Drets Fonamentals de Llibertat Individual a la Constitució Espanyola

Drets de Llibertat Individual: Anàlisi Detallada

8.1. El Dret a la Vida i a la Integritat Física i Moral

El Dret a la Vida

Es troba a l'article 15 de la Constitució Espanyola (CE). És el primer de tots els drets fonamentals i la premissa lògica de la resta de drets, lligat intrínsecament al principi de la dignitat humana.

És sobre el que descansen totes les possibilitats que venen a continuació.

La STC 53/1985 fa referència a la despenalització de l'avortament. L'avortament, com a tal, és un fet punible. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional (TC) ha de plantejar-ho dins del dret a la vida.

Aquest dret no es trobava en les primeres declaracions de drets, sinó que va aparèixer més tard en els textos internacionals. Actualment, el dret a la vida s'entén com un dret a una vida digna, en el marc d'un estat social i democràtic de dret. Està tan lligat a la dignitat que la jurisprudència del TC el configura no tant com un dret, sinó com un valor superior.

En alguns casos, el TC ha establert que cal protegir el dret a la vida fins i tot en contra de la voluntat del titular d'aquest dret, la qual cosa implica que no inclou el dret a la pròpia mort.

Problemes que planteja el dret a la vida:

• La titularitat del dret, especialment a l'inici i al final de la vida (pena de mort i eutanàsia).
• La qüestió més important és on comença i quins són els titulars del dret a la vida, i si l'article 15 CE permet la despenalització de l'avortament.

Una de les qüestions que sorgeixen en la sentència sobre l'avortament és que el constituent va canviar la forma de designar els titulars del dret (originàriament deia "totes les persones" i ara "tots"). Per tant, s'entén que s'inclou també el nasciturus. El TC, però, diu que això no té sentit, perquè si es fa una interpretació sistemàtica, la paraula "tots" engloba més, però no és la interpretació correcta.

El dret a la vida abasta a totes les persones, no a "tots", ja que "tots" no inclou els que encara no han nascut.

Com a persona, doncs, NOMÉS són els que ja han nascut. El nasciturus no és titular del dret a la vida, però és un BÉ CONSTITUCIONALMENT PROTEGIT.

El dret a la vida no és el dret a néixer. Seria un dret que, un cop exercit, ja no es tindria. A partir del moment del naixement, es perdria el dret.

Altrament, ens trobaríem amb dos drets absoluts amb el mateix valor, fent impossible valorar quin té més pes.

D'altra banda, si es considera que el nasciturus té dret a néixer, les mares estarien sempre obligades a tenir un fill, passant de ser una elecció a una obligació. Això vol dir que ÉS POSSIBLE LA DESPENALITZACIÓ DE L'AVORTAMENT.

Actualment, hi ha una altra llei que regula l'avortament, la Llei Orgànica 2/2010, de 3 de març, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs.

Aquesta llei permet l'avortament en termes generals fins a les 14 setmanes de l'embaràs. Les persones menors han d'estar autoritzades pels pares o tutors, excepte en alguns casos.

La possibilitat que el personal mèdic objecti es coneix com a objecció de consciència. La STC 83/1955 fa referència a això.

En el cas dels EUA, la sentència Roe v. Wade (1973) regulava el dret a la privacitat de la dona, incloent-hi l'avortament.

Al final del dret a la vida, pensem en la pena de mort, que està gairebé abolida a nivell mundial.

A Espanya, la pena de mort està abolida per diversos motius:

• La vida és un valor suprem de l'ordenament jurídic.
• Si es considera la pena de mort com una pena, és irrevocable i irreversible.
• Èticament, les penes han de conduir a reeducar el delinqüent i a reinsertar-lo (en aquest cas, seria una venjança).
• No està provat empíricament que tingui valor dissuasori (no està provat que impedeixi més delictes).

Només es podria admetre en temps de guerra. Actualment, la Llei Orgànica 2/1995, de 27 de novembre, va abolir la pena de mort a Espanya.

El dret a la vida és un valor, no un dret de llibertat, la qual cosa implica que el seu contingut no inclou el dret a la pròpia mort.

