Estructura i tema a "Espatlla" (Quadern de sonets)

Obra poètica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Bartomeu Rosselló-Pòrcel va escriure un total de tres poemaris gairebé simultanis:

• Nou poemes (el 1933)
• Quadern de sonets (el 1934)
• Imitació de foc (el 1938)

Context de "Espatlla" i el sonet tradicional

El poema Espatlla pertany al segon llibre, Quadern de sonets. En aquesta obra, l’autor utilitza la forma del sonet per vincular-se amb el passat, ja que és una estructura emprada tradicionalment. Tot i això, només n’usa la forma exterior, ja que els temes que tracta no són clàssics, és a dir, no s’han utilitzat habitualment al llarg de la història de la poesia.

Estructura mètrica i rima del poema

El poema consta de quatre estrofes, formant un sonet:

• Dues estrofes de quatre versos (quartets).
• Dues estrofes de tres versos (tercets).

Els versos són octosíl·labs d’art menor amb rima consonant (abba cdcd efg gef) i amb alternança irregular de versos femenins i masculins.

Significat del títol: "Espatlla"

El títol “Espatlla”, per una banda, suggereix sensualitat i bellesa. Per l’altra, fa referència a l’espai on el cabell de la protagonista permet veure la pell blanca de la noia, la qual cosa insinua puresa.

Argument i tema central: La bellesa inefable

Pel que fa a l’argument, l’obra tracta la bellesa femenina a partir d’una dona de cabells molt foscos i pell nívia a la qual cap mirada se li pot resistir.

En relació al tema, com és freqüent en la poesia de Rosselló-Pòrcel, és la dificultat del poeta per trobar paraules que expressin, en aquest cas, una bellesa inefable. L’autor manté aquesta inquietud fins al final de la seva vida poètica.

La incapacitat expressiva del jo poètic

Aquesta incapacitat es veu principalment als versos 7-8 a partir d’una pregunta retòrica:

“Quin mot és el mot més impur per empresonar-lo en el vers?”

A l’última estrofa, el jo poètic torna a expressar la seva incapacitat d’escriure aquesta bellesa indescriptible.

Personatges principals

S’observen dos personatges:

1. La noia de gran bellesa, com a protagonista del poema.
2. El jo poètic, que surt en alguna ocasió per mostrar la tristesa davant la falta de mots que li permetin descriure la bellesa tal com la sent.

Desenvolupament estrofa per estrofa

• Primera estrofa: Comença descrivint la noia protagonista (pell blanca, comparable amb la neu, i cabells negres) que es troba nua davant un mirall.
• Segona estrofa: Proclama que el vers és una presó per a les paraules mitjançant una pregunta retòrica. El jo poètic es pregunta com ha d’escriure perquè les paraules siguin suficients per expressar aquesta bellesa inexpressable.
• Tercera i Quarta estrofa: A la tercera, es diu que, davant un escenari decadent on no hi ha paraules per narrar la bellesa, la noia fa que les mirades marxin de tot per refugiar-se en ella. A la quarta estrofa, paral·lela a la tercera, el jo poètic torna a expressar la seva incapacitat de descriure aquella bellesa gairebé indefinible, dient que la paraula està empresonada.

Figures retòriques destacades

Preguntes retòriques (Segona estrofa)

A la segona estrofa hi ha dues preguntes retòriques fetes pel jo poètic:

1. Una que es pregunta quin tacte tindria la roba sobre la pell de la protagonista (una peça de seda d’un color blau cel).
2. L’altra, ja esmentada, que busca resposta a la falta d’expressió.

Sinestèsia

Dins d’aquesta mateixa estrofa, es troba una sinestèsia (barreja de sentits) quan parla del tacte de l’atzur: “quin l’atzur que vibri tacte més pervers?”.

Personificacions

Durant tot el poema hi ha una sèrie de personificacions:

• Referides als cabells i a la pell (vv. 1 i 5).
• Al vers 2, dient que el mirall és boig.
• Condemnant la paraula (v. 13).

Antítesi i metàfora

Els versos 9 i 10 consten d’una antítesi (decadent-èxtasi). Simultàniament, al vers 9, “l’escenari decadent” forma una metàfora sobre la impossibilitat de trobar paraules adients.

Finalment, a l’últim vers de la primera estrofa (v. 4) hi ha una metàfora referida a la pell que compara la neu del flanc d’una muntanya amb la blancor de la pell de la dona.

Relacions intertextuals i conclusió

Cal destacar que aquest sonet té una certa semblança amb el poema A una dama que es pentinava en temps de Vicenç Garcia, i, com a conseqüència, amb el poema del Rector de Vallfogona titulat A una hermosa dama de cabell negre.

Similituds temàtiques

Aquesta similitud és deguda al tema: una dona d’una gran bellesa, de cabells foscos i pell clara que es pentina davant d’un mirall.

Aquests dos poemes esmentats consten d’un tercer personatge (un home que queda encisat per aquesta bellesa i l’observa des de darrere d’una reixa), però en l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, cal esmentar, no hi apareix.

Conclusió de l'anàlisi

Es pot afirmar que aquest poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel és representatiu de tot el seu poemari perquè tracta un dels temes més preocupants per l’autor: la incapacitat de trobar paraules suficients per expressar quelcom inenarrable.