El Modernisme, Noucentisme i Avantguardes: Literatura Catalana del Segle XX
El Modernisme
El modernisme és el moviment literari i artístic que es va desenvolupar entre 1892 i 1911, i que pretenia modernitzar i europeïtzar la cultura catalana, superant l'orientació arcaïtzant de la Renaixença. Va ser un moviment complex, en el qual podem distingir dues grans tendències:
L'esteticisme, que engloba les obres dels autors partidaris del caràcter sublim de l'art i d'un estil ple de símbols decadents.
El regeneracionisme, que reflecteix la preocupació pel paper de l'individu, i sobretot de l'artista, en una societat burgesa que és vista com a frívola i superficial i que cal transformar.
La poesia
Es pretén renovar la versificació i la temàtica, es tradueixen els grans poetes europeus contemporanis i també els clàssics, es valora la poesia sincera que expressi l'experiència de la vida i es produeix una obertura cap a diversos corrents europeus.
El poeta modernista més destacat és Joan Maragall (1869-1911). La seva producció literària és extensa i inclou articles periodístics, assaigs, traduccions, un important epistolari i, sobretot, poesia. Aquest gènere li va servir per expressar els seus sentiments més íntims sobre la vida i la condició humana, la mort i la transcendència, la història i l'actualitat de Catalunya, el paisatge i la natura.
La narrativa
El conte i la novel·la viuen durant el modernisme un moment d'auge. Els narradors consoliden una prosa literària plena de recursos poètics i lingüístics, amb un llenguatge que combina la vivesa de les expressions populars amb fórmules molt més elaborades. La narrativa modernista s'emmarca en el corrent regeneracionista. Alguns dels narradors més representatius d'aquesta època són Raimon Casellas, Prudenci Bertrana i Josep Pous i Pagès.
La veu més destacada és la de Caterina Albert i Paradís (1869-1966), coneguda amb el pseudònim de Víctor Català. La seva obra cabdal és la novel·la Solitud, en la qual Mila, la protagonista, lluita contra les forces d'un món hostil, simbolitzat per l'alta muntanya i, sobretot, per la brutalitat masculina. Aquest creixement personal, guiat pel pastor Gaietà, és traumàtic.
El teatre
El teatre va viure un procés de modernització que es concreta en diversos aspectes: traducció d'obres universals, representació d'obres dels autors europeus més significatius del moment, creació de l'Escola d'Art Dramàtic, etc. Les produccions dramàtiques modernistes s'emmarquen en dues grans tendències: l'esteticisme, amb un dramaturg com Adrià Gual, i el regeneracionisme, amb autors com Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès i Joan Puig i Ferrater.
Santiago Rusiñol (1861-1931) va oscil·lar entre els dos plantejaments. Una de les seves obres més conegudes és la novel·la «L'auca del senyor Esteve», que ell mateix va adaptar per a l'escena. S'hi planteja el conflicte de l'individu que, en una família burgesa, vol fer la seva vocació artística. En aquest text, Rusiñol contraposa aquestes dues visions de la vida i crea una de les al·legories més reeixides de l'enfrontament que va tenir lloc a l'època modernista entre la societat burgesa i els artistes i intel·lectuals.
El noucentisme
Va ser el moviment cultural predominant entre 1906 i 1923, i tenia com a objectiu fonamental dotar la societat catalana d'institucions de tot ordre (polítiques, culturals, educatives, tècniques, lingüístiques i també literàries) que en garantissin un bon funcionament. Es va establir una clara col·laboració entre artistes, intel·lectuals i polítics burgesos per impulsar la transformació de la societat.
Els noucentistes més rellevants són Eugeni d'Ors, assagista i principal responsable de l'elaboració i la difusió del programa del moviment; els poetes de l'Escola Mallorquina (Miquel Costa, Joan Alcover i Gabriel Alomar); Guerau de Liost (pseudònim poètic de Jaume Bofill i Mates) i, sobretot, Josep Carner.
L'obra poètica de Josep Carner (1884-1970) expressa amb delicadesa i un llenguatge elegant, ric en recursos i vocabulari, els tòpics del noucentisme. La temàtica dels seus poemes és variada: paisatges i figures de Catalunya, la bellesa femenina, el pas del temps i la seva pròpia vida interior. Carner ho retrata tot amb una combinació de tendresa i ironia, i aconsegueix una poesia que exalça el seny com a valor principal que ha de regir tots els aspectes de la vida. El poema que has llegit pertany a «Els fruits saborosos», poemari típicament noucentista.
Les avantguardes
A partir de 1906 van sorgir una sèrie de moviments que van provocar un capgirament en el panorama artístic i literari. La majoria es van caracteritzar per la voluntat de ruptura amb l'ordre establert (que incloïa el noucentisme i, en general, la tradició literària catalana) i per l'experimentació. Això es va traduir en un trencament amb les formes d'expressió tradicionals: vulneració de les normes gramaticals i de puntuació, alteració del significat habitual de les paraules, incorporació al llenguatge poètic de recursos visuals, etc.
En una primera etapa va predominar el futurisme, corrent que propugnava l'abandonament del sentimentalisme en l'art i proposava un llenguatge directe, fins i tot agressiu, el gust per l'audàcia i la violència, l'exaltació de les màquines, la velocitat, el moviment i la llibertat. El poeta més destacat en aquesta tendència és Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), del qual potser coneixes algun calligrama i has llegit un fragment del manifest futurista i un poema.
En una segona etapa va predominar el surrealisme, moviment que preferia textos plens d'imatges originals, irracionals però sempre suggerents. Els poetes surrealistes recorren al somni (durant el qual sorgeixen tots els desitjos amagats en el subconscient) i a l'escriptura automàtica, que consisteix a transcriure fidelment el pensament. Els poetes més destacats van ser Salvador Dalí, conegut sobretot com a pintor, i J. V. Foix (1893-1987), que va fer una lectura molt personal de les avantguardes, fins al punt de fer una síntesi magnífica entre les propostes d'aquestes tendències i la tradició poètica catalana i, per extensió, occitana i italiana medievals. El sonet que has llegit és una bona mostra d'aquesta actitud de conciliació d'aquests dos pols poètics.