Les sentències del TC que tracten aquest aspecte són:

• STC 120/1990, de 27 de juny
• STC 137/1990
• STC 11/1991

Aquestes sentències parlen de presos que es trobaven en vaga de fam. Pel que fa al dret a la vida, el TC diu que no és possible exigir el dret a la pròpia mort (per exemple, no es pot exigir que et matin).

El TC reconeix que no s'admet el dret a la pròpia mort i, a més, en la STC 48/1996, estableix que l'Administració de Justícia ha de fer tot el possible perquè aquesta persona no mori (per exemple, treure la persona de la presó si la vaga de fam posa en risc la seva vida).

Un altre cas és el dret a la llibertat religiosa, com la negativa a acceptar transfusions de sang per part dels Testimonis de Jehovà.

Quan la vida humana depèn de terceres persones, siguin particulars o l'Estat, sempre s'imposa l'obligació de la protecció del dret a la vida, fins i tot en contra de la voluntat de la mateixa persona.

No es reconeix el dret al suïcidi, tot i que no està penat.

L'eutanàsia es refereix al dret a una mort digna. És l'auxili que es presta per morir a una persona que no té esperances de recuperació i per motius estrictament humanitaris. La manca d'esperances es basa en tres raons:

• Impossibilitat de vida autònoma.
• Patiment insuportable.
• Vida vegetativa.

Es parla de diversos tipus d'eutanàsia:

• Activa indirecta: Administrar calmants o medicaments per pal·liar el dolor, tot i que escurcin la vida.
• Activa directa: Es causa la mort d'algú per decisió lliure d'aquest.
• Passiva: Retirar els mitjans que permeten la vida a la persona.

La mort digna és el dret d'un individu a qui no se li impedeixi arribar a la seva mort natural, incloent el dret a rebutjar determinats tractaments mèdics. Ens referim a evitar l'encarnissament terapèutic o mèdic, regulat a la Llei 41/2002.

El testament vital, també conegut com a últimes voluntats o directrius anticipades, és un document on una persona manifesta per escrit la seva voluntat sobre els tractaments que vol rebre o no rebre en cas de patir una malaltia irreversible que la porti a no poder valdre's per si mateixa.

Aquesta figura està regulada per la Llei 41/2002 a nivell estatal i per la Llei 21/2000 a Catalunya.

El Dret a la Integritat Física i Moral

L'article 15 de la CE reconeix un dret autònom: el dret a la integritat física i moral.

La STC 120/1990, en els casos dels presos en vaga de fam, defineix el dret a la integritat física i moral. Es protegeix la inviolabilitat de la persona no només contra atacs dirigits a lesionar el seu cos, sinó també contra tota classe d'intervenció en aquests béns sense el consentiment del seu titular.

La tortura està prohibida per la Convenció contra la Tortura (article 1) i regulada a l'article 174 del Codi Penal (CP).

És important davant de qui s'al·lega aquest dret. Es tracta de funcionaris públics, ja que sempre és un dret davant dels poders públics, que són els que tenen l'exercici de la força.

L'article 15 de la CE prohibeix la tortura de manera ABSOLUTA. No hi ha cap justificació per a la tortura. Per tant, qualsevol prova obtinguda mitjançant tortura és nul·la.

Els poders públics tenen l'obligació d'assegurar que les persones sota la seva custòdia siguin tractades de forma digna.

Què s'entén per tractes inhumans o degradants? Les sentències STC 120/1990 i STC 65/1986 aborden aquesta qüestió.

La prohibició de la tortura comporta:

• La prohibició de treballs forçats.
• També es considera un tracte inhumà o degradant la castració química en els casos d'agressions sexuals o violacions.

No s'infringeix el dret a la integritat física en els següents casos, ja que hi ha un interès prevalent:

• Vacunació obligatòria.
• Proves de paternitat/maternitat.
• Test de l'alcoholèmia.
• Tractament per evitar la mort.
• Vinculació genètica.

8.2. La Llibertat Ideològica i Religiosa

L'article 16 de la CE, en relació amb l'article 30.2, suposa la plasmació en el text constitucional de la genèrica llibertat de pensament. Aquesta abasta totes les concepcions, idees i judicis que una persona projecta sobre el món que l'envolta, així com la possibilitat d'adequar les seves actituds al seu comportament.

