Crisi de la Restauració (1898-1931): partits, reformes i conflictes

Partit dinàstic (reformisme liberal i conservador)

En el període 1898-1931 el sistema polític de la Restauració borbònica entra en crisi.

Raons de la crisi del sistema polític

• Governs curts.
• Aliances amb l'oposició.
• Fragmentació interna dels partits dinàstics.
• Augment del pes polític de l'oposició.

Forces polítiques presents en l'escena:

• Conservadors: mauristes (Antoni Maura), idonis (Eduardo Dato).
• Liberals: reformistes (José Canalejas) i faccions de Manuel García Prieto; Santiago Alba; Álvaro de Figueroa (Comte de Romanones).
• Carlins: Partit Tradicionalista (J. Vázquez de Mella) i Partit Integrista (R. Nocedal).
• Nacionalistes: catalans (Lliga Regionalista; Solidaritat Catalana; Acció Catalana; Estat Català); bascos (PNB i, entre 1921-1930, Comunió Nacionalista Vasca i Aberri).
• Republicans: Unión Republicana (Nicolás Salmerón); Partit Radical (A. Lerroux); Partit Reformista (M. Álvarez).
• Obreristes: socialistes (PSOE/UGT); comunistes (PCE, Dolores Ibárruri); anarquistes (Solidaritat Obrera → CNT).

Reformisme dinàstic

1. Conservador: Antoni Maura

Antoni Maura, com a cap de govern, desenvolupa un projecte de reforma dirigit a reformar el règim de la Restauració. El seu projecte rep el nom de la «revolució des dalt». Maura crea una nova dinàmica conservadora: havia estat una figura secundària i passa a tenir protagonisme. És un home amb un tarannautoritari i es comporta com un «cirurgide ferro».

Els objectius principals del seu projecte són: bloquejar la conflictivitat popular, formar una nova classe política i crear un Estat fort i eficaç. Les mesures que intenta posar en pràctica són:

Mesures polítiques

• Vol eliminar el caciquisme mitjançant una llei electoral i la llei dadministració local (1907).
• La llei electoral estableix el vot obligatori per a tots els homes; qui no vota ha de pagar un 20% més d'impostos. A més, el cens electoral està controlat per l'Institut Geogràfic Nacional i no pels ajuntaments. Aquesta llei resulta insuficient perquè en molts casos hi ha eleccions en què només es presenta un candidat i s'escull automàticament; per tant, 1/3 dels parlamentaris estan ocupats per candidats escollits automàticament.
• La llei d'administració local: els ajuntaments perden el control del procés electoral; es formen juntes electorals nomenades pel govern. Aquesta mesura tenia la intenció de reduir el poder dels cacics, però resulta limitada en la pràctica.
• Col·laboració amb els regionalistes a canvi d'atorgar més autonomia a les regions. Antoni Maura promet la creació d'una mancomunitat a Catalunya, cosa que provoca controvèrsia i es interpreta, per a molta gent, com la partició d'Espanya.

Mesures econòmiques

Aplicació d'un proteccionisme a favor de l'activitat industrial per reactivar la indústria (mineria, siderúrgia, químics, etc.). Aquestes branques s'intenten protegir de la competència exterior. Destaquen la llei de reforma naval de 1908 i altres mesures de suport a la indústria.

Mesures socials

Amb l'urbanització, la població que va a la ciutat s'organitza en sindicats i altres organitzacions obreres. L'objectiu del govern és aturar la conflictivitat social (evitar vagues) i introduir millores laborals:

• Regulació del treball infantil i del treball femení.
• Mesures per garantir el descans dominical.
• Creació de l'Institut de Previsió Social.
• Protecció contra els accidents laborals.
• Legalització de les vagues (fins aleshores, moltes vegades eren considerades il·legals).

