Economia agrària i mercat al segle XIX: transformació rural

Economia de subsistència i mercat

Durant el segle XIX, la utilització de noves tècniques agrícoles va permetre augmentar la producció agrària. Això va fer possible obtenir excedents per alimentar una població en creixement, en un moment en què els preus dels aliments eren alts.

Els grans propietaris de terres obtenien més ingressos per la venda dels productes o pels arrendaments. Així es va iniciar un procés de concentració de capital que després s’invertiria en la indústria.

La indústria es va desenvolupar i les ciutats van créixer, la qual cosa va augmentar la demanda d’aliments. Els productes industrials van arruïnar la petita artesania rural, que ocupava els agricultors en els períodes d’escassa activitat agrícola.

Els pagesos van deixar de fer les coses pròpies, perquè necessitaven diners que no podien obtenir amb la venda de collites al mercat. Els pagesos es van convertir en venedors i compradors.

L’agricultor esdevé venedor i procura obtenir el benefici màxim dels seus productes, conreant aquells que tenen més demanda o es paguen millor. Alhora, resta vinculat al mercat com a comprador de béns industrials.

L’augment de la quantitat i la qualitat de les collites requereix maquinària, adobs, insecticides, bones llavors i adequar les instal·lacions. Això fa que s’especialitzi en uns pocs conreus i hagi de comprar al mercat aliments que deixa de produir.

El agricultor ha abandonat pràcticament l’agricultura tradicional de consum propi i de subsistència, i dedica la producció al mercat. Es tracta d’una transformació notable de la població rural, de les feines agràries, de la superfície i de l’estructura de les explotacions agràries, així com de la producció i la comercialització dels productes.

Comercialització al camp

L’agricultura tradicional es basava en dos factors: la terra i el treball. Aquest model es va mantenir mentre la mà d’obra va ser abundant i barata.

Quan la indústria va necessitar mà d’obra i el ferrocarril va facilitar les comunicacions, es va iniciar un procés d’èxode rural.

Per adaptar-se a les exigències del mercat, els agricultors han d’adoptar noves tecnologies i fer un esforç de capitalització: ampliar la superfície de regadiu, comprar maquinària, adquirir bestiar de raça o adaptar les instal·lacions. Per facilitar aquesta capitalització, els agricultors poden obtenir crèdits amb un interès baix, subvencions estatals i automàtiques, i ajudes de la UE.

Població rural i agrària

La població agrària en general va disminuint progressivament a causa de la mecanització dels treballs agrícoles i de la baixa rendibilitat que obtenien els agricultors.

Durant el segle XX, les ciutats perden població en favor dels municipis rurals, ja que es produeix un èxode urbà que augmenta la població que viu al camp. Aquesta nova població afavoreix la creació d’activitats no agrícoles, amb el consegüent augment de les rendes i del benestar.

Cal diferenciar entre la població rural, que viu en una zona rural encara que treballi en el sector secundari o terciari, i la població agrària, que treballa en el sector primari.