L'article 16 diferencia dues llibertats: la llibertat religiosa i la llibertat ideològica. Dins de la religiosa, trobem la llibertat de culte.

L'apartat primer reconeix aquestes dues llibertats, i l'apartat segon és una garantia de l'anterior. L'apartat tercer reconeix el Principi d'Aconfessionalitat de l'Estat.

Tres consideracions prèvies:

• Caràcter de dret font de la llibertat ideològica. La STC 20/1990 parla de la llibertat ideològica, que es concreta en molts altres drets (llibertat d'expressió, d'opinió, etc.).
• Importància de la llibertat religiosa (que afecta individus i comunitats).
• La llibertat de pensament és concretada en els tractats universals per tres llibertats: ideològica, religiosa i de consciència. Per tant, a l'article 16 en falta una. La llibertat de consciència no apareix explícitament a l'article, però en canvi tenim l'objecció de consciència, regulada a l'article 30.2 CE.

La Llibertat Ideològica

És la llibertat respecte de la ideologia, entesa com una determinada posició intel·lectual.

La llibertat de consciència fa referència a l'àmbit de la racionalitat i al judici moral sobre les accions pròpies (què està bé i què està malament).

La llibertat religiosa és la llibertat de creure en l'existència d'un ésser o éssers divins, de la possibilitat de comunicar-hi, l'adoració, la mort, etc.

L'origen es troba en la llibertat d'impremta de la Constitució de Cadis, tot i que en aquell cas no abastava la llibertat religiosa, sent una llibertat limitada.

El TC ha distingit, en la STC 120/1990, dos continguts:

1. Contingut intern.
2. Contingut extern.

Aquesta distinció, d'entrada, sembla absurda. El contingut intern es refereix a les idees que un mateix té internament i no surten, per tant, aquest àmbit extern no té massa sentit. El sentit el trobem a l'article 16.2 CE: "Ningú em pot obligar a manifestar el que jo penso." No és, però, una garantia absoluta.

Respecte a aquest dret, dues qüestions més:

• La concurrència de drets. Quan ens trobem amb dos drets, com decidir quin utilitzar, la via de l'article 16 o el 20 CE? La solució és que el dret a la llibertat ideològica és residual.
• Els indicis podrien ser les ensenyes, la forma de vestir, l'assistència a determinades trobades, etc.

La llibertat ideològica també es pot entendre com un límit als poders públics. La STC 120/1990 ens diu que els poders públics no poden fer una llei prohibint altres ideologies, en el sentit que no poden prohibir directament cap tipus d'ideologia.

La dissidència constitucional implica que la llibertat ideològica admet ideologies contràries a la Constitució, sempre que aquestes idees es duguin a terme a través de mitjans democràtics.

La Llibertat Religiosa

Regulada per la Llei Orgànica 7/1980. El TC diu que importa no tant el que diu la CE, sinó seguir el procés que regula la CE. El contingut es pot reformar!

Antecedents:

• Reforma Protestant (segles XVI i XVII).
• Està en els primers textos constitucionals. És el primer dret que es va reconèixer, el que va impulsar el coneixement dels altres drets.
• Després de les Guerres de Religió, finalment es reconeix la llibertat religiosa.
• França, amb les Declaracions dels Drets Humans, i els EUA, per una altra banda.

El fonament bàsic de la llibertat religiosa es troba en la separació Església-Estat. Perquè hi hagi llibertat religiosa, hi ha d'haver un Estat separat de l'Església. Si un Estat adopta una religió com a pròpia, no admetrà la llibertat religiosa (per exemple, els països musulmans no tenen llibertat religiosa si l'Estat aplica una religió oficial).

En el cas d'Espanya, no hi va haver llibertat religiosa fins al 1978, quan es va produir la separació Església-Estat. En la Constitució de 1931, no hi havia llibertat de religió.

L'article 16 CE està referit sobretot a aquesta llibertat i està desenvolupat per la LO 7/1980. A banda, l'article 16 diu que l'Estat és aconfessional (es coneix com una aconfessionalitat positiva, ja que l'Estat té en compte les creences i, d'acord amb això, col·labora amb les diferents confessions).

Col·labora amb l'Església Catòlica i amb altres confessions (llista al Moodle).