Mesures de política exterior

Conferència d'Algesires (1906): acord entre potències europees sobre la distribució d'influències al Marroc. El sud del Marroc queda sota control francès i el nord sota control espanyol. El 1908 es crea una companyia minera per explotar mines al Rif —la «Cía Espanyola de les Mines del Rif»— amb accionistes com el Comte de Romanones, José Ferrándiz i Joan Antoni Güell. L'explotació genera resistència local; el 1909 hi ha un atac rifeño contra tropes espanyoles que culmina en la tragèdia coneguda com «el desastre del Barranc del Llop», fet que provoca una gran alarma.

Causes del fracàs de Maura i del reformisme conservador: ine­ficàcia de la reforma de l'administració local i una onada de protestes (la Setmana Tràgica i posteriors).

2. Liberals: José Canalejas

José Canalejas representa el sector més progressista del Partit Liberal i desenvolupa una versió pròpia del regeneracionisme: un reformisme de caire social amb diversos àmbits.

Àmbit religiós

Inclou mesures de separació entre Església i Estat; s'esmenta la «llei del cadenat» (llei del cadenat/cadenar) dirigida a regular la relació entre l'Església i l'Estat.

Reforma fiscal

S'eliminen impostos de caràcter fix sobre el consum que afectaven béns de primera necessitat (per exemple, el pa) i es substitueixen per impostos progressius sobre la renda. També es crea una contribució sobre béns sumptuaris (de luxe).

Llei del reclutament (1912)

Modifica el sistema de reclutament: el servei militar esdevé obligatori només en temps de guerra; es suprimeix parcialment la redempció en metàl·lic i s'introdueix la figura del soldat de quota, amb la qual cosa els qui podien pagar evitaven l'enrolament en molts casos, a costa dels més pobres.

Legislació laboral

1. Si un treball es pot fer assegut, l'empresa ha de posar una cadira.
2. Regulació dels contractes d'aprenentatge.
3. Prohibició del treball nocturn per a les dones.

Projecte de llei de mancomunitats (1912)

Projecte difícil de tramitar a les Corts per les reticències sobre si trencaria la unitat d'Espanya. A Catalunya la Lliga controlava el centre de Barcelona i Lerroux tenia presència a l'Eixample, cosa que condicionava els vots. Canalejas pretén trencar la col·laboració entre conservadors i la Lliga. El projecte s'allargà i Canalejas mor abans que es resolgués; en l'època d'Eduardo Dato es constitueix la Mancomunitat de Catalunya.

A partir d'aquí acaba aquesta fase de reformisme i augmenten les tensions internes dels partits dinàstics, amb manca de lideratge (1912-1923).

El catalanisme entre 1899 i la Mancomunitat

Evolució de les oposicions fins a la Primera Guerra Mundial

En el primer període funciona el bipartidisme i el parlament està controlat per una majoria indiscutible, amb una minoria prèviament decidida. En el segon període apareixen altres formacions, partits minoritaris amb presència al Congrés encara que sense força per governar.

Republicans

Els republicans són la minoria opositora no dinàstica més nombrosa i tenen suport a les ciutats. A Barcelona apareix un moviment de masses que culmina en la formació d'un partit (el republicanisme radical) el 1908, que obté victòries electorals (lerrouxisme). Lerroux inicia un discurs republicà violent, populista, anticatalanista i anticlerical.

Catalanisme i Llei de Jurisdiccions (1906)

Cronologia i fets rellevants:

• 1899: tancaments de caixes.
• 1905: incidents del Cu-Cut.
• 1906: resposta del govern amb la Llei de Jurisdiccions.
• Aliança de partits contra la Llei de Jurisdiccions: Lliga Regionalista, republicans, socialistes i carlins (excepte els radicals de Lerroux).
• 1907: el programa del Tívoli i la solidaritat catalana, que es converteix en una aliança electoral.
• 1909: Setmana Tràgica a Barcelona.
• 1914: establiment de la Mancomunitat de Catalunya, experiència d'autoadministració.

La Lliga Regionalista controla políticament Catalunya amb un discurs d'autonomia regional (no de sobirania). Vol intervenir en qüestions d'Estat per modernitzar i descentralitzar-lo i col·labora sovint amb governs centrals, sobretot conservadors. Dirigents destacats: Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba. És l'única formació que col·loca ministres en gabinets dinàstics. Els seus competidors principals són els lerrouxistes, que al 1903 i 1905 guanyen eleccions i controlen l'Ajuntament de Barcelona, origen de tensions internes a la Lliga.

