L'èpica: gèneres poètics tradicionals i la poesia èpica
L'èpica: els gèneres poètics tradicionals
Els gèneres poètics se solen classificar en:
- La poesia lírica, en què l'autor expressa intensament els seus pensaments, sentiments i emocions. Els temes principals són l'amor, l'amistat, la natura, la transcendència...
- La poesia èpica, que tracta les gestes d'un heroi o exalta un poble i en canta els seus valors i virtuts. Els temes més habituals són la guerra, les proeses o els símbols que han cohesionat una comunitat al llarg de la història.
- La poesia satírica, en què l'autor critica el comportament de persones o grups d'individus, o el conjunt de la societat. Ho fa amb un to burlesc, sarcàstic o caricaturesc, i els temes més comuns són els costums, els comportaments i els canvis socials.
La poesia èpica
Els poemes èpics, o epopeies, són narracions en vers que parlen de les gestes d'un heroi individual o d'un exèrcit format per diversos cabdills. Els primers textos d'aquesta tradició en la literatura occidental són, a Grècia, la Ilíada i l'Odissea, i, a Roma, l'Eneida de Virgili. En l'època medieval destaquen la Cançó de Roland francesa o el Cantar del Mio Cid castellà, que són obres anònimes.
L'èpica en la literatura catalana
En la literatura catalana medieval no hi ha poemes èpics. En canvi, les gestes dels reis d'Aragó són cantades per poetes posteriors, com en el cas del romanç de Verdaguer «Les barres de sang». Durant la Renaixença, al segle XIX, la reivindicació del passat medieval mou els autors a reprendre en forma èpica llegendes o fets històrics gloriosos que permeten exaltar el sentiment nacional dels catalans.
La relació entre història i llegenda
«A pesar del seu nucli històric, l'epopeia no pot considerar-se com a document històric a causa de la falsedat, intencionada o no, d'algunes dades. La història es mescla amb la llegenda, es dramatitza; s'exalten els actes dels herois reals o imaginaris així com les infàmies de l'enemic, perquè l'epopeia és un vidre d'augment. Hi ha, per tant, un doble pla, el de la història, o siga la «veritat» del que va ocórrer, però que es representa no com una crònica, sinó com a llegenda heroica on té cabuda la fantasia, els anacronismes i la intenció de presentar uns fets ocorreguts en els segles VIII, IX o X amb la mentalitat de diversos segles després, és a dir, actualitzant-los».
Riquer, Martín de i Valverde, José María: Història de la literatura universal. Gredos.