IMPORTANT (anomalies):

• Regulat explícitament a l'article 16.
• Acords amb la Santa Seu dictats just abans de la Constitució, que tenen rang de tractat internacional.
• Les altres confessions tenen rang de llei normal (acords de cooperació). La STC 150/2002 tracta aquests acords.

Titularitat:

• Drets individuals.
• Drets col·lectius.

El Registre de les Entitats Religioses es troba al Ministeri de Justícia.

Els acords de cooperació necessiten:

• Personalitat jurídica.
• Estar inscrits.
• Notorio arraigo (notori arrelament).

La STC 154/2002 és una sentència bàsica molt ben justificada.

Exemple: Un nen cau i té una malaltia a la sang. Al cap d'uns dies, el nen mor. Els pares són condemnats per homicidi involuntari, però aquests al·leguen el dret a la llibertat religiosa (el nen no volia sotmetre's a cap tractament mèdic). En aquest cas, es demana als pares que obliguin el seu fill a sotmetre's a un tractament; els pares mai es van oposar a tractar-lo, però tampoc volien obligar el fill a tractar-se. En aquest cas, el fill ja era prou gran per tenir unes creences clares.

Establim una doble dimensió:

• Dimensió objectiva: Es refereix a la neutralitat dels poders públics, és a dir, l'aconfessionalitat de l'Estat.
• Dimensió subjectiva: Es pot classificar alhora en dues dimensions més:
  • Dimensió interna: Es refereix a la llibertat religiosa en si.
  • Dimensió externa: És actuar d'acord amb les creences religioses.

L'article 16.2 CE garanteix la plena immunitat de la intervenció de l'Estat i la possibilitat d'exercici segons les creences.

L'article 2 de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa (LORL) cita les facultats, que són les següents:

• Associació.
• Celebració de festivitats religioses, etc.

Objecte del Dret a la Llibertat Religiosa

Què protegeix el dret? Les persones atees, agnòstiques, tenen dret de llibertat religiosa? En principi no, però actualment el dret de llibertat religiosa és el dret a tenir una religió o a no tenir-la. És el dret a decidir.

Supòsits de la Llibertat Religiosa

Persones que estan a l'exèrcit i han de fer honor a la verge. Un d'ells s'hi oposa. Té dret, doncs, a NO PARTICIPAR en un acte de culte.

La llibertat religiosa és un dret d'autonomia; l'Estat no intervé. No hi ha intromissió de l'Estat.

Té un contingut prestacional? El TC s'ha mostrat molt restrictiu. En un cas concret, l'article 16.3 diu que "cap confessió tindrà caràcter estatal". No es pot exigir a l'Estat que prengui part.

El TC diu que els drets de cooperació formen part de la vessant objectiva del dret. Si l'Estat no vol mantenir els drets de cooperació, no se'l pot obligar.

L'article 2.3 de la LORL reconeix algunes mesures per adoptar per part dels poders públics, però no forma part de la CE.

La STC 166/1996 tracta un supòsit en què un Testimoni de Jehovà s'oposa a la transfusió de sang. Va a una clínica privada i li fan l'operació sense transfusió, després que la pública li hagi denegat l'opció d'operar-se sense transfusió de sang. En aquest cas, no es pot demanar a l'Estat que adeqüi les seves prestacions a les nostres creences.

La STC 46/2001 tracta l'intent d'inscripció al Registre. El TC diu que sí, que es pot inscriure. És una activitat religiosa de control reglat. Sí que forma part del contingut del dret a la llibertat religiosa. L'Estat ha d'inscriure, no es pot abstenir.

Límits de la Llibertat Religiosa

L'article 16 CE estableix com a límit l'ordre públic. La LORL l'ha concretat en 4 elements:

• Protecció dels drets dels altres.
• L'ordre públic genèric: no s'entén com la tranquil·litat del carrer, sinó l'ordre públic entès com a ordre públic del dret internacional, en un sentit ampli i constitucional. Exemple: si un home té dues o tres dones perquè ho diu la seva religió, aquí no es permet, ja que s'atempta contra l'ordre públic.
• Seguretat: protecció de persones i béns, com per exemple en una manifestació, que ha d'assegurar una certa seguretat.
• Salut: és un altre dels límits. En relacions d'especial subjecció, es té en compte la salut de la persona i la seva vida.