Causes de les tensions a la Lliga:

• Pèrdua d'eleccions municipals (1903 i 1905).
• Un sector de la Lliga rebutjava la col·laboració amb els dynàstics.

Això provoca la divisió entre intrèngents (Lluís Domènech i Montaner) i possibilistes (Prat).

Nacionalisme basc

(1895) El Partit Nacionalista Basc (PNB) és una força fonamental; el seu líder Sabino Arana prové del carlisme. El seu discurs se centra en la idea de la raça, el particularisme basc basat en la llengua, la xenofòbia envers els forasters («matutuak») i una postura antiliberal.

Carlisme

En aquesta època el carlisme és una força amb presència electoral, especialment forta en ajuntaments i en les vies forals del País Basc i Navarra. J. Vázquez de Mella en el seu discurs defensa una direcció monàrquica, la tradició, la religió catòlica com a eix nacional i una idea de dictadura.

Obrerisme: socialistes i anarquistes

Socialistes

El PSOE és el partit obrer fonamental i experimenta un augment de la militància entre 1899 i 1930. Continua la política d'aliances amb altres forces polítiques, com la conjunció republicano-socialista, que augmenta la presència al Congrés. Líders destacats: Pablo Iglesias, Julián Besteiro, Indalecio Prieto, Francisco Largo Caballero.

Amb la Revolució Russa (1917) el PSOE es divideix: una part opta per no integrar-se en la Tercera Internacional, mentre que un grup prosoviètic (alguns membres com José Díaz) aposta per seguir la revolució d'octubre.

Anarquisme

L'anarquisme participa activament en conflictes obrers i agitacions populars. Solidaritat Obrera s'amplia i, amb altres sindicats, es transforma en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La ideologia anarquista defensa la independència política, la voluntat d'enderrocar el capitalisme, l'abstencionisme i la unitat sindical. Líders: Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró.

Hi ha un canvi significatiu: l'allunyament de la violència com a tàctica, aprovat al Congrés de Sants (1918). El 1919 es produeix la vaga de la Canadenca, la més important del període. Durant les dècades de 1910 i 1920 el govern civil de Barcelona, sota el general Martínez Anido, aplica una onada repressiva basada en el pistolerisme i la llei de fugues, fet que provoca respostes violentes d'alguns sectors sindicals anarquistes.

Mancomunitat de Catalunya

Una mancomunitat és una unió de diputacions amb reconeixement jurídic per desenvolupar projectes d'interès comú. El projecte s'inicia amb Antoni Maura, es discuteix a les Corts de Canalejas i s'aprova en l'època d'Eduardo Dato.

Característiques:

• La Mancomunitat és una forma d'administrar el territori sense suport financer ni plantilla estatal suficient.
• Unió de les quatre diputacions de Catalunya: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida.

Estructura: poder executiu format per un president i un consell permanent. Presidents destacats: Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch i Alfons Sala.

Tasca modernitzadora

Què va fer la Mancomunitat?

• Construcció d'infraestructures: ampliació de la xarxa de carreteres (1914), establiment d'una zona franca al port de Barcelona (1914, funcionant durant la Primera Guerra Mundial), expansió de la xarxa telefònica (1916), construcció de ferrocarrils de la Mancomunitat (1918) i, el 1923, esment de l'aeroport (esmentat com a Canudes / El Prat en el període).
• Cultura: suport a l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i a la secció de filologia amb Pompeu Fabra i la modernització lingüística; modernització de l'ensenyament primari i creació d'escoles normalistes per a mestres i també escoles per a dones.

