Escultura Grega: Ideal de Bellesa, Cànons i Evolució Històrica

L'Escultura Grega: L'Ideal de Bellesa i Evolució

Materials i Tipologies Escultòriques

L'escultura grega es va realitzar essencialment en bronze i en marbre, encara que també s'hi van utilitzar pedres de menys qualitat, i altres materials com fusta, or i vori.

Es distingeixen dues tipologies escultòriques principals:

1. El relleu: Utilitzat en la decoració de timpans i frisos en temples i altars.
2. L'escultura exempta: Es va convertir en el reflex de l'evolució del cànon de bellesa hel·lènic, basat en diferents conceptes com ara la proporció, l'equilibri, la simetria, l'expressivitat, el volum i el dinamisme.

El Cànon de Bellesa i la Figura Humana

El tema central de l'escultura grega, tant en un tipus com en l'altre, va ser sempre la figura humana. Amb ella van ser representats els diferents déus i deesses, herois i heroïnes de la mitologia clàssica, a més dels atletes, la representació dels quals va ser considerada durant molt de temps el model paradigmàtic de la bellesa física i espiritual.

Una altra característica de l'escultura hel·lènica va ser la policromia amb què estaven recobertes totes les peces, i que amb el pas del temps s'ha perdut.

Període Arcaic (Segles VII-VI a.C.)

En el període arcaic, l'escultura grega es va caracteritzar per la representació de figures humanes:

• Masculines: Anomenades koúroi o curos (atletes nus).
• Femenines: Anomenades kórai o cores (dones vestides, generalment sacerdotesses).

Característiques i influències de l'Arcaic

Quant a formes i estil, aquestes figures reflecteixen clarament la influència dels models orientals de l'antic Egipte, manifestada en:

• Rigidesa i frontalitat del cos (únicament trencada quan avança lleugerament la cama esquerra).
• Monumentalitat (algunes podien arribar a fer fins a 3 m d'alçada).
• Concepció esquemàtica de les diferents parts del cos i el rostre a partir de la geometria.

Obres destacades del Període Arcaic

Obres: La Dama d'Auxerre, Cleobis i Bitó, l'Efebo de Crítios.

Període Clàssic (Segles V-IV a.C.)

El període clàssic va mostrar en el seu conjunt la preocupació dels artistes (com POLICLET, MIRÓ i FÍDIES) per reproduir l'anatomia humana amb proporcions equilibrades, intentant assolir el model ideal de bellesa humana.

La recerca de l'equilibri i el cànon ideal

Per assolir aquestes qualitats d'equilibri i bellesa, els artistes d'aquest període, amb un domini absolut de la tècnica escultòrica, arrodonien la musculatura i representaven les figures en postures més naturals, com:

• El contrapposto: Paraula italiana que defineix la posició més natural i equilibrada d'una figura en repòs.
• La corba praxiteliana: Lleugera arcuació de l'escultura en forma de "S" invertida.

A més, es van perdre la rigidesa i la frontalitat i es van adquirir cànons de proporció matemàtica entre el cap i la resta del cos.

El Postclàssic: Emocions i expressivitat

Cap al segle IV a.C. es configura el període anomenat postclàssic o segon classicisme. En aquest moment, les possibilitats de representació de l'home ideal es començaven a esgotar, i els artistes (com PRAXÍTELS, ESCÒPAS i LISIP) van mostrar una gran preocupació per reflectir els sentiments i les emocions per mitjà de l'expressivitat dels rostres.

Obres destacades del Període Clàssic

Obres: El Diadumen (Policlet), El Discòbol (Miró), Apol·lo de Belvedere (Leòcares).

Període Hel·lenístic (Segles IV-I a.C.)

En el període hel·lenístic, l'escultura grega va sintetitzar tot el camí recorregut en l'etapa anterior i va culminar en composicions dinàmiques que trencaven amb els cànons de serenitat i equilibri clàssics.

Dinamisme, realisme i Pathos

Malgrat que l'ideal d'harmonia i proporcionalitat encara és visible en l'Afrodita de Melos, aviat apareixen les noves formes caracteritzades per la tensió i el moviment. En aquest període, els rostres dels personatges es representen amb una gran expressivitat, mostrant sentiments de sofriment i passió (pathos).

També hi van proliferar els grups escultòrics i van sorgir, a més, el retrat i l'anècdota, dues temàtiques en què l'idealisme deixa pas al gust pel realisme.

Obres destacades del Període Hel·lenístic

Obres: La Victòria de Samotràcia, Toro Farnese (Apol·loni i Taurisc), El Nen de l'Espina.