Cas de les sectes: la salut pot fer que es prohibeixin les sectes. Si una persona decideix treballar dia i nit plantant patates, posant en perill la seva salut, i els diners recaptats donar-los a la secta, és el seu problema, sempre que aquesta persona decideixi LLIUREMENT. En cas de coaccions, parlem d'una altra cosa. En el cas de menors, és l'Estat qui decideix.

La LORL també té en compte la moralitat pública.

La Llibertat de Consciència

Com hem dit abans, parlem de tres llibertats: la ideològica, la religiosa i la de consciència. La llibertat de consciència tracta de valorar si els nostres actes estan bé o malament, des d'un punt de vista ètic. Tenim a la CE l'objecció de consciència, a l'article 30.2. Trobem també sentències que ho regulen (Moodle).

És una incompatibilitat insalvable entre un deure jurídic i la nostra consciència individual. Està reconeguda jurídicament a partir de la Segona Guerra Mundial, i concretament en el servei militar.

Quan tenim objecció de consciència, el que es fa és objectar.

Jurisprudència del TC:

• STC 15/1982: L'objector de consciència és el Testimoni de Jehovà, en contra del servei militar. Eficàcia directa dels drets fonamentals. El dret s'aplica directament. "És una concreció de la llibertat ideològica..."
• L'objecció de consciència deriva, per una banda, de la llibertat ideològica (article 16 CE), i per l'altra, com diu la STC 53/1985, de la llibertat religiosa també regulada a l'article 16.
• STC 160/1987 i STC 161/1987: Es tracta d'un dret constitucional. Constitueix una excepció al compliment d'un deure, només permès si està reconegut a la CE. En aquest cas, NO ESTÀ RECONEGUDA. Si no es limités, tothom objectaria.

L'objecció de consciència només es reconeix en els casos reconeguts a la Constitució (article 30.2), a la llei o a la jurisprudència del TC.

Exemple: Practicar avortaments: està regulat a la LO 2/2010.

Objecció de consciència fiscal: el Tribunal Suprem (TS) en aquest cas ha dit que no.

Objecció de consciència en qualsevol càrrec electoral (Testimonis de Jehovà): no ho accepta ni el TC ni el TS.

El que té lloc per la LO 5/1995: Tribunal del Jurat. L'article 12 de la LO 5/1995 contempla un seguit de supòsits, com persones que tinguin coneixement de dret. L'article 7 reconeix a les persones que al·leguin causes que els impedeixin formar part del Jurat. Aquest cas, però, encara no ha arribat als Tribunals.

8.3. El Dret a l'Honor, a la Intimitat i a la Pròpia Imatge

L'article 18 de la CE reconeix una pluralitat de drets que tenen com a vincle comú que tots estan lligats a l'espai de vida privada. L'article 18.2 reconeix els drets de la personalitat.

Des del punt de vista dels antecedents, l'apartat primer són drets recents. En l'àmbit del Dret internacional, els trobem a l'article 12 del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH); a nivell constitucional, els trobem als articles 18.1 i 20 CE (ja que funcionen com a límit de l'article 20 CE).

L'article 18.4 CE és un límit a l'ús de la informació, per exemple.

La Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, regula aquests drets.

En l'àmbit del Codi Penal (CP), els trobem amb els delictes d'amenaces, injúries, calúmnies, etc.

El Dret a l'Honor

És la determinada posició que ocupa una persona en l'estima, en la consideració aliena. Es refereix a la fama (no confondre amb la bona fama). Es tracta d'impedir que una persona hagi de patir intromissions, com els insults, que desmereixin aquesta estima.

Exemple: STC 139/1995, que tracta el desmereixement de consideracions alienes.

Subjectes i Titulars del Dret a l'Honor

És un dret eminentment personal. Són drets de la persona física per excel·lència. També són titulars els familiars del difunt.

Les STC 170/1990 i STC 171/1990 tracten el cas del Comandant Patriño, de qui deien que anava begut i va tenir un accident. Es reconeix el dret a l'honor per part dels familiars, ja que l'interessat ja era mort.