Primera Guerra Mundial i la crisi de 1917

La Primera Guerra Mundial (1914-1918) acaba amb la derrota d'Alemanya i la pau de París (1919). Causes: repartiment colonial i desequilibris de poder a Europa. La guerra enrola dos grans blocs i implica, entre altres, França, Gran Bretanya, l'Imperi Rus, els Estats Units i Itàlia contra les Potències Centrals (Alemanya, l'Imperi Austrohongarès, Bulgària i l'Imperi Otomà). La revolució de 1917 a Rússia condiciona la dinàmica internacional i inspira moviments revolucionaris a altres països.

Com afecta a Espanya?

Espanya es manté neutral però es divideix en aliadófils (simpatitzants de França: Liberals, romanonesos) i germanòfils (simpatitzants d'Alemanya: conservadors, sectors afins a Vázquez de Mella i Alfons XIII). El període 1914-1918 és d'expansió econòmica, amb tres fases:

1. Fase de confusió: incertesa sobre la durada i abast de la guerra.
2. Fase d'eufòria exportadora: Espanya subministra productes manufacturats; augmenten preus i beneficis, però sense una modernització sostinguda de la base productiva. Rames beneficiades: tèxtil, cuir, calçat, maquinària, alimentació, químics, paper; siderúrgia basca, mineria asturiana, indústria tèxtil i metal·lúrgica catalana.
3. Fase de crisi postbèl·lica: tancament d'una gran quantitat d'empreses (uns 6.000 tancaments), amb consegüent atur en sectors claus.

La «triple crisi del 17» es manifesta en tres àmbits:

• Militar: creació de les juntes de defensa (junters) —conflicte entre junters i africanistes— que suposa un acte d'insubordinació i una amenaça de cop d'Estat; retorn del pretorianisme.
• Moviment obrer: inspiració de la Revolució Russa; el PSOE/UGT debaten accions; Julián Besteiro proposa una vaga general indefinida acompanyada d'una acció insurreccional; Francisco Largo Caballero negocia amb la CNT la convocatòria d'una vaga general. La convocatòria fracassa en diversos moments.
• Política: l'assemblea de parlamentaris demana una reforma constitucional i l'obertura excepcional de les Corts; es reclama una menor intervenció del rei i més autonomia en la presa de decisions.

La resolució d'aquesta crisi suposa un augment de la influència militar en la política, amb una pèrdua de confiança en els civils, fet que anuncia la fallida del sistema parlamentari i, a la llarga, el declivi de la monarquia.

La guerra del Marroc i postguerra (1918-1922)

La guerra del Marroc i la postguerra provoquen una descomposició del sistema polític:

• Descomposició del sistema polític: divisions internes als partits dinàstics per manca de programes i lideratges clars; competència de forces d'oposició que capitalitzen el descontent urbà. S'optà per governs de concentració per allargar la vida del sistema de la Restauració.
• Crisi econòmica: adaptació de l'economia a nous mercats, caiguda d'importacions, escassetat de metalls; entre 1919 i 1922 disminueixen les exportacions i tanquen unes 6.000 empreses, provocant atur en tèxtil, metal·lúrgia i mineria. Hi ha desequilibri en la distribució de la renda i inflació; els empresaris demanen protecció i mesures per reestructurar la base productiva (augment d'aranzels, ajuda fiscal, desenvolupament d'indústries noves: química, elèctrica, béns d'equipament).
• Agitació social: creixement de sindicats (UGT i CNT). Afiliacions: la UGT passa de 40.000 (1910) a 100.000 (1917); la CNT creix espectacularment (uns 15.000 el 1915 i uns 700.000 el 1919). El 1919 esdevé la vaga de la Canadenca. L'època es caracteritza per la repressió patronal i militar (llei de fugues, pistolers) i l'aparició d'eines com el lock-out patronal.

Protagonistes: el capità general de Catalunya i el governador militar de Barcelona, oposats al diàleg i recolzats pel patronat català; impulsen mesures repressives i compten amb sindicats lliures (pistolers).

Guerra del Marroc

La intervenció al Marroc i el conflicte colonial són una de les causes principals de la crisi política i social en aquest període, amb episodis com el desastre del Barranc del Llop (1909) i successives operacions que marcaran la política espanyola fins a la dècada de 1920.