L'ètica de la responsabilitat i els camins a la felicitat

La responsabilitat moral i l'ètica de Weber

La responsabilitat és la capacitat que té tot subjecte actiu de conèixer i d'acceptar les conseqüències d'un acte propi, conscient i lliure, tant si les conseqüències són bones com dolentes.

Podem parlar de responsabilitat moral, que és un fenomen subjectiu de la consciència moral; és a dir, el subjecte que actua és qui se sent responsable de les seves accions i no que una persona externa el declari culpable. Així doncs, ser moralment responsables d’una acció significa: qui actua ho fa per llibertat, i aquest serà capaç de respondre de les accions realitzades i assumir-ne les conseqüències.

1. Convicció i responsabilitat

Weber va ser un pensador que va establir una distinció entre dues possibles orientacions morals:

• Ètica de la convicció: és la que segueix una persona que procura actuar d’acord amb principis i valors morals bons.
• Ètica de la responsabilitat: posa tot l’èmfasi en les conseqüències previsibles de l’acció i deixa en segon pla els principis o valors en què s’inspira.

2. La responsabilitat en el món d’avui

La responsabilitat ha anat adquirint progressivament més importància. Aquest fenomen es deu al fet que s’ha generat un nou tipus de consciència, la planetària. Com a conseqüència del progrés cientificotècnic, ens hem d'enfrontar a problemes que no es poden solucionar fàcilment: contaminació, esgotament dels recursos naturals, destrucció del planeta...

Per això, hem de canviar la nostra idea de progrés en el sentit d’assumir responsablement les conseqüències de les nostres accions, per poder deixar a les generacions futures un món, com a mínim, tan habitable com el que nosaltres hem trobat. Per tant, el ciutadà responsable no es limita únicament a exercir els seus drets, sinó que també participa activament i de manera responsable en els assumptes que ens afecten a tots.

La felicitat es diu de moltes maneres

Davant la pregunta “què podria fer per ser feliç?”, es perfilen tres respostes principals:

• Eudemonisme: ser feliç és autorealitzar-se, assolint les metes pròpies d’un ésser humà.
• Cinisme i estoïcisme: ser feliç és ser autosuficient, valer-se per si mateix sense dependre de res ni de ningú.
• Hedonisme: ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar el dolor.

Aristòtil considera que ser feliç és ser home en el sentit més ample de la paraula, mentre que Epicur es pregunta què és el que mou els homes i, segons ell, és el plaer.

1. Felicitat com a autorealització: eudemonisme

La felicitat és la fi última natural de l’home. Per això, és necessari dibuixar les característiques que ha de tenir una activitat perquè la identifiquem amb la felicitat i, després, buscar quina de les nostres activitats té aquestes característiques. Per tant, la felicitat serà:

• Un bé perfecte, que es busca per si mateix i no per un altre de superior.
• Un bé suficient per a si mateix, de manera que qui el posseeix ja no desitja una altra cosa.
• El bé que s’aconsegueix amb l’exercici de l’activitat més pròpia de l’ésser humà, segons la virtut més excel·lent.
• El bé que s’aconsegueix amb una activitat contínua.

Vida teorètica i saviesa pràctica

Aquests caràcters es troben en l’exercici de l’activitat teòrica, de l’activitat contemplativa, i d’aquí Aristòtil conclourà que la felicitat consisteix en l’exercici d’aquesta activitat. Però com que és impossible mantenir sempre una vida contemplativa, és necessari trobar una altra forma de vida que procuri també la felicitat: es realitzarà també moralment qui visqui segons el seu intel·lecte pràctic, és a dir, dominant les seves passions per arribar a la felicitat. En aquesta tasca ens ajudaran dos tipus de virtuts: dianoètiques (pròpies de la intel·ligència regides per la prudència) i ètiques (que conformen el caràcter d’una persona).

Conclusió: un home que viu segons les virtuts és un home feliç, però per ser-ho, necessita viure en una ciutat regida per lleis bones i estar habitat per viure en una societat. Per això l’ètica exigeix la política.

2. La felicitat com a autosuficiència

En la història de la filosofia se solen distingir tres períodes:

• Presocràtic: filòsofs anteriors a Sòcrates.
• Època de Sòcrates, Plató i Aristòtil.
• Postaristotèlic: després d'Aristòtil.

El període postaristotèlic va tenir lloc a Grècia. Els filòsofs de l’època miren primer de tot d’esbrinar què fa feliços els homes. Cínics, estoics i epicuris van intentar respondre la pregunta dissenyant un ideal de savi: és savi el que sap ser feliç. Per als cínics i els estoics, el savi és autosuficient, perquè la felicitat radica en l’autosuficiència.

L'utilitarisme i la felicitat social

L’utilitarisme es centra en l’individu dins la societat; per tant, l’individu té sentiments socials com la simpatia. Aquest sentiment és la capacitat de posar-te en el lloc d’una altra persona, patint o gaudint amb ella. La meta de la moral consisteix a arribar a la màxima felicitat per al màxim nombre possible d’éssers vius.

Jeremy Bentham introdueix una aritmètica dels plaers que consisteix en dos propòsits: el plaer es pot mesurar, perquè tots són iguals en qualitat, i els plaers de cada persona es poden comparar entre si.

Però més endavant, John Stuart Mill va rebutjar que els plaers es diferenciïn només per la quantitat, sinó que ho fan per la qualitat, de manera que hi ha plaers superiors (intel·lectuals) i inferiors (físics). Mill ha estat qualificat d’idealista dins l’utilitarisme, ja que arriba fins al punt de sacrificar la seva vida per la felicitat comuna.

En els últims temps s’han classificat dos tipus d’utilitarismes:

• De l’acte: correcció de cada acció per les seves conseqüències.
• De la regla: no cal experimentar, perquè l’experiència dels altres t’ajuda a evitar que cometis els mateixos errors.