Si són persones jurídiques públiques: tenen dignitat, reputació o autoritat moral, però no tenen dret a l'honor. En tot cas, tenen una protecció penal (delictes d'injúries, per exemple).

En el cas de les persones jurídiques privades, el TC reconeix que tenen dret a l'honor. Es refereix a col·lectius, encara que no siguin persones jurídiques privades.

Exemples:

• STC 214/1991: Cas de Leon Degrelle.
• STC 175/1996: Cas de Violeta Friedmann, que va interposar un recurs d'empara.

Subjectes Passius del Dret a l'Honor

Es refereix a qui pot vulnerar aquest dret. Serà molt difícil que els poders públics vulnerin aquest dret. Exemple: si vas a la presó perquè has robat, no es vulnera cap dret a l'honor. Compleixes pena per una cosa que has fet.

Entre persones privades sí que pot vulnerar-se aquest dret.

Límits al Dret a l'Honor

Els límits principals són la llibertat d'expressió i el dret a la informació.

El TC ha de ponderar quin dels dos drets té més pes. Fins a la CE, la tradició era valorar més el dret a l'honor. A partir de la CE, canvia perquè les llibertats de l'article 20 protegeixen una garantia constitucional: la llibertat d'opinió pública lliure.

Es dóna més importància a aquesta llibertat. S'ha de distingir, primer de tot, si ens trobem amb una llibertat d'informació o amb una llibertat d'expressió.

• Llibertat d'informació: El criteri és la VERACITAT. Si la informació és falsa, prima el dret a l'honor. S'ha de contrastar, no vol dir que sigui real. Ha de poder-se contrastar.
• Llibertat d'expressió: Si hem de valorar entre l'opinió i el dret a l'honor, la idea és que no podem fer manifestacions ofensives, amb la finalitat de vexar, d'ofendre o de fer mal. La STC 171/1990 estableix "el caràcter molest...". Han de ser expressions insultants, amb intenció de fer mal; si no és així, no s'estarà vulnerant el dret a l'honor.

Exemple: José María García, un comentarista que va ser condemnat.

Un altre límit al dret a l'honor són les prerrogatives parlamentàries, com la inviolabilitat en l'exercici de les seves funcions.

El Dret a la Intimitat Personal i Familiar

És l'existència d'un àmbit propi i reservat enfront de l'acció i el coneixement dels altres, necessari per mantenir un nivell de vida digne. Si el dret a l'honor té sentit en l'àmbit públic, aquest no.

L'àmbit de la vida privada es refereix a la protecció del coneixement dels altres sobre la nostra vida privada, i la possibilitat de controlar l'accés i la divulgació d'informació sobre la mateixa vida privada.

Un element important és el consentiment a què es publiqui la nostra vida privada o no.

Titularitat del Dret a la Intimitat

Persones físiques, individuals, i persones jurídiques privades (les públiques no). Es reconeix mentre les persones són vives. Quan una persona mor, ja no té el dret a la intimitat individual, però sí que es reconeix el dret a la intimitat familiar.

Exemple: STC 231/1988, cas de Paquirri. La seva vídua va interposar un recurs d'empara per la intimitat familiar, no personal.

Supòsits del Dret a la Intimitat Familiar

Abasta especialment les qüestions d'afiliació. Exemple: origen d'un nen, si és adoptat.

La intimitat corporal es refereix als exàmens, als controls dels aeroports.

Límits del Dret a la Intimitat

El secret bancari: tenir comptes amb diner negre, per exemple. La STC 110/1984 va dir que sí que forma part del dret a la intimitat.

El FISC (Hisenda Pública) té el deure d'exigir informació i han de mantenir el secret.

Els sorolls: atempten contra la vida privada. Exemple: discoteca sota de casa.

L'obligació dels representants de càrrecs públics de fer públics els seus béns abans d'accedir al càrrec. Per tant, en aquest cas no els correspon el dret a la intimitat.

L'elecció del nom propi és un dret.

Aspecte temporal de la intimitat: el dret a l'oblit. Es dóna el cas de si una persona que, per exemple, en un moment determinat era un personatge públic, té dret a l'oblit. Es reconeix el dret a no treure a la llum un passat (exemple: fotos d'una persona de fa anys que al cap d'un temps es tornen a publicar).

Un altre exemple seria una persona que va a la presó i en aquell moment es fa famosa. Aquesta persona té dret a què s'oblidi el seu passat.

La STC 99/2002, del cas de Marta Chávarri, va reconèixer el dret a l'oblit.

El Dret a la Pròpia Imatge

Dret a decidir sobre el control de la captació o reproducció de la imatge física de la persona. Tot i els interessos econòmics, tant si hi ha motivació econòmica o no, es protegeix el dret a la pròpia imatge.

Titulars del Dret a la Pròpia Imatge

Són les persones físiques. També les persones jurídiques, però només en alguns casos.

És la imatge física, que també inclou la veu, els dibuixos, les caricatures, els perfils, les imatges borroses, etc., però sempre que es pugui identificar la persona.

No es parla en aquest cas de la bona imatge, ni es tracta de la imatge íntima, sinó que es tracta de la imatge física en si.

La STC 81/2001: cas Emilio Aragón. El TC va dir que no, que no es vulnerava el dret a la pròpia imatge, perquè uns peus no poden identificar una imatge (es donava el cas d'un anunci amb el perfil d'uns peus).

Límits del Dret a la Pròpia Imatge

L'article 8 de la LO 1/1982, sobre la protecció civil del dret a la pròpia imatge, diu que no es dóna la protecció d'aquest dret en alguns casos, que són:

• President del Govern.
• President de la Generalitat.

No es reconeix el dret a la pròpia imatge ni en la seva imatge, ni la seva caricatura, etc. La informació gràfica tampoc.

En cap cas en persones que necessiten anonimat, com la policia, els guardaespatlles, etc.

No es parlarà del dret a la pròpia imatge quan s'hagin de protegir altres drets.

Delinqüents buscats (exemple: la policia té fotografies de tots els delinqüents).

Ús de videocàmeres, regulat a la LO 4/1997.

El Dret de Revocació de la Imatge

Si hi ha consentiment, es pot disposar de la imatge. Si es canvia d'opinió, es reconeix el dret de revocació (exemple: una persona que no volia fer pública una imatge seva però que canvia d'opinió).

S'haurà d'indemnitzar, tal com ho estableix la STC 117/1994.

Garanties dels Drets de la Personalitat

El dret de rectificació, reconegut a la LO 2/1984, de 26 de març.

La finalitat del dret de rectificació és donar una altra versió dels fets, entenent que hi ha hagut una informació errònia. L'interessat vol oferir la nova versió.

Aquesta nova versió ha de tenir la mateixa rellevància que la informació inicial (sigui en temps, en espai, etc.).

Es vol protegir la veracitat.

8.4. La Inviolabilitat del Domicili

La STC 22/1984 estableix que no tutela l'espai físic, sinó allò que l'espai té de privacitat de la persona (no importa l'espai físic que comporta, sinó la privacitat d'aquesta persona).

La noció constitucional de domicili s'ha de distingir. El domicili no té a veure amb altres caràcters del dret. S'assembla al Codi Penal. S'entén com a espai estable, habitual, tancat, etc.

Excepcions del dret a la inviolabilitat del domicili. La Constitució en preveu tres, a l'article 18.2:

• Consentiment del titular: Es donen problemes quan ens trobem amb més d'una persona que habiti el pis, en pisos d'estudiants, compartits, etc.
• Resolució judicial: La presumpció inicial és la de no autorització, però si tenim una autorització del Jutge, no es reconeix el dret a la inviolabilitat.
• Delicte flagrant: El TC diu que la flagrància és la percepció evident i immediata. STC 341/1993.

L'estat de necessitat no es contempla a la CE. En cas d'estat d'alarma, pot ser suspès, per exemple.

8.5. El Secret de les Comunicacions

El que importa en aquest cas és el canal de comunicació.

Es reconeix respecte de terceres persones; l'important és el tercer que incideix en aquesta conversa.

Tota comunicació és secreta, en principi.

Es dóna molt en el cas de la informàtica. Exemple: un cap no pot entrar a mirar els correus dels seus treballadors. Si té alguna sospita, haurà de demanar autorització al Jutge o iniciar una investigació, però no entrar ell mateix a registrar el correu.