Etiques de la felicitat

2.La felicitat com a autosuficiència

En la història de la filosofia se solen distingir tres períodes:

• Presocràtic, filòsofs anteriors a Sòcrates
• L’època de Sòcrates, Plató i Aristòtil
• Postaristotèlic, després de Aristòtil  

El període postaristotèlic, va ser a Grècia. Els filòsofs de l’època miren primer de tot d’esbrinar què fa felíços els homes. Cínics, estoics i epicuris van intentar respondre la pregunta, dissenyant un ideal de savi: és savi el que sap ser felíç. Per als cínics i els estoics el savi es autosuficient, perquè la felicitat radica en l’autosuficiència.

Els cínics El fundador del moviment cínic va ser Antístenes, per la personalitat més coneguda d’aquest corrent és Diògenes
. Grup de filòsofs els quals formaven un corrent que es distingia per una actitud: considerar que la felicitat consisteix en la llibertat radical de l’individu davant totes les normes i les institucions socials, per tant seran felíços si són autosuficients. L’home és, segons els filòsofs cínics, bo per naturalesa i, per tant, es savi aquell que viu segons les lleis de la  naturalesa.

Conclusió:

per ser felíços cal autoabastir-se un mateix, cosa que s’aconsegueix mitjançant l’ascetisme i                 l’autodomini, és a dir ens em de deixar endur per les passions, però controlant-nos.  

Els estoics el més conegut va ser Crisip
. Els estoics també creuen que es savi el que viu segons la natura, però per descobrir quin es l’ordre del cosmos, ja que nomes d’aquesta manera sabrem com ens hi hem de comportar. Per això van recórrer a Heràclit d’Efes. Ell explica que hi ha una raó comuna que governa les coses i es per a elles destí i providència.

Conclusió:

el savi es aquella persona que sap dominar les emocions i no fer-se il·lusions respecte el futur. La serenor               i la impertorbabilitat és l’única font de felicitat, per la qual el savi és autosuficient.

3.La felicitat com a plaer: hedonisme

Com que no tots els plaers i els dolors son iguals, els hedonistes pensen que la intel·ligència ens serveix per calcular les mitjans mes adequats per aconseguir el màxim plaer possible: és a dir, que l’ intel·lecte moral és un intel·lecte calculador
.

L’epicureisme

Epicur és el fundador d’aquesta escola. Centra l’ideal de la saviesa en un gaudi ben calculat. És savi qui sap organitzar la seva vida calculant quins plaers són mes intensos i duradors.

Conclusió:

La saviesa, per tant, té dues arrels: plaer i intel·lecte calculador. Aquestes dues arrels molt                 individualistes.

L’utiliterisme se centre en l’individu dins la societat per tant l’individu té sentiments socials, la simpatia. Aquest sentiment és la capacitat de posar-te en el lloc d’una altre persona, patint, gaudint... La meta de la moral consisteix en arribar a la màxima felicitat per el màxim nombre possible d’éssers vius.

Jeremy Bentham introdueix una aritmètica dels plaers que consisteix en dos propòsits: el plaer és pot mesurar, perquè tots són iguals en qualitat i que els plaers de cada persona es poden comparar entre si.

Però més endavant Mill va rebutjar això de que els plaers es diferencien per la quantitat, sinó per la qualitat, de manera que hi ha plaers superiors (intel·lectuals) i d’inferiors (físics).
Mill ha estat qualificat d’idealista dins l’utiliterisme, ja que arriba fins al punt de sacrificar la seva vida per la felicitat comuna.   

En els últims temps s’han classificat dos tipus d’utilitarismes:

• De l’acte correcció de cada acció per les seves conseqüències
• De la regla no cal experimentar, perquè l’experiència dels altres t’ajuda a evitar que cometis els mateixos errors.