanya.

Aquest moviment va portar a la creació de la Lliga Regionalista i el Centre Nacional Català, que era la unió de dos sectors (catalanista i regionalista).

• Lliga Regionalista: partit polític en què la burgesia catalana va tenir un poder hegemònic durant les primeres dècades del segle XX. Els seus dirigents eren: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Josep Puig i Cadafalch. Aquest partit va aconseguir una important victòria en les eleccions legislatives del 1901.

Vida política i conflictes socials (1901-1914)

El catalanisme encara no tenia gaire suport fins al 1898, quan la pèrdua de l’imperi i la crisi econòmica de la burgesia el van impulsar. El 1901 es crea la Lliga Regionalista, partit de tendència conservadora i catalanista que tenia el suport de la burgesia industrial, els comerciants, els professionals i l’Església catòlica.

• Centre Nacional Català i Unió Regionalista: van enviar per primera vegada diputats a Madrid i van tenir èxit el 1901 amb la «candidatura dels quatre presidents». El 1903, però, van començar a perdre força.

El 1905, un grup liderat per Francesc Cambó va assistir a una visita legislativa i va fer un discurs defensant les reivindicacions catalanes. Per mostrar fortalesa electoral davant la Llei de Jurisdiccions i els fets del ¡Cu-Cut!, es va promoure la coalició Solidaritat Catalana, que unia tots els partits catalans (excepte el de Lerroux).

Es va crear un programa comú anomenat Programa del Tívoli, que el 1907 va tenir un triomf espectacular. Aviat, però, van sorgir conflictes interns, especialment després de l’esclat de la Setmana Tràgica el 1909. La Lliga es va posicionar al costat d'Antoni Maura en les eleccions d’octubre de 1909, perdent força a Barcelona. Finalment, el 1910, la desaparició de Solidaritat Catalana es va fer efectiva.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

• Intent d’aprovació per Canalejas: el 1912, el president José Canalejas va proposar una llei de mancomunitats per la pressió regionalista, però el seu assassinat va endarrerir el procés fins al 1913 amb Eduardo Dato.

• Decret de Dato: el 1911, els presidents de les quatre diputacions catalanes van proposar aquesta unió. Dato la va acceptar, però no es va aplicar fins al 1914. Tot i ser una llei general, l'única mancomunitat aplicada va ser la de Catalunya.

• Aprovació de la Mancomunitat (1914): institució activa entre 1914 i 1923/1925 que va agrupar les diputacions de Girona, Barcelona, Lleida i Tarragona. Tot i tenir funcions administratives, va tenir una gran importància política com a primera acceptació de la unitat catalana per part de l’Estat.

Va estar presidida per Enric Prat de la Riba fins al 1917 i posteriorment per Josep Puig i Cadafalch. El 1923, amb l'arribada de Primo de Rivera, es va decidir acabar amb l'exclusivismo malsano de Catalunya i el 1924 es va eliminar la institució.

Obra de la Mancomunitat

La Mancomunitat es va dedicar a crear infraestructures d’ús públic com camins, ponts, obres hidràuliques, ferrocarrils i telèfons. També va realitzar grans inversions en cultura i sanitat, va potenciar la indústria agrària i forestal mitjançant la tecnologia i va millorar els serveis educatius i els ensenyaments